—No crec que el teatre que faig sigui pitjor pel fet d'escriure televisió. No interfereix gens. A vegades hi ha algú que, per fotre'm, ha dit que alguna obra meva ha estat influenciada per la televisió, però és mentida.

—Doncs parlem de teatre: has dit més d'un cop que el teatre català està en molt bona forma.
—És impossible que algú em demostri que el millor moment de la història del teatre català no és aquest. Hi ha el moment del Guimerà, que és un gran moment, el del Rusiñol, però al Noucentisme no li agrada el teatre i després ve la guerra, la represa i ara hi ha molt de tot. Perquè et facis una idea del que vull dir: quan jo estudiava els companys de la facultat em deien que per què escrivia teatre, que el teatre s'havia acabat, que estava boig. Fes cine. Abans, quan tenia l'oportunitat de sortir fora me n'anava a veure teatre i tornava plorant perquè aquí no hi havia res. En canvi, ara a fora es programen obres de catalans sabent que són catalans, no com Els Joglars que ho amagaven. Belbel, Galceran, Carles Batlle, Lluïsa Cunillé i jo mateix anem estrenant. A les antologies de teatre europeu hi surten noms catalans i això abans no passava.

— A tots els que has citat els coneixes prou bé. Mantens la curiositat per les coses que fan els escriptors més joves que tu?
—Quan jo era jove em vaig trobar amb els grans mestres de l'època que s'ocupaven ben poc de nosaltres. La gent de la generació dels 70 són molt fans del Pedrolo i diuen que són molt amics, però que algú em porti un article del Pedrolo parlant d'algú de la generació dels 70. Que jo sàpiga, no n'hi ha cap. I això no ho suporto. A mesura que m'he fet gran, penso: "Però qui es creien que eren?". No és per fer-me el maco, però jo he après molt de la gent més jove que jo. La meva dramatúrgia ha canviat mirant la jove generació i no la pròpia.

—Ningú no et va fer aquest paper de mentor?
—Mira, la Rodoreda era una senyora estupenda i et tractava molt bé i d'igual a igual. Hi podies parlar d'una pel·lícula, t'explicava l'última xafarderia, criticava qui volia, parlava de la literatura que li agradava. El Pedrolo rondinava tot el dia i tothom era espantós i tenia un ego que no se l'empassava. A la Rodoreda vaig intentar passar-li un text però no va tenir temps de llegir-lo i ho entenc. M'havia d'apanyar sol.

—Però tens un bon record de Vilallonga, oi?
—Va ser una persona de tracte exquisit. Vam anar tres preescriptorets a veure'l i ens vam estar tanta estona amb ell que ens feia por no poder tornar a Palma perquè s'acabava l’autobús. Ens va dir que no patíssim perquè hi havia altres maneres d'arribar-hi i sense dir-nos res més, molt avançada la nit, ens va posar un cotxe. Per acabar-ho d'arrodonir, després de poc temps, va escriure un article sobre una obra meva i s'ho va fer venir bé perquè li agradés.

—Tu sabies que eres escriptor des del principi?
—No, però no dubtava que ho volia ser. Quan tenia nou, deu anys, a l'escola, ens van preguntar què volia ser i jo vaig dir: "Escriptor".

—És curiós perquè no véns d'una família intel·lectual.
—No, per mi era el mateix que dir que volia ser astronauta, perquè estava convençut que mai no ho seria. Per mi els escriptors eren una gent que estava asseguda en una butaca, amb una pipa i un gos i un llum de peu. Vaig fer un conte, de petit, d'un home que treballava en una fàbrica i quan arribava a casa escrivia, i jo, de gran, em veia així.

—Com portaven a casa la vocació literària del nen?
—Estaven desesperats. Jo era el tonto de la família.

—Ni t'admiraven el vers de Nadal?
—No, ni això. Jo era un desastre i feia campana, però no per anar al futbolí sinó per anar a la Biblioteca de Catalunya.

—Ostres! Aquesta és la prova definitiva de la literatura catalana: si passes la infantesa a la BC realment és que ets escriptor.
—A casa no ho entenien, això, i un bon dia no vaig poder més i vaig enviar una novel·leta a Bruguera pensant que podria dedicar-me a escriure a tant la peça, però me la van tornar per dolenta. Vaig dir a casa que no tornaria a pèrits industrials i el meu pobre pare va dir que així com hi ha gent que té fills en cadira de rodes o que són esquizofrènics i no per això els abandona, a ell li havia tocat això. Va ser un gran drama. "Però tu, què vols?", em va demanar al final, i jo vaig dir: "Jo, filosofia i lletres". No sabia ni què era.

(Ada Castells. "Un tros de conversa amb---", Avui. Cultura, 13 de setembre de 2008, p. 3)