—Per què vàreu començar a escriure?
—Perquè tenia el cap ple d'històries. En principi, les escrivia per explicar-me-les a mi mateix, tot posant-les en net. De moment, no comptava amb l'opinió dels altres. Jo tot sol era empresari i públic. Però mentiria si no confessés que quan algú, un amic, em va dir que de tant en tant l'encertava, em vaig sentir molt afalagat. En alguna ocasió, he dit que envejo els escriptors per als quals, segons afirmen ells, el fet d'escriure els representa sofrir; em sembla un símbol de la transcendència del seu treball. M'avergonyeix de confessar que a mi em passa al revés, que sofreixo quan no puc escriure. I que em diverteixo molt quan ho faig. Per això, una de les meves preocupacions és aconseguir d'interessar el lector, perquè no em perdonaria mai de causar-li avorriment amb el pretext dels meus esbarjos. ¿Períodes en la meva obra? En tot cas, no són producte d'un propòsit deliberat i, si existeixen, ho atribuiria als compassos que marca la vida. ¿Que si tinc consciència d'escriptor? Si la consciència es pot confondre amb les ganes, us responc rotundament que sí.

—Barreja de ficció i realitat en una sorpresa constant d'absurd, d'atzar, d'imprevist. ¿Hi estaríeu d'acord, amb aquesta definició de la vostra obra? ¿O la vostra creació és quelcom més racional, dins el marc irracional on ens movem?
—Si la barreja hi és, en la meva obra, és que la porto a dins. Tan arrelada, que ni tan sols me n'he adonat fins que me l'ha feta veure. Encara que pugui semblar una cabriola verbal, us puc assegurar que en tots els meus contes hi ha una càrrega autobiogràfica, tot el que explico m'ha passat a mi d'una manera o altra, a vegades mirant cap endins, a vegades mirant cap enfora. Si ho explicava a dretes, potser no em creurien.

(Lluís Busquets i Grabulosa. "Pere Calders, contista, burleta i divertit", El Correo Catalán, 20 de maig 1978. Recollida dins Plomes catalanes contemporànies. Barcelona: El Mall, 1980, p. 83-94)

* * *

—Éreu un grup de catalans (a Mèxic) que fèieu una feia molt abnegada, molt continuada, una feina que ha tingut una gran ressonància, que segurament us ajudava molt a mantenir aquest esperit, fèieu gairebé de Quixots en molts casos.
—(Riu) Aleshores no teníem consciència que fos una feina de Quixot; ara, vist a distància, potser sí que ho és. Teníem la consciència que podíem fer a Mèxic, a Amèrica, alguna cosa que aquí era rigorosament prohibida, no es podia publicar en català per les causes tan conegudes, i en canvi ens deixava en aquest sentit una total llibertat, podíem fer edicions no tan sols de revistes periòdiques, sinó de col·leccions, de biblioteques. Se'n van fer unes quantes, realment, ara vist a distància, impressionants.

—Per sort et puc dir que ets un contista, però no sols un contista. El fet d'escriure contes i novel·les, per tu què significa? ¿Com es veuen els dos gèneres dins de la teva obra?
—Mira, en principi, Espinàs (somriu), i tu això ho saps molt bé, és aquesta necessitat d'explicar històries, una història o històries d'altres, això pot prendre la forma de conte o de novel·la, ara, és clar, els ritmes són diferents. A mi el conte m'atreu molt perquè és el gènere que em permet més llibertat de tots els gèneres literaris. Una novel·la almenys ve condicionada per l'extensió. Jo he llegit moltes definicions del que és la novel·la; no n'hi ha cap que et doni una fórmula per fixar-la bé. Gairebé diria que és una novel·la quan una història ocupa un nombre de pàgines o de folis determinats; en canvi, el conte no. Quan has explicat el que vols explicar, pot ser que tingui quatre ratlles o que tingui quinze folis, però es nota immediatament si sobrepasses el que vols explicar per farcir-ho, o no hi arribes. En canvi, a la novel·la això queda més deixatat. Tu que coneixes bé la feina de novel·lista, saps que fins i tot a vegades, en grans novel·les el lector pot notar: "Mira, això és una mica per omplir, per farcir". Això rarament passa en un conte.

(Josep M. Espinàs. Identitats. Converses a TV3. Barcelona: La Campana, 1985, p. 43 i 45)