Antologia
[…] I la Generalitat que l'àvia diu que abans era el Govern de Catalunya i el llibre de Falange defineix com el Cuartel General de los rebeldes. Pregueu-per-nosaltres i aquell silenci de nits d'hivern amb una bombeta de quinze a dalt de tot del sostre i som un poble incivilitzat i ens cal i ens caldrà sempre un pal ben gros que ens vagi assenyalant els corriols. I el penjat a la biga del carrer de vespre amb la llengua que li surt del tot en un llengot darrer d'acomiadament.
I la por. La por ficada a tot el cos a cadascun dels porus a les venes més petites i a les artèries i ben endins de les vísceres. Aquesta por que de mica en mica es transforma en rancor i que ja no em deixarà. Sota la mà sempre estesa damunt els caps llosa de portland que ens aixafa i no podem ni moure'ns i parlem mots dels dolents «el dialecto de los separatistas». I parlem mots prohibits. I els passos pels carrers de nit de Selva d'aquell poble vençut que se n'anava i que la meva àvia mai no pogué oblidar. Les passes que ens han perseguit cada nit dels vint-i-cinc anys.
I la paraula por cada vegada més grossa al mig del cartell-finestra. I l'Anna té una mà a l'angle dret del cartell i de mica en mica però ja sense aturar-se comença a desenganxar el cartell i l'estira. Cada cop amb més força.
–Anna!
–…
–Si et plau, calma't.
Però l'Anna no s'atura, un cartell i un altre i un altre. «Ens heu fet malbé, indecents, ens heu fet malbé». I tots els papers per terra.
I en Lluc mira els cartells que encara queden enganxats al mur, alça el puny i diu en veu baixa concentrada, «ma-le-ïts».
A l'altra banda de la Plaça, l'Anna veu un grup de grisos que arriba corrent.
(Del llibre Escubidú)
* * *
L'esplanada de la piscina era limitada per una tanca de ferros lacats de beix.
L'Ester i l'Oriol varen acostar-s'hi. Ja quasi era fosc i, a sota, el mar apareixia com una immensa taca. L'Ester va repenjar-se a la barana de cara al mar i el ventet del vespre li feia voleiar la llisa cabellera. L'Oriol se la mirava però ella no se n'adonava. Fins al cap d'una estona, quan es va girar. Allà a prop d'ella hi havia aquella cara franca i agradable, aquells ulls que la retenien del tot.
–Ets… ets tan especial
Va dir ell només.
I va agafar l'Ester per la cintura i va acostar el cos d'ella cap al seu, amb una força plena de tendresa.
–M'agrades, saps…
li deia ella a cau d'orella mentre li enfonsava els dits als cabells. I de mica en mica amb petons petits va anar acostant els seus llavis a la boca de l'Ester que els esperava anhelant.
Va ser un instant només però amb tota la passió que des del primer moment havia estat evident entre ells dos.
De seguida varen haver de separar-se perquè cap a la piscina les taules eren ja gairebé plenes.
(Del llibre Amor a la Platja d'Aro)
* * *
Assegut a la cadira vaig començar a sentir-me nou, senzillament un altre.
Més tard, quan em passava alguna cosa sempre venia a asseure-m'hi una estona… Per exemple el dia de la meva primera topada amb el secretari. Jo no era un polític i no sabia gaire res de les lleis que regeixen els ajuntaments. Però sí que sabia que volia fer adobar aquella paret mig caiguda que entorpia el pas dels vianants prop de la plaça. Feia anys que estava així, la paret, i jo sempre pensava "que soques els de l'Ajuntament". Vaig cridar el paleta i li vaig encomanar la feina. El secretari va entrar fet una fera. No podia fer "allò". Calien uns tràmits, unes aprovacions, un concurs públic i no sé quantes històries més. Per a una cosa tan senzilla s'havia de fer tant d'enrenou?
Vaig asseure'm a la cadira i li vaig dir: "la paret es farà de seguida". El secretari va sortir cap cot i des d'aquell dia tot va anar més bé.
I quan va venir el President… Aquella vegada era pànic, el que sentia. Al matí, a casa, la meva dona atrafegada –ja feia dies que corria empolainant-se nerviosa, "estic bé?" em deia. A mi, a mesura que passava el temps, m'anava pujant un tremolor nou que no havia tingut des que era molt petit. Em vaig fer el nus de la corbata i vaig deixar la meva dona
(Calla de cop i fa una pausa. Diu molt fluix)
…Pobreta…
(Torna a agafar el to d'abans)
Vaig deixar-la rondinant "hauré de sortir sola" i vaig venir cap aquí. Vaig entrar al despatx. I al mig de l'estança hi havia la cadira, buida, acollidora. M'hi vaig asseure, millor dit, m'hi vaig deixar anar.
I de cop, ja no vaig tremolar més.
Quan va arribar el President el vaig rebre com aquell qui res, com si ho hagués fet tota la vida, jo, això de rebre presidents, i vam fer parlaments i vam sortir al balcó –el de les diades– i a sota tothom ens aclamava i jo tot el dia amb allò dintre meu, com si encara fos a la cadira, com si no me n'hagués aixecat.
I el dia que vaig haver de decidir si feia tirar a terra la casa dels Lledonosa, aquella casa que s'alçava per damunt de les altres amb un permís tret de la màniga de l'anterior consistori. També era aquí mateix, assegut així.
(Monòleg "Aquella setmana / La cadira", dins D'una banda i de l'altra. Monòlegs a tres bandes)
* * *
Rodi Mont va treure una capseta:
–N'he pogut aconseguir un bon lot. –Va estendre les pólvores blanques damunt la taula.
Esnifaven com si els en depengués la vida.
–Nena, que no t'hi apuntes… –va fer Àngel.
Truda no va respondre.
Odiava la droga. Mai no havia volgut saber-ne res, de tot aquell món. Mantenir el cap sempre clar, saber sempre què vols, què pots fer. La serenor. No entenia aquella bogeria de tants amics i coneguts seus. René. La imatge de René Marché aparegué impertinent al mig de l'estança d'Àngel Siureny, els ulls envidriats. L'havia de foragitar com fos. S'alçà i anà a estirar-se a la catifa de pèl arranat que omplia l'espai de davant els sofàs. Al cap de poca estona va sentir els seus companys estirats prop d'ella. La música dodecafònica sonava al compacte i Truda es deixà anar dins els sons. La proximitat dels cossos dels seus companys l'excitava i se l'enduia. Eren prop d'ella i podia sentir la seva escalfor, l'escalfor dels seus cossos. Allargà la mà i se'n va trobar una altra, de mà, que l'esperava oberta. Santi Ventura li parlava fluix sense dir res i els seus dits s'endinsaven cap a les aixelles de Truda. Al mateix moment, Àngel Siureny acostà la seva boca als braços de la noia i li llepava la pell. No podia deixar de fer frases: «et penetraré amb els mots», deia ampul·lós. Ara el cos de Rodi Mont, potent s'apropà cap a ella. S'havia tret la camisa i tenia la pell que cremava. Truda no es movia. Mirava la litografia de Hopper especialment il·luminada com si aquella visió real l'hagués de salvar. Un moment, només. Aviat va sentir que ja no hi podia fer res.
Aguantà les mans dels homes a la seva pell i es deixà fer sense cap resistència.
El cos li surava cap a una dimensió desconeguda, Oriol li parlava d'incest: «Tramuntarem les forces estrals, cosina», li deia, i li passava la llengua pels malucs. I els dits de Santi li buscaven el clítoris i les dents d'Oriol li feien petites mossegadetes als mugrons i Rodri la penetrava amb el sexe dur i després se separava d'ella. I Truda no sabia on tenia el cos ni si en tenia. Havia perdut la capacitat de saber si sentia el rostre o les mans, les cames o el sexe. Era només un ens de plaer i desig i, un moment, a l'altra banda de vidriera, va veure el lloc comú de la dialèctica ciutadana, el Tibidabo, ara il·luminat, i es va perdre espais enllà damunt el cel de la ciutat i es va fondre cap als petits llumets que s'encenien rutilants nit amunt.
Un crit total, un crit sortit d'on mai no sabria, la va retornar a la realitat… I es trobà inclinada damunt el seu propi cos, nua, a terra, a la catifa que tapava la moqueta del sòl de l'àtic d'Àngel Siureny. Va passar-se la mà pels llavis i va trobar-s'hi una mica de saliva. Al seu costat, ajaguts a terra, hi havia Rodri, Oriol i Santi.
En un racó, Àngel Siureny els mirava amb ulls perduts i repetia com un autòmat: «Els cossos com a experiment mineral universal i inèdit.»
Truda constatà que s'havia mig vestit. Duia els pantalons posats.
(Del llibre La visita de Truda)
* * *
I dins d’aquell local destarotat, amb bancs buits i parets desolades, sota les bombetes brutes que penjaven del sostre, davant dos homes amb el dret de vulnerar el respecte i la cortesia, la música de la pianola va escampar pels espais les notes de la cançó:
“madreselvas en flor
Que me vieron nacer
Y en la vieja pared
Sorprendieron mi amor”
El policia va callar un moment. Mirava, quiet, la capseta. Després va dir.
–Bonito tango.
I com si ens haguéssim fet amics de cop i volta, va ajudar-me a tancar, de nou, la maleta.
L’altre policia se les tenia amb l'Eudald, al costat meu.
Tot seguit van venir les preguntes:
¿Qué hacen ustedes en Francia?
L'Eudald va explicar-los que estudiàvem i va ensenyar-los el carnet de Rangueil.
–Y usté, señorita?
M’interrogava el mateix, el que s'havia dedicat a mi. I tornava ser el d'abans. Tornava a tenir la cara d'inquisidor. L'encant de les madreselves s'havia perdut dins la maleta tancada.
(Del llibre Les campanes de Sant Serní)