1

No vull ploure
ni tampoc fer que aparega el sol a través
la finestra.
Tot deu restar amb la calma de l'animal.
(Heu de saber que avui ho tinc tot:
he menjat, tinc la cervesa en la mà, i de reserva
un got de whisky, un llit calent que em servirà
per dormir; hem treballat
—doncs, això vol dir que dec trobar-me content i
satisfet
amb mi mateix— i etcètera etcètera.)

Res no em falta per establir la pau
—fins i tot una mica de música en la ràdio
que em recorda
la meua llunyana terra amb un toc de sentimenta-
lisme històric,
car a tothom en les hores de solitari
li és més fàcil de commoure's
amb aquestes dotze paraules:
de pàtria, pares, casa, poble,
paisatge,
i novament etcètera etcètera.

I jo, encara solitari contumaç,
no vull fer ploure
ni que aparega el sol per la finestra;

vull que vinga el vent
i que ho barrege
i s'ho enduga tot.

(Del llibre Des del meu exili voluntari. Gandia: Ajuntament, 1971, p. 31-32)

* * *

5

Aquesta nit
he trepitjat el foc
i he desfet la boira
que en ramells de glaç penjava dels meus dits.
I quan ja pensava veure la llum,
he trobat novament el fredat del fosc.
He trepitjat el foc
i he volgut travessar la cadena de mots
que ens allunyen de cada veritat.

¿Per què ens és tan fàcil de parlar,
asseguts amb un cigarret i un got de cervesa
en la mà, d'aquella llunyana guerra
d'aquell país,
d'aquella fam d'aquell país,
d'aquells morts sense raó d'aquell país?
I la indignació ens puja als ulls.

Però seguim asseguts, amb el nostre cigarret
que va passant, i amb la nostra cervesa.
I fins i tot, potser, ens anirem a fer l'amor
tots dos,
oblidant tota aquella història de mots
tan llunyans.

Saps tu? Aquesta nit, quan dormies al meu costat,
tranquil·la,
jo trepitjava foc,
i agafava el foc amb les mans perquè la boira
glaçada dels dits es desfés.

I no he dormit.
He vist el fredat fosc d'altres dies
quan només la solitud m'acompanyava.

I avui he tingut por.

(Del llibre Des del meu exili voluntari. Gandia: Ajuntament, 1971, p. 39-40)

* * *

7

A Frankfurt, en un dimarts per la nit
de desembre,
en un indeterminat carrer,

el temps —per dir qualsevol cosa—
segueix essent fonamentalment
bo.
«He tropessat amb dotze-mil cares sense nom
en aquest passeig de la nit.»

Al diari de migdia, amb lletres de caràcter
gros
i requadre negre:
«Aniversari,
segueix mort en la pau del Senyor
en domènec c... i ...
a Frankfurt, a desembre del seixanta-nou.»

(Del llibre Des del meu exili voluntari. Gandia: Ajuntament, 1971, p. 42)