1

Ara després de tant de temps
sense escriure,
perquè potser tinc ben poca cosa a dir
—jo no hauria anat
a les Croades,
ni tampoc no hauria colonitzat altres nous móns
en les Amèriques—.

Tot açò ho dic per un petit exemple
que em puja aquesta tarda al cap.

Senyors, jo em penedesc de tot:
dels arbres que no he plantat,
dels fills que no he tingut
i dels massa llibres que he escrit
—potser sols un en calia—.

Home, tu mateix compren-me,
tanca el puny
i deixa'l caure damunt el meu cos.
—També pels llavis de dona que no he besat
o pels pits que tampoc he acaronat—.

Promet,
i done la meua única-incommovible-aspra
dolenta-falsa-i-mentida paraula,
que alguna vegada
vinc,
no ho tornaré a fer,
i seré per sempre mai més
aqueixa
tres-mil-milionèsima part d'una humanitat
que, malgrat tot, no vull reconèixer,
i cessaré en la cerca
de la soledat incompartida
que fa de mi l'eixorc home que sóc ara.

(Del llibre Amb cansera, amb desengany. Gandia: Ajuntament, 1971, p. 11-12)

* * *

2

Avui potser és divendres vespre,
amb somnis de reixes de persiana mig baixa
per tal que no hi entre massa llum,
i un llibre de Rimbaud
ara tancat.

Un cap de dona passa per la finestra
retallant-se de pressa,
i gairebé m'adone d'uns cabells
negres,
i la resta cal imaginar-se-la;
—pense també que podria ésser al llit
amb ella,
o així mateix bevent-me una cervesa
en un bar—.

Sóc un vint-i-més milions en el meu
carnet d'identitat,
i em sembla que hauré de fer-me una foto
un poc més agradívola
per si me'l demanen quan vaja a l'infern.
Un altre cap de dona per la finestra.
Un, dos, tres
segons.
Massa de pressa per a adonar-se'n.

El vent ja torna de nou a fer-hi la
xerrada
de totes les tardes.

No cal ja fer més metafísiques
d'històries
i deixem-nos de pensar amb el cap
—ompliré d'idees els meus mitjons
perquè se'n puguen eixir
pels forats de les sabates—.

El vent deia que cal ser hedonista i beure vi
—potser tinga raó—
per poder entrar en el club dels cors solitaris.

(Quan esternudes
cal dir: «salut»;
i després: «de res».)

Quin riures més simpàtic té el meu gat
si li grate el melic!

No es preocupe,
no m'oblidaré del seu número de telèfon:

el vint-i-tres,
dotze
i seixanta-dos.

(Del llibre Amb cansera, amb desengany. Gandia: Ajuntament, 1971, p. 14-15)