Alexandre Cirici i Pellicer neix el 22 de juny de 1914 a Barcelona, en una casa del carrer Còrsega construïda pel seu avi. Rep l'educació primària a l'escola pública Montessori, que seguia el mètode del mateix nom, fins que la dictadura de Primo de Rivera va clausurar-la. Immers en un ambient noucentista i catalanista, continua els estudis a l'Escola Blanquerna i a l'Institut Balmes, i ben aviat s'acosta a l'art i a l'arquitectura de la mà dels llibres i revistes il·lustrades de l'avi i les passejades per la ciutat amb la mare. Amb catorze anys ja era redactor en cap d'una revista escolar, Junior, i l'any següent d'una altra, Prismes, de caire futurista, en línia amb l'avantguardisme de l'època.

Comença a assistir a les exposicions d'art avantguardista, habitualment organitzades pel grup ADLAN (Amics de l'Art Nou), i queda impressionat per un número especial de la revista D'Ací i d'Allà que, dedicat a l'art del segle XX, oferia un visió panoràmica de l'avantguarda internacional. El 1935 ingressa a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, on forma part del Comitè Revolucionari d'Estudiants per col·laborar en l'elaboració d'un nou pla d'estudis, i aviat s'introdueix en grups i associacions de marcada tendència catalanista com Palestra —dirigida per Pompeu Fabra—, la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya, o les Joventuts d'Esquerra Republicana Estat Català.

A l'octubre de 1936, amb la guerra, marxa al front d'Aragó com a topògraf fins a l'octubre de l'any següent. Un cop a Barcelona du a terme tasques de disseny d'impresos, emblemes i cartells per a la Generalitat, i l'any 1938 contrau matrimoni. Poc abans de l'arribada de les tropes franquistes a Barcelona, just dos dies després del naixement de la seva filla Marta, s'exilia a França: passa pels camps de concentració de Prats de Molló i Perpinyà i s'acaba establint a Montpeller, destinació de gran quantitat de refugiats catalans. En aquesta ciutat pot seguir estudis d'art, a la Universitat i a l'Escola de Belles Arts, i se centra en matèries com l'arquitectura de la pintura i l'art romànic; també forma part del Grup d'Estudiants Catalans que, sostingut econòmicament pel Comitè Britànic, organitzava exposicions i conferències i editava un revista. L'any següent decideix traslladar-se a París per estudiar arquitectura, però ha de fugir-ne poc després per l'entrada dels nazis, i torna a Montpeller.

El setembre de 1941 és la data de retorn a Barcelona, però com que el nou règim no li permetia prosseguir amb els estudis universitaris, comença a treballar per a editorials i per a l'arquitecte Mariano Romaní. De seguida comença a publicar llibres d'art a les editorials Sopena i Amaltea, generalment síntesis per a universitaris com els de la col·lecció Speculum Artis. A l'editorial Sopena coneix Rosa Leveroni, que l'introdueix en les sessions d'un grup anomenat Amics de la Poesia. De seguida comença a col·laborar en els primers intents d'organització catalanista, ja fossin de caire universitari (Front Universitari de Catalunya), polític (Grups Nacionals de Resistència) o cultural (Esbart Verdaguer, Miramar i Societat Catalana d'Estudis Històrics). Evidentment totes aquestes organitzacions eren il·legals, fins i tot l'Esbart no seria reconegut oficialment fins al 1947, per al qual Cirici realitzava nombroses escenografies, així com dissenys de vestuaris, cartells i programes.

L'any 1946 publica un dels primers llibres importants sobre Picasso a Espanya, Picasso antes de Picasso, que va obtenir un ressò internacional considerable; també col·labora en el naixement de la revista Ariel, que dos anys després dirigiria. El 1949 participa en la creació del Club 49, entitat que havia d'heretar la filosofia de l'ADLAN d'abans de la guerra i que faria possible l'estrena d'obres de teatre poc convencionals —Joan Brossa per exemple—, presentació de films, conferències sobre art contemporani, concerts de jazz... Alexandre Cirici també va ser el director artístic de la pel·lícula de dibuixos animats Érase una vez..., basada en la Ventafocs i guardonada a la Biennal de Venècia.

El 1951 publica El arte modernista catalán, obra de gran rellevància si es té en compte que en aquella època el modernisme era un moviment que gaudia d'un reconeixement reduït. Dos anys més tard, amb els artistes Fluvià, Tàpies, Planasdurà i Subirachs, creen l'Associació d'Artistes Actuals que proposava la fundació d'un Museu d'Art Contemporani.

La relació d'Alexandre Cirici amb el teatre parteix de la seva faceta de creació plàstica: realitza escenografies per a muntatges i també el disseny de programes i cartells i fins i tot de vestits. L'any 1954 intervé en la realització dels decorats i figurins de l'obra El sueño de una noche de verano, que va presentar-se al Centre Parroquial de Sarrià. També realitza el dissenys dels gegants i d'un estol de nans de Castellterçol. El mateix any 1954 escriu una obra dramàtica, Llum d'oli, que mai no s'ha publicat ni s'ha dut a escena.

Poc després Alexandre Cirici inicia la publicació d'una col·lecció en tres volums que es convertiria en la primera síntesi d'història de l'art del nostre país: L'arquitectura catalana (1955), L'escultura catalana (1957) i La pintura catalana (1959). Així mateix, aprofundeix en la seva faceta de crític d'art en publicacions com Voy, Revista o Revista Gran Vía.

Els anys 50 li suposen la primera aproximació al món de la publicitat, des de la revista Zen i també treballant a l'agència Pan, del grup Sagi, convençut de la possibilitat d'integrar la publicitat en l'art contemporani. L'any 1960 és nomenat director del flamant Museu d'Art Contemporani de Barcelona fins a la seva clausura tres anys més tard. El mateix any comença a col·laborar a la revista Serra d'Or en qualitat de crític d'art, i el 1975 entra en el seu consell de redacció sense deixar mai de publicar-hi les crítiques, que suposen una enorme tasca educativa per al lector mitjà.

De 1960 a 1966 és professor a l'escola Elisava, que deixa per crear l'empresa publicitària Espira. A més, participa en la fundació de l'escola Eina de grafisme, interiorisme i disseny, on també exerceix la docència fins al 1972. A partir de la dècada dels setanta mostra un interès creixent per la semiòtica, sobretot en la relació entre art i llenguatge, i publica llibres de gran importància en aquest camp com L'art català contemporani o Tàpies, testimoni del silenci. El popular Barcelona pam a pam, del qual s'han fet nombroses reedicions, sortiria d'impremta el 1971. D'altra banda, comença a impartir a la Universitat de Barcelona les noves assignatures de Sociologia de l'art i Art del segle XX, i alguns anys més tard Semiòtica visual i Codis artístics. El 1979 apadrina Joan Miró en la seva investidura com a Doctor Honoris Causa.

Cal esmentar també la seva activitat política posterior a la guerra: el 1947 participa en el primer congrés del Moviment Socialista de Catalunya i el 1971 és un dels impulsors de l'Assemblea de Catalunya, per la qual cosa és empresonat. Amb la democràcia incrementa notablement la dedicació a la política: és un dels impulsors del Grup d'Independents pel Socialisme i participa en el congrés constituent del Partit dels Socialistes de Catalunya i en el Pacte d'Abril, d'on resultaria l'actual PSC-PSOE. El 1977 és elegit senador en la candidatura Entesa dels Catalans, juntament amb Josep Benet i Paco Candel, i novament els anys 1979 i 1982 en la candidatura del PSC. En la seva tasca a la cambra alta, col·labora amb organismes com el Consell d'Europa i la Unesco en temes socioculturals com les llengües minoritàries i l'obra de Pablo Picasso.

Per acabar, cal remarcar la seva faceta de memorialista, amb quatre volums publicats de 1972 a 1977.

Alexandre Cirici mor a Queralbs el 10 de gener de 1983, mentre treballava en una novel·la que va deixar inacabada.