Blai Bonet deia que les seves influències eren els clàssics grecs i llatins, que havia conegut al seminari. Però n'hi ha moltes més, d'influències, perquè ho havia llegit tot, i també n'hi ha d'uns altres àmbits, com Pasolini, que era una de les seves obsessions. I aquesta ambivalència que notes és deguda al fet que Blai Bonet no es deixa classificar. I això passa a tots nivells i sentits. Un bon exemple en són els símbols religiosos que utilitza per parlar d'ètica, política, d'una actualitat que com ja hem vist encara és la nostra. Blai Bonet no va encaixar mai. La seva evolució estètica és llarga, tot i que és una obra coherent. Triomfa a través de l'escàndol polític i moral, perquè escandalitza el lector burgès benpensant.

[…] En algun moment m'han preguntat, de què escriu Blai Bonet? És difícil de dir. Per a mi, escriu sobre el seu encaix. Reflexiona sobre la impossibilitat de l'encaix, que vol dir sobre la llibertat. Blai Bonet és l'etern adolescent que cerca l'encaix.

(Nicolau Dols. Entrevista de Montserrat Serra a Nicolau Dols, amb motiu de la publicació del volum Poesia Completa. Vilaweb, 14 de novembre de 2014)

* * *

Rellegida avui, la primera cosa que podem dir d'El mar és que la novel·la no ha envellit gens. Encara que la filosofia que hi ha al rerefons de l'obra —cristianisme existencialista— ha passat una mica, o molt, de moda, l'estructura del llibre, la tensió dramàtica de l'acció, el gruix vivencial dels personatges fan d'El mar una obra moderna, que resisteix el pas del temps. La història explica uns mesos de la vida de dos joves de 19 i 20 anys, Manuel Tur i Andreu Ramallo, en un sanatori antituberculós de l'illa de Mallorca. Són dos joves malalts, d'una religiositat abrandada, captius del pecat de la concupiscència i carregats de sentiments de culpa. Les seves relacions són complexes, d'amistat i odi, sobretot el que sent Tur per Ramallo a qui acusa d'haver-lo introduït al pecat, al món del sexe. Cadascun d'ells té la seva pròpia història, tal com evoca el capellà de la institució, que, referint-se a Tur, diu: "Nasqué a la vida voltat de morts i de foc", i de Ramallo, "Salvatge i tendre també era un dement angelical". No en va tots dos havien viscut la ferotge repressió que va patir Mallorca durant la Guerra Civil i que Georges Bernanos denunciaria a Les grans cimetières sous la lune, especialment després del fracàs del desembarcament republicà a Porto Cristo, protagonitzat pel capità Alberto Bayo, entre agost i setembre del 1936. (...) L'estructura d'El mar recorda Mentre agonitzo, de Faulkner. Dividida en una trentena de capítols, Manuel Tur, Andreu Ramallo, sor Francisca Luna i mossèn Gabriel Caldentey parlen d'ells mateixos i dels altres protagonistes i evoquen el seu passat, la família, els horrors de la repressió, la pèrdua de la innocència, l'amor, i, sobretot, es deixen anar en les seves reflexions filosòfiques i teològiques, d'un cristianisme viscut tràgicament, amb la presència permanent de Crist o Satanàs, les nafres del Senyor i el silenci de Déu. Blai Bonet basteix aquesta novel·la tràgica d'un lirisme corprenedor i d'un realisme brutal, amb un llenguatge d'una gran bellesa. Amb imatges com ara: "La nit neta, olorosa, estirada com les ales d'un ocell que vola", "Vagabunds que viuen les seves passes" i "Quan dos homes parlen és perquè estan definitivament separats, com pollancres d'una carretera". Un llenguatge eficaç, directe i evocador que revela la condició de poeta de l'autor.

(Joan Agut. Avui. Cultura, 12 de març de 2001)

* * *

Fins ara gairebé tothom coincideix a assenyalar L'Evangeli segons un de tants com el llibre que inicia un tombant decisiu en l'evolució poètica de l'autor. Aquest tombant, segons el meu parer, podem dir que s'inicia des del primer llibre, car l'obra de Blai Bonet és fonamentalment una obra expansiva, que en cada nou llibre aporta quelcom de nou respecte als anteriors, i, en aquest sentit, jo consideraria l'esmentat llibre com un dels màxims punts d'inflexió d'aquesta corba, després del qual, però, l'obra continua el seu procés de creixement.

[…] Hi trobem la consciència del dolor, del dolor físic, com una companyia inguarible que condicionarà tota la seva vida (i, en conseqüència, la seva obra). De l'altra, el naixement d'aquesta 'veu plena de nius' que el poeta rep de Déu com un do compensatori: l'aparició de la facultat creadora del llenguatge. Després, la consciència de la impossibilitat de conciliar desig i realitat, forces que actuen en sentit perpendicular i que mai no s'han de trobar. Finalment, la constatació que tot això no origina 'pena', car ell decideix 'viure' a través dels altres, dipositar la vida en altri. No sols no origina pena, sinó que en el cas de Blai Bonet es produeix una reacció contraposada de joia i vitalisme, que fàcilment ens pot recordar la d'un Salvat Papasseit, en qui també l'anhel de viure fou una qüestió de supervivència […] .

A L'Evangeli segons un de tants, la poesia de Blai Bonet concretitza el procés d'obertura que el durà a intensificar ostensiblement les capacitats virtuals del seu vers: els poemes deixen majoritàriament de ser compostes en formes abstractes o tancades i adquireixen una desimboltura i una fluència narratives insospitades.

(Àlex Susanna. "Blai Bonet o la recerca estètica del sagrat", dins Blai Bonet. A l'ombra de l'esperit. Palma: Conselleria de Cultura, Educació i Esports del Govern Balear, 1989)

* * *

El mar és una obra bastida sobre un material bàsicament autobiogràfic —tot i les diferències, que el mateix Blai Bonet ha declarat, entre l'experiència pròpia i la que aquí s'observa—, que respon a unes intencions essencialment comunicatives. El món de dolor que es reflecteix als primers volums de poemes es correspon amb les experiències dels diferents personatges d'aquesta obra, els malalts tuberculosos d'un sanatori, que serveixen d'excusa per dur a terme el propòsit de denúncia. Alhora, aquests protagonistes també serveixen per a introduir la problemàtica del jovent, que aquí ha de lluitar en un món dominat per l'omnipresència de la mort. En el panorama en què sorgeix El mar és una obra totalment insòlita, sense cap precedent en la narrativa illenca, només comparable a obres forasteres semblants (Faulkner, Cela, Juan Goytisolo...). De fet, l'assimilació de les tècniques narratives més avançades d'aquest segle serà el que caracteritzarà tota la seva novel·lística. Emperò, tot i la importància de l'aspecte formal, la seva temàtica —carregada de problemàtica existencial— també és una fita importantíssima, car porta un missatge revulsiu i inèdit en la nostra literatura. No és estrany que Joan Triadú, en un balanç sobre la literatura catalana en 1958 on la considerava la millor novel·la de l'any, escrivís: "La repugnància que se'n desprèn és capaç de fer arrugar el nas d'una rata de claveguera". Efectivament, la seva lectura és un autèntic xoc per al lector. Per tot això, El mar ha estat considerada la primera pedra del redreçament de la novel·la catalana de postguerra, el punt de partida del moviment que culminarà amb la generació de narradors dels anys 70.

(Pere Rosselló. Estudi introductori a Míster Evasió. València, Tres i Quatre, 1987)