Llucieta Canyà i Martí neix el 30 de gener de 1901 a la Bisbal d’Empordà. El seu pare, Joaquim Canyà, pagès, era de Vulpellac i la seva mare, Assumpció Martí, de la Bisbal. Amb les seves dues germanes més petites estudia a l’escola de les monges del Sagrat Cor. Més tard fa les carreres de magisteri i dret i, a finals dels anys vint, s’instal·la a Barcelona on connecta ràpidament amb els ambients culturals de la ciutat. És membre de l’Associació de Periodistes de Barcelona i una de les primeres sòcies de l’Ateneu Barcelonès.

Simpatitzant del partit de la Lliga Regionalista, l’any 1929 comença la seva col·laboració al diari La Veu de Catalunya amb una secció fixa, «Món femení», on, amb estil planer i amb mirada feminista, converteix la dona en la protagonista dels seus comentaris. També escriu a les revistes Joventut Catalana i D’Ací i d’Allà, a més de fer conferències sobre temes relacionats amb el feminisme.

El 1930 es casa amb el periodista, novel·lista i autor teatral Miquel Poal i Aregall, amb qui té el seu únic fill. És l’any 1934 que publica L’etern femení, el llibre prologat per Josep Maria de Sagarra que esdevé un gran èxit i dona renom a l'autora. És una obra que, des d’un punt de vista conservador, s’adreça al públic femení amb «confessions, ideologies i orientacions», tal com apunta el subtítol. Al cap d’un any mor el seu primer marit.

Seguidora dels drames burgesos sagarrians, el 1936 apareix la seva primera obra de teatre, L’estudiant de Girona, una comèdia en tres actes escrita en vers que té com a rerefons la invasió dels francesos. En aquest any es casa amb el metge pediatre Santiago Manresa que té consulta a Reus, ciutat on viuran els anys de la postguerra. Decidida i audaç, aconsegueix col·laborar en ple franquisme en el Diario Español de Tarragona, on ara exposa el paper de la dona segons els paràmetres falangistes del nou règim. També escriu al Setmanari de Reus. Malgrat participar en els seus actes, té una relació poc fluida amb els intel·lectuals del Centre de Lectura de Reus, sobretot amb el sector més catalanista.

No és fins al 1954 que torna a publicar una altra peça teatral, L’amor té cops amagats, comèdia sentimental en tres actes que estrena al Teatre Romea de Barcelona. Dos anys més tard comença les seves col·laboracions periodístiques al diari barceloní Correo Catalán. Per aquesta època hi ha indicis que es decanta pels postulats ideològics de l’Opus Dei. El 1957 apareix L’etern masculí que té l’obra anterior dedicada al món femení com a model adaptable a la moralització dels homes amb el subtítol Orientacions, Consells, Esperances.  

La seva producció literària cada vegada és més escadussera i només la trobem en la poesia, gènere que havia conreat a l’inici de la seva carrera literària amb obres com Mare (1929) i Caixa de núvia (1933). Els poemes de la darrera etapa són encara inèdits.

Llucieta Canyà mor a l’edat de 79 anys a Barcelona.