—Crec que t’agrada situar els personatges en un temps passat. És un temps real? És un espai real?
—Sí, i és intencionat. Cada història té el seu decorat. M’agrada conèixer el terreny en què han succeït els fets que conto, és un compromís amb el lector. Considero que, encara que sigui ficció, els escenaris on succeeixen les diferents escenes de la trama han de ser reals. Així, en totes les novel·les parlo dels carrers que he trepitjat prenent notes, sigui a París, a l’illa de Java, a Nova York, a la ciutat cubana de Trinidad o a Sant Petersburg.

—Així doncs, fas novel·les històriques?
—No, no faig novel·la històrica. M’agrada la història, però no la novel·la sobre un fet històric concret. Els meus temes sempre són relatius a l’ànima humana, encara que emmarcats en un context històric determinat. La història és un decorat, l’argument té vida per si mateix.

—En tot cas, el fet de reproduir en el text moments del passat, t’obliga a explicar com era llavors la societat. Et documentes?
—És clar! La documentació és fonamental a l’hora de contar històries. Ho és per situar la teva història en les coordenades correctes d’espai i temps. És crucial per elaborar el decorat, l’escenari on es desenvolupa la trama de la història. Si, per exemple, uns esdeveniments succeeixen en un reformatori a l’Austràlia dels anys cinquanta del segle passat, m’he de documentar amb totes les fonts possibles sobre com era aquell reformatori en aquell temps, quines pràctiques pedagògiques es feien servir per reprimir els interns, quin tipus de zeladors hi havia i quines pràctiques hi feien, quins eren els nens que internaven i per què, etc.

(Núria Farràs i Giol. “El novel·lista que es documenta”, Diari de l’Ametlla del Vallès, núm. 44, octubre de 2022)

* * *

—Com es fica un pintor a escriptor?
—Sempre m’ha agradat escriure des de ben jove, així que no és una qüestió que després de pintar durant anys m’hagi ficat a escriptor, sinó d’aprofitar la meva passió per la literatura i l’escriptura. En la pintura amb una pinzellada has de dir molta cosa, i les lletres et permeten un llenguatge més ampli.

—D’on sorgeix la inspiració per aquest primer llibre?
—D’un relat curt que vaig fer el 2007 per a la Revista Almiar d’internet. Els protagonistes eren una francesa, Charlotte, i un rus, Dmitry. Vaig començar a demanar-me més coses sobre ells fins que la inspiració del perfil d’ambdós va derivar en Sueños en Manhattan. He trigat dos anys a escriure-la i finalment es va interessar per la història l’Editorial Club Universitario d’Alacant, la qual cosa em va semblar molt interessant, ja que és una editorial universitària on es distribueixen també llibres de lectura als estudiants i precisament un dels meus objectius de la meva novel·la ha estat publicar-la per als més joves.

—Per què hi diu?
—He volgut plasmar una espècie d’homenatge a la meva generació i dir-los alhora als joves que nosaltres no hem nascut ja grans... I així explicar-los a l’actual joventut com nosaltres vàrem pertànyer a una generació marcada per l’idealisme; tots érem hippies escoltàvem els Beatles i pensàvem que ens menjaríem el món, i al final tots hem acabat amb americana i corbata. He utilitzat els dos personatges protagonistes per exposar-los la diferència de llavors amb ara. [...]

—Quina és la petjada russa?
—M’ha influenciat la literatura russa, a més de, com he dit abans, visitar-la; he estat des de Moscou a Carèlia. A part de mestres com Tolstoi o Dostoievski, som un apassionat d’autors com Alexander Kuprin —que m’ha marcat molt—, Ivan Bunin o Andrei Platónov entre d’altres. Més que per l’estructura narrativa, han deixat petjada en el llenguatge. A partir d’aquí he descobert una quantitat d’escriptors russos impressionants. I, és clar, havia de sortir un personatge rus.

(Raquel Marqués. “Josep Lluís Benet: ‘A la meva generació érem hippies i al final tots hem acabat amb americana i corbata’“, Menorca - Culturàlia, 12 de setembre de 2010)