El panorama artístic del país permetria avui l'existència d'un home com Alexandre Cirici Pellicer? Fóra desitjable, però no sé pas si possible, ateses les circumstàncies actuals. Cal fer notar que en el moment de la irrupció de Cirici a Catalunya el món de les arts plàstiques és desolador. Sobretot per als més joves, que no troben espais de divulgació. Les úniques galeries que ofereixen creació contemporània són les sales Gaspar i René Metras de Barcelona. A la Gaspar hi exposen Picasso, Miró, Tàpies i Clavé. A la Metras s'hi pot contemplar l'obra de Fontana, Fautrier, Hartung, Wols i Millares. Fora d'aquests àmbits, la resta de la creació local s’exhibeix de manera caòtica al Saló de Maig o bé als Premis de Pintura de l'Hospitalet i de Terrassa (la recompensa per al guanyador, equivalent a vuitanta-cinc euros d'ara, era aleshores molt cobejada pels participants).

Cirici desafia amb vigor aquest totum revolutum. Destria, relaciona, ordena amb coneixement i voluntat creativa. Amb generositat. Des de les pàgines de Serra d'Or parla d'Adorno, Fromm, Bloch, Reich, Freud, i relaciona el pensament crític d'aquests pensadors amb la creació local. Furga sota les pedres, res no s'escapa del seu interès. No hi ha inquietud cultural (per més imperceptible que sigui) que no en prengui el pols, veu que no ausculti, neguit que no divulgui, que no n'inventi el relat que finalment farà productius esdeveniments i veus. Es desplaça allà on calgui. Sense mandra. Tant li fa el mitjà de transport i la incomoditat del trajecte. Obre els ulls als que van a les palpentes, estableix familiaritats, insufla confiança als principiants, crea teixit cultural, estructura, delimita, relaciona, promou. Muntades, Miralda, Xifra, Rabascall, Ribé, Galí, Gubern, Jové, Miralles, Noguera, Garcia Sevilla, Pazos, Rosell, E. Grau, Torres, Grup de Treball, Benito, Abad, Duran, Ponsetí, i encara molts més, entre els quals em compto, som producte de la seva fe. De la seva voluntat d'estructurar el país. I és just aquí, en aquesta voluntat, que hi ha el secret de la seva efectivitat. Cirici no concep el seu país sense artistes. Aposta per fer reals uns creadors que no poden afermar-se per culpa del context social; i, malgrat la precària materialització de llurs obres, s'implica en el procés de fer-les conèixer. Creu (per coincidència en el temps i sintonia d'esperit) que allò que fan aquells joves es pot equiparar amb la creació més avançada del moment. I amb autoritat intel·lectual els situa al món. Sense complexos.

Hauríem de demanar-nos per què ara que disposem de museus i fundacions, de multitud d'estudiosos i de curadors informats, de polítiques culturals (gens menyspreables, encara que insuficients), el nostre potencial artístic és incapaç de deixar la petja que va deixar el pas de Cirici Pellicer. La nova fornada d'artistes és també abundant i, tanmateix, la seva obra no rep l'atenció que caldria, ni del mercat ni de les institucions. El seu potencial és vaporós, sense esdevenir argamassa. Podem disculpar aquesta desafecció carregant les culpes a la mundialització que, força sovint, no permet de sedimentar les realitats situades fora de l'entramat d'influències imposades per determinats agents invisibles. O excusar-nos mútuament denunciant l'allau d'informació (d'informació-notícia) que ens aclapara, que ens boicota la capacitat de conèixer, que ens priva del saber derivat del contrast d'experiències. Podem parlar, encara, dels interessos gremials sorgits de la proliferació d'institucions culturals, de les xarxes de poder que controlen els especialistes que les ocupen, sovint més dedicats a fer carrera que no pas a l'esforç abnegat del corredor de fons. Però cap d'aquests entrebancs no eximeix ningú de la responsabilitat de fer productiu el gran potencial creatiu de la nostra comunitat artística. Per això, i perquè enguany es commemora el centenari del seu naixement, proposo de prendre Cirici d'estímul. Cal recuperar el seu entusiasme, la seva fe. El seu compromís polític. La seva sensibilitat i capacitat creatives. La seva visió estratègica. La seva erudició enciclopèdica, una erudició que li va permetre poder gaudir no sols de l'art del seu temps, sinó també del Romànic, del Gòtic i del Modernisme: n'era un especialista solvent.

Vaig conèixer Cirici Pellicer l'any 1965. En aquell moment jo pintava compulsivament en un entorn no gaire propici. Un dia, forçat per les incerteses que m'aclaparaven, vaig agafar la guia telefònica i hi vaig cercar el telèfon dels crítics que més respectava: volia saber què en pensaven, dels meus treballs. Tots em van prometre que vindrien a veure'ls. Cap no va venir, llevat d'en Cirici. Aparegué un bon dia d'imprevist i, després d'observar atentament les meves obres, em féu un reguitzell de preguntes. Davant la meva ignorància, exclamà: "El teu art confirma una teoria que tinc: les intuïcions estètiques del moment suren en l'èter i són les antenes sensibles les que les capten i que hi donen forma". Encara avui li n'estic profundament agraït.

(Antoni Llena. "Agraïment a Cirici Pellicer", Ara, 2 d'abril de 2014)

* * *

Una de les aportacions cabdals de l'obra de Cirici és el seu intent de definir els trets característics de l'arquitectura catalana. L'obra més important en aquest sentit és el petit llibre publicat el 1955 per Raixa, de la Ciutat de Mallorca, com a part d'un treball més ampli per a definir tota una morfologia pròpia de l'art català. L'interès d'aquest assaig és molt notable perquè es tracta de la primera vegada que, d'una manera explícita i global, es planteja tant la tipificació d'allò que és característic de l'art català, com també perquè és un dels intents més ambiciosos per estructurar en el temps els grans períodes de l'art i de l'arquitectura catalanes. [...]

Arquitectura gótica catalana i L'art gòtic català constitueixen un esforç de síntesi completament necessari per tal de desvetllar una discussió global sobre el període que difícilment es produiria des de les aportacions puntuals. Segurament des del llibre de Pierre Lavedan del 1935 no hi havien hagut intents tan ambiciosos d'explicar en un sol panorama l'arquitectura d'un dels moments més brillants de la nostra història de l’art i de la nostra història política. És per això que, en aquest cas, novament, el que més compta no és l'aportació erudita —ja ho sabem que Cirici no era un medievalista— sinó la relació que en els seus llibres és capaç de proposar i desenvolupar entre els fets arquitectònics i els altres fets artístics i culturals d'una mateixa època.

(Ignasi de Solà-Morales. "Combats per l’arquitectura catalana", dins Homenatge de Catalunya a Alexandre Cirici. Barcelona: Ajuntament de Barcelona i Universitat de Barcelona, 1984, p. 67-68 i 70)

* * *

L'art com a pretext i com a raó de ser; l'art, tal com el va interpretar en un dels seus moltíssims articles (Avui, 25/04/1976), "sense límits", com a plataforma d'una vida alhora "més conscient i més intensa". L'art era per a Cirici una forma de confrontar-se amb la realitat, d'interpretar-la, de llegir-la. El seu combat era un combat que partia d'una indefugible concepció patriòtica i s'oposava a tot el que fos mediocre, esterilitzant o anorreador. En parlar de l'art ens feia veure i viure. Ens imitava a mirar, a tocar, a olorar els espais i els objectes, tot desvetllant en nosaltres un desig de fruïció que aplegava totes les arts i ens permetia d'entendre el món des d'una perspectiva globalitzadora.

(Daniel Giralt-Miracle. "L'art sense límits", Serra d'Or, núm. 283, abril de 1983, p. 25)

* * *

En el camp de les arts plàstiques: tota un labor constant de descripció, d'interpretació, de valoració, de difusió, tant dels nostres grans monuments del passat com de les obres dels nostres artistes més recents en tots els seus vessants, ja siguin els creadors dels objectes populars més senzills o de les pintures i escultures més sofisticades. Aquest amor i especialment aquesta actitud, diguem publicitària, per exalçar les obres del nostre poble certament van marcar moltíssim la majoria dels seus treballs de crítica, fins al punt que s'ha parlat d'actitud hiperbòlica que li llevava la imparcialitat. Doncs bé, contràriament a aquestes opinions, jo sempre he cregut que aquest és un tret de Cirici que més aviat ara ens ha de plaure destacar sense cap mena de rubor.

(Antoni Tàpies. "Alexandre Cirici, crític d'art", Serra d'Or, núm. 283, abril de 1983, p. 23)

* * *

Si el mètode era noucentista, la sensibilitat era modernista. Recollits i ordenats, els treballs de Cirici d'aquells anys (ca. 1948) ens donarien aquest doble joc. [...] Al costat de treballs sobre Gaudí o Francesc Pujols, sobre Pompeu Fabra ("Llengua i estètica") o sobre el nou soli de la Mare de Déu de Montserrat, Alexandre Cirici escriu a "Ariel" sobre Dalí (en parla repetidament), sobre Josep-Lluís Sert ("Un constructor de ciutats") o sobre Tàpies i sobre "Dau al set". Són articles tensos i ràpids en els quals els contrastos cerquen un punt de fusió, sovint entre la lògica i la inspiració i entre la intuïció i l'experiència. El súmmum, però, de tots els treballs de Cirici a "Ariel” és el titulat Eufòrion, publicat al núm. 19 (el primer després de l'entrebancada policíaca que obligà a una pausa i a prendre més precaucions): la síntesi hi ascendeix cap a una fusió gairebé mística en la sublimitat de l'home cap a la mort.

(Joan Triadú. "Cirici a la revista Ariel", Serra d'Or, núm. 283, abril de 1983, p. 17)

* * *

Un llibre que jo trobo extraordinari: La ceràmica catalana, escrit l'any 1977. És un llibre voluminós sobre un tema que ell no coneixia gaire. S'hi va haver de posar a treballar quan en va rebre el encàrrec, i no es va espantar sinó que s'hi va enfrontar, tot i que sabia que tindria crítiques pels seus defectes possibles de catalogació; però ell es va enfrontar amb aquesta història de la ceràmica i des del neolític fins a avui [...] Ell tocava aquest tema no pas com un expert, o com un científic o un historiador, sinó com un afeccionat atrevit, fent teories a l'entorn de cada peça. Teories paradoxals, perquè la paradoxa era quelcom que plaïa molt a l'Alexandre Cirici.

(Antoni de Moragas i Gallissà. "Memòria subjectiva d'Alexandre Cirici", dins Homenatge de Catalunya a Alexandre Cirici. Barcelona: Ajuntament de Barcelona i Universitat de Barcelona, 1984, p. 96)

* * *

El propòsit inicial de Cirici no era d'autobiografia cronològica, lineal i molt documentada: per això en deia "testimoni" o "notícia", amb un tractament per temes amb l'espontaneïtat del record. Tanmateix, això només ho va aconseguir en els dos primers volums, Nen, no t'enfilis i El temps barrat, testimoni o notícia de la seva infantesa i la seva adolescència. A partir del tercer, A cor batent, i en el darrer, Les hores clares, el pes d’una història dura i cruel —guerra civil i, posteriorment, per a l’autor, l'exili durant la segona guerra mundial— va modificar la idea inicial. [...] El sociòleg de la cultura que va ser Cirici aplicava a la reflexió de la seva obra, amb lucidesa, un principi que molts han volgut negar al llarg de la història de la cultura: la creació i la creació més pura, fins i tot, no queden eximides dels esquitxos més o menys dramàtics de les grans sotragades històriques (guerres, revolucions, trasbalsos socials, etc.).

(Josep M. Castellet. "La doble mort d'Alexandre Cirici, memorialista", Serra d'Or, núm. 283, abril de 1983, p. 27)

* * *

Cirici, amb la seva claredat de pensament, anà ajudant a definir i a estructurar l'escola (Eina). La seva idea bàsica era que una escola no ha de donar un repertori de solucions a uns problemes estandarditzats, sinó que ha d'ensenyar la manera de plantejar-se'ls correctament. D’aquesta forma cadascú trobarà la seva pròpia solució, vàlida i personal, és a dir, original. Coincidírem també en la idea de donar a l'alumne una formació de caràcter humanístic que complementés els aspectes tècnics de la professió. Així l'ensenyament del disseny esdevenia eminentment conceptual, i un criteri clar era la clau de la resolució dels treballs.

(Albert Ràfols Casamada. "Cirici i l’ensenyament del disseny", Serra d'Or, núm. 283, abril de 1983, p. 29)