Hi ha dos aspectes que singularitzen La ciutat, quarta novel·la d'Assumpció Cantalozella: el protagonisme col·lectiu de Girona i la ubicació temporal en el període comprès entre la tardor de 1974 i la primavera de 1975, pròxima la fi del dictador. És cert que l'autora ja havia encetat la crònica novel·lada de Girona a Escubidú (1982), la seva primera obra, on l'acció s'emmarca a començaments de la dècada dels seixanta. Cal tenir present això, sobretot si considerem que des dels modernistes (Bertrana, Rusiñol i el cas a part de Ruyra) la narrativa catalana havia prescindit de Girona com a marc escènic de la seva ficció, amb l'excepció de Girona, 1900, de R. Gay de Montellà, publicada per Selecta el 1966, (deixem de banda llibres de memòries com els de Miquel de Palol, Josep Pla o Jaume Ministral).

La que ens presenta Assumpció Cantalozella és una ciutat efervescent glossada en la seva materialitat física i social, i en el marc dels corrents ideològics que empenyien l'agonia del franquisme. El fil conductor és la figura d'Andreu Estor, flll d'un republicà exiliat a París i cosí germà d'en Jordi, advocat laboralista mort a Girona en estranyes circumstàncies. L'arribada d'Andreu a la ciutat per indagar-ne les causes marca l'inici de l'acció. Amb ell, assistirem, com en un viatge iniciàtic, a la descoberta d'un complex teixit social representat per uns personatges paradigmàtics; pero, alhora, també constatarem la transformació vital del personatge narrador davant una ciutat que el va embolcallant. Doble procés dinàmic, doncs: el de l'acció que ens desvetlla, mica a mica, l'enjòlit, i el d'un món interior, el de l'Andreu, que es va configurant com a part cada cop mes implicada en l'objecte de la seva narració.

Parlàvem de personatges i ambients paradigmàtics, a través dels quals es recreen fets i situacions molt pròxims als gironins que varen viure aquell període: el moviment sindicalista, el paper d'un sector important de l'Església que va jugar fort per les llibertats democràtiques, el compromis d'artistes i intel·lectuals, l'eclosió dels partits polítics... Girona apareix com un reflex del magma que s'estava covant a tot el país, però amb la seva pròpia dinàmica definidora del que en podríem dir un microclima social propi, específic.

El risc d'un plantejament alxí era caure en el mer engalzament de fets i circumstàncies a l'entorn d'uns personatges encotillats pels respectius paradigmes. I, tanmateix, aquest perill resta del tot conjurat en la disposició de les peces dins l'estructura de la narració, equilibrada i matisada per incisius retrats psicològics. Cal afegir-hi una efectiva recreació d'atmosferes, particularment en els passatges descriptius de la ciutat material, contemplada amb ulls poètics. És en aquest punt on es manifesta l'afinament estilístic de l'autora, que sap trobar la modulació precisa per contagiar-nos la seducció d'Andreu Estor davant les pedres i els colors apaivagats de la ciutat. És a dir, no resta com a marc escènic al servei dels sentiments que pugui projectar-li el protagonista-narrador, sinó que és ella mateixa —la ciutat— que actua, prenent la iniciativa, en l'ànim de l'Andreu.

La galeria de personatges que s'hi despleguen constitueix una radiografia de les forces socials emergents en aquell context històric, amb referències que permeten, fins i tot, reconèixer-hi ciutadans reals que tingueren un pes en el marc gironí de la lluita per la democràcia. Els trets —i tics!— generacionals d'aquests personatges són presentats amb agudesa i una certa dosi d'ironia, com ja l'autora havia palesat —bé que en un context diferent— a Sauló, la seva segona novel·la.

(Jordi Pla. "Una Girona rediviva", Revista de Girona, núm. 149, novembre-desembre de 1991, p. 116-117)

* * *

[…] La complexitat de la trama [de La visita de Truda], amb un considerable al·luvió de personatges, podría fer pensar en una novel·la densa, espesseïda. I, en canvi. La visita de Truda ofereix una lectura àgil, fresca, amena. La clau, a part de la tècnica de la seqüenciació, la trobaríem en el fet que l'autora ha sabut esporgar totes aquelles referències accessòries –tant en la narració com en la descripció– que, per tant, no ajudarien a definir aquella atmosfera o aquella determinada actitud. Res no hi és sobrer i tot allò que és virtualment significatiu és aprofitat, sempre, pero, al servei d'una dinàmica que no perd mai el ritme. Per això, el lector es converteix en espectador que «veu» tant l'acció com el marc escènic, com la psicologia i els mecanismes associatius dels personatges. Un passatge representatiu d'aquesta intersecció de plans és el de la conferència a què assisteix Ignasi Murgadella: les paraules del ponent es creuen amb les divagacions del protagonista. És una experiència que tots hem viscut, pero que reproduïda amb habilitat produeix un efecte d'absoluta compenetració text-lector.

Hi ha un fragment que sintetitza la configuració de la novel·la. Un personatge recorda l'observació que li feia un amic: «La vida no està formada d'anys ni de mesos ni de dies; la vida està formada de moments, d'instants; i en un instant determinat pots jugar-te-la tota i pots viure-ta tota també». Semblantment, podem dir que el valor narratiu de La visita de Truda es recolza en la captació d'aquells moments, d'aquells instants que concentren, ells sols, tota la força dramàtica de la novel·la, com aquella imatge televisiva d'un primer pla que, deixada uns instants en suspensió, marca una inflexió en l'ànim de l'espectador.

(Jordi Pla. "Llegir com veure", Revista de Girona, núm. 160, setembre-octubre de 1993, p. 113)

* * *

[…] Hi ha diversos aspectes d’aquesta obra [La pluja d'estels] que caldria comentar. En primer lloc, la seva estructura, perquè Cantalozella combina enginyosament el temps present (el prometatge d’Ester Vinyals i Marc Rialt) amb la història familiar de la noia, els Bellver, i la seva rivalitat amb la família Rialt (que vivien a la Vajol), de la qual prové el Marc. Tot i això, la rivalitat és desigual, desequilibrada, obeeix més a l’estructura dominant/dominat perquè el besavi de l’Ester (Bartomeu Bellver) era el propietari d’una àmplia extensió de terres, mentre que el besavi del Marc (Sendo Rialt) n’era el masover. La història de les dues famílies quedarà marcada per una possessió sexual i pels fets, tràgics, que acabarà provocant.

És també original que la història del Querós es conegui pel relat escrit que n’ha fet un dels seus protagonistes, l’Amèlia, el qual després serà puntualitzat i actualitzat per un altre, el Martí, avi de l’Ester, i que serveix de nexe entre el present i el passat. Cal assenyalar que, per fidelitat a l’original, les notes que el Martí hi introdueix es distingeixen del text bàsic perquè estan impreses amb un altre tipus de lletra.

També és necessari comentar la musicalitat del relat, que es reforça amb l’anotació de peces musicals i de notes al llarg de les més de 300 pàgines del llibre. De fet, aquesta musicalitat no hauria d’estranyar perquè l’original de les memòries novel·lades del Querós ja apareix amb el subtítol A la manera de les variacions Goldberg, de Johann Sebastian Bach.

Cantalozella té una escriptura elegant, elaborada, poètica. La qualitat literària està especialment reflectida en dos dels personatges més importants: el Martí Bellver, somiador, sensible i intel·lectual que decideix dedicar la seva vida a la medicina com a forma d’atenuar el dolor al món; i la seva germana Amèlia Bellver, a qui sempre havia agradat escriure i que lluita tota la seva vida per l’amor d’en Pau Bertrí.

L’elecció del títol de l’obra també emfatitza l’element poètic: Cantalozella uneix el destí dels seus protagonistes amb una pluja d’estels, que actua com a punt desencadenant d’una sèrie d’històries entrella- çades amb la gent del Querós. I aquesta pluja d’estels també serà presagi d’un final inevitable i tràgic.

(David Caminada. "I els avis què van viure?", Avui Cultura, 7 de març de 2002, p. 14)

* * *

La trajectòria d'un escriptor se sol anar construint a força d'experimentacions i de descobertes temàtiques, que sincorporen al propi bagatge literari com territoris conquistats. De tant en tant, però, té necessitat de fer una obra que compendia les conquestes anteriors, tal vegada per prendre consciència dels dominis adquirits i prosseguir endavant amb lalè renovat. Després de llegir La pluja d'estels, finalista del premi Carlemany, em sembla que aquest és el cas d'Assumpció Cantalozella. A banda d'altres textos narratius i teatrals, volgudament menors, i de les seves intervencions en el col·lectiu Ofèlia Dracs, el pes literari daquesta escriptora gironina, nascuda a Santa Coloma de Farners, s'ha anat fent a través de les cinc novel·les publicades anteriorment, al llarg de gairebé 20 anys. Per tant, estem parlant d'un llarg procés de sedimentació, reforçat per la docència de la llengua i la literatura. Escubidú (1982) va significar el seu debut amb una novel·la generacional que, tal com indica aquest joc manual fet amb cordons de plàstic, anava trenant diferents situacions de personatges en el despertar social durant els anys seixanta. Sauló (1984) prenia la mateixa generació una mica més endavant per teixir un canemàs de psicologies i de conflictes individualitzats. El resultat va ser una novel·la de sentiments força poderosos, amb un marcat protagonisme del paisatge de Selva (l'espai literari que encobreix Santa Coloma de Farners) com a element voluptuós. Després va publicar La ciutat (1990), que pot ser llegida com una crònica de la clandestinitat política en els darrers anys del franquisme, amb una visió ben peculiar i didàctica de les tensions viscudes, gràcies a la mirada perplexa d'un fill d'exiliats polítics a París que retorna a una ciutat catalana, fàcilment identificable amb Girona. Un testimoni que, de ben segur, anirà guanyant valor amb el temps. Amb La visita de Truda (1993) va experimentar les tècniques del melodrama sentimental, amb unes seqüències molt ajustades al que podria ser el ritme d'un serial televisiu. El 1996 va publicar Les campanes de Sant Serní, amb un impuls de fons semblant al que hi havia a La ciutat, però retrocedint en el temps per assistir a la descoberta que a principis dels anys seixanta fa una noia de Selva del món dels exiliats a Tolosa de Llenguadoc.

I el 2001, ens arriba La pluja d'estels amb un cert suport de premi, però, cosa que és més important, amb una envergadura literària netament superior. Abans d'entrar en altres consideracions, m'avanço a garantir el plaer de lectura als futurs devoradors d'aquesta història feta de petits suggeriments. I aquí entenc per plaer l'estat d'immersió voluptuosa que a vegades ens procuren els textos subtils i delicats, construïts des de l'amor pel llenguatge. Són textos amb un lèxic acurat i frases encadenades amb una secreta musicalitat que es va imposant en l'ànim del lector. Són textos, com aquest, impulsats per la voluntat poètica de reflectir un temps i un espai, ja perduts en el passat i entre els atzars de la història. Però si abans m'he referit a les cinc novel·les anteriors no és per caprici, sinó per mostrar com en el darrer lliurament s'hi fan presents els elements abans explorats i, per tant, hi ha un treball de composició molt exigent que els harmonitza. Sensualitat, visualització del paisatge, llenguatge sonor, estructura elaborada, trenat de diferents situacions, psicologies contraposades, preocupació social i política, investigació dels orígens... Tots aquests ingredients conflueixen en una trama ambiciosa, difícil d'apariar, però que l'autora orquestra amb ressonàncies de música de cambra. Una música constant, plena de modulacions íntimes, que conjuga hàbilment el laberint de passions humanes amb les variacions Goldberg de Bach. Pel que fa a la trama, cal assenyalar que aquesta vegada Assumpció Cantalozella ha traslladat més enrere que mai la seva exploració de les arrels. Martí Bellver, un dels seus protagonistes, neix a Selva el 1900, arran d'una pluja d'estels, però l'acció de la novel·la ens fa ser testimonis de la vida d'aquell entorn rural entre 1926 i 1941, és a dir, de la pervivència d'unes certes formes de vida feudal, amb cacics i gent oprimida, fins al trencament de valors que va comportar la Guerra Civil. Això vol dir que som davant d'una novel·la que dibuixa la crònica d'un ordre de coses ja desaparegut. I per referir-shi, l'autora ens posa al costat de tres personatges principals: el referit Martí Bellver, metge i humanista, format a Barcelona i a París, que es resignarà a menar allò que se'n diu una vida de poble; la seva germana Amèlia, sensitiva i torbada per la passió amorosa que viu amb un líder obrer i polític, i Bartomeu Bellver, un home del morro fort, senyor de vides i hisendes, que encarna l'ordre en decadència. Ens parla d'autèntiques passions humanes, de confrontacions de caràcter, de delictes de sang, de revenges, de la guerra com a reparació de velles tensions. És a dir, La pluja d'estels conté els ingredients de les tragèdies clàssiques, però l'opció que en tot moment pren l'autora és la del mosaic social i humà per damunt dels esclats emocionals. D'aquesta manera, quan podria recrear-se amb focs d'artifici, prefereix mantenir el to pausat d'una simfonia que esdevé cant elegíac. Amb la seva sisena novel·la, doncs, Assumpció Cantalozella ens proposa un fresc elaborat amb el temps, el paisatge i la gent que hi transita. Al cap i a la fi,els ingredients de tota novel·la concebuda amb ambició i amb voluntat totalitzadora. I, contemplada dins el conjunt de la seva producció literària, es mostra com una obra madura, que aplega i potencia els encerts anteriors i ens fa preveure que la força assolida anirà cristal·litzant en noves aventures literàries.

(Isidre Grau. "El plaer de la literatura musicada", Avui, 7 de març de 2002)

* * *

Una gran novel·la d'història. Així es pot definir El falcó del comte, de l'escriptora gironina Assumpció Cantalozella, finalista de l'últim premi Sant Jordi. Es tracta d'un relat documentat i apassionant d'un dels episodis més rellevants i menys coneguts de la nostra història: el naixement de Catalunya.

Dividida en tres parts i un epíleg, les pàgines d'El falcó del comte narren la trepidant història d'Otger Guitard, que s'inicia amb el seu naixement el 1082. Anys més tard, quan el jove Otger rep la inquietant notícia que no és fill de qui es pensa, s'assabenta que en els seus orígens hi ha alguna cosa més que un simple misteri. És enviat pels qui creia que eren els seus pares a Girona i a Ripoll per continuar la seva formació sota la protecció d'Ermessenda de Carcassona, i al cap d'un temps Otger esdevé jutge de la Cort de Barcelona. Arran del seu càrrec és testimoni excepcional d'importants canvis històrics i polítics, alhora que intenta descobrir la seva verdadera identitat.

[…]

És lloable la gran precisió històrica del relat. Però la novel·la documentada no és estranya en l'autora Assumpció Cantalozella. Va ser finalista el 2001 del premi Carlemany per La pluja d'estels, relat que ja combinava elements de canvi sociopolític amb una història familiar. Semblant a El falcó del comte, si bé ambientada en una època diferent. Així, la present novel·la dóna un altre motiu d'elogi a la seva autora, que durant gairebé 20 anys s'ha anat gestant com a escriptora.

(Roger Bretau. "Secrets de família", Avui. Cultura, 17 d'abril de 2003, p. XI)

* * *

En su recreación novelística, la escritora evita "el tratamiento filosófico o docto de la historia" y se concentra en "ofrecer una vivencia comprensible de los personajes en su marco histórico". En cuanto al lenguaje, apuesta por el catalán moderno ("para que un lenguaje medievalizante no sea un obstáculo para el lector") con algunos arcaísmos muy dosificados "que aportan al texto el aroma de relato histórico".

(Rosa Maria Piñol. "La fundación de Catalunya", La Vanguardia, 8 d'abril de 2003)

* * *

Corpus de Sang és el resultat d'aplicar la recepta canònica de la novel·la històrica: narració d'uns fets històrics documentats i contrastats, amanits amb d'altres fets menys clars o gairebé llegendaris i amb pura ficció. Aixó sí, l'autora ha fet un bon treball ambientant i contextualitzant l'acció. D'aquesta manera, mes enllá de l'estricta narració, veiem com els protagonistes llegeixen la literatura corrent a l'època (el Kempis, Ausiàs March, Fontanella...), com assisteixen a reunions socials, com els consellers son escollits per insaculació... Més encara, els episodis de ficció quotidiana són versemblants respecte al que degué ocórrer en realitat; per posar un exemple d'aquest esforç de versemblança podem llegir con neixen tensions —però també afecte, i amor en alguns casos— entre el poble i els soldats reials allotjats.

(David Prats. "Intrigues, assassinats, passions i història", Revista de Girona, núm. 225, juliol-agost de 2004, p. 113)

* * *

Cantalozella no ha pretès sorprendre ningú amb L'amor secret del rei En Jaume. Si es pogués traslladar a un llibre el llenguatge dels còmics, de les vinyetes gràfiques, diríem que estem davant d’una obra de línia clara, sense matisos innecessaris. La història que hi presenta és lineal. Els personatges i les descripcions defugen l’excessiu detall, el decorat ampul·lós, operístic, a què tendeixen algunes novel·les històriques. L’autora va per feina, i no dissimula una intenció clarament didàctica, en la qual es nota la seva trajectòria docent.

El personatge central, Aurembiaix, fa d’eix a l’entorn del qual gira la trama. De tant en tant, mitjançant la introducció de fragments epistolars, en copsem els pensaments i la sensibilitat. Però allò que manté la novel·la com a conjunt travat no és tant la història d’amor que s’hi explica –l’autora no pretén emular Jane Austen a Sense and Sensibility– sinó més aviat la Història en majúscula: l’esdevenir d’unes entitats avui llunyanes en el temps –els regnes de Castella, Lleó, la corona aragonesa, el comtat d’Urgell– en què les fronteres culturals i polítiques eren molt més permeables del que sembla. L’autora ha demostrat que no cal endinsar-se en períodes fulgurants, exòtics i espectaculars de la història per fer una narració interessant. El segle xiii a Castella i Lleó –on transcorre bona part de l’obra– no és, aparentment, un període gaire agraït literàriament per situar-hi una protagonista allunyada de les seves terres lleidatanes, però l’autora aconsegueix endinsar-hi el lector i mostrar-ne aspectes amb què només podia obsequiar-nos una filòloga. Per exemple, les obres trobadoresques, de les quals Cantalozella presenta abundants mostres en els diferents registres i llenguatges de l’època, acaben de refermar la voluntat de didactisme present en tot el llibre, i alhora sorprenen perquè ens fan adonar de la relativa uniformitat de les sensibilitats i gustos culturals en una Hispània encara no entesa com a poder centrípet, ja que la feien més propera a Occitània i a la resta d’Europa que no pas en segles posteriors.

(Dani Vivern. "Sentit i sensibilitat en ple segle XIII", Revista de Girona, núm. 261, 2010, p. 108)

* * *

Xerrar amb Assumpció Cantalozella és assistir a una classe magistral d’història i literatura. D'ideari polític, també. Catalunya ja era un Estat al segle XI i això tan obvi, recorda, no ho va dir cap independentista de nou encuny, sinó el medievalista francès Pierre Bonnassie (1932-2005), professor de la universitat de Tolosa-Le Mirail. L’escriptora parla amb passió dels seus referents: Umberto Eco i l'anàlisi marxista de l’edat mitjana, Marguerite Yourcenar, Tolstoi, els novel·listes francesos del segle XIX i d’entreguerres, però sense oblidar Jaume Cabré i altres escriptors amb menys atenció mediàtica, com Isidre Grau, o no recordats com es mereixen, com Montserrat Roig. L’autora té un català ric en matisos, molt allunyat del despersonalitzat que es parla a Barcelona i que propaguen els mitjans audiovisuals. Els seus personatges s’acomiaden “amb un bes” o diuen “lo dia” i “la meva amor”. Li subjuga l’època del rei Jaume I, que va heretar terres i deutes (“ Catalunya estava llavors com ara: endeutada”) i creu que la novel·la històrica ens pot ajudar a trobar el nostre lloc al món. Però explica que els autors que, com ella, es dediquen a la narrativa històrica a casa nostra tenen el repte de fer baixar les estàtues del pedestal, de fer-les viure al món d’allò que és versemblant, de treure’ls la pàtina mítica que van rebre durant la Renaixença i convertir-les en éssers de carn i ossos, capaços del millor i del pitjor. L’autora ho aconsegueix amb escreix a El confident dels reis , la segona part de la trilogia que prepara sobre el personatge de qui mossèn Cinto Verdaguer va dir: “Per veure bé Catalunya / Jaume primer d’Aragó / puja al cim de Sant Jeroni / a l’hora en què hi surt el sol: / quin pedestal per l’estàtua! / Pel gegant quin mirador!”. Però el rei de la seva novel·la és un home. No té pedestal ni és un gegant, sinó algú, com tants d’altres avui dia, enfrontat a una època de crisi. Oi que us sona la història?

(Domingo Marchena. "L’escriptora que va fer baixar les estàtues del pedestal", La Vanguardia, 7 d'octubre de 2012)

* * *

Capacitat de persuació, perícia narrativa, unes quantes idees fermes sobre la manera com es transmet la Història sensibilitat... Sovint em pregunto quines són aquelles característiques que defineixen un bon novel·lista històric, i sempre acabo pensant que no es diferencien gens de les que distingirien un bon novel·lista. Aquest és el cas d'Assumpció Cantalozella, que, després de novel·les molt preuades pel públic i la crítica, continua esforçant-se per ficcionar la nostra història amb un ofici i una sinceritat que ens haurien de portar a l'aplaudiment.

Cantalozella se sent còmoda a l'edat mitjana, com si fos un territori que trepitja cada dia i tingués molt clares les rutes i sensacions que més ens la poden acostar. En aquesta nova novel·la s'introdueix en la pell ─mai més ben dit─ del conseller reial de Jaume I el Conqueridos, Guillem de Cervera, que funciona com a cronista d'exceció d'una època fonamental de la nostra història. La credibilitat d'aquesta veu que va relatant els fets cabdals, però que no n'estalvia d'altres que poden moure la curiositat del lector o lectora, converteix El confident dels reis en un llibre que s'allunya de la xerameca amb què s'omplen moltes novel·les històriques.

La perícia de l'autora a l'hora de cercar l'essencial, no sols dels fets històrics, també de la vida, dóna un nivell especial a aquesta novel·la. Hi ha voluntat d'estil, hi ha capacitat per a transmetre emocions, i tot plegat ens fa aprofundir el segle XIII sense deixar de banda les pulsions més profundes de l'ésser humà. Cantalozella encerta el to, el personatge, aquest Guillem que ens servirà de confident, més fins i tot a nosaltres que als reis.

Després de novel·les com Corpus de sang o L'amor secret del rei En Jaume, entre d'altres, l'autora no ha perdut la il·lusió per a aprofundir el seu ofici. Més aviat, comprovem que en cada nou llibre la seva experiència com a narradora es transforma en saviesa, i dóna pas a una veu que hauríem d'escoltar si ens estimem tant el país com pregonem. Un país és la seva gent, però també la seva història. La veracitat i la profunditat que la ficció ens pot atorgar per interpretar-la tenen una enorme fortalesa en les novel·les d'Assumpció Cantalozella.

(Xulio R. Trigo. "Tria personal", Serra d'Or, 5 de novembre de 2013)