Miquel Bauçà (Felanitx, Mallorca, 1940 – Barcelona, 2005), poeta i narrador, va destacar pel seu radicalisme verbal i social. De la seva faceta com a poeta va ser distingit amb el premi Salvat-Papasseit, el 1961, amb Una bella història, un primer llibre que va enlluernar la crítica quan només era una jove promesa. Posteriorment va obtenir altres guardons com el Vicent Andrés Estellés, el 1974, per Notes i comentaris o el Ciutat de Barcelona del 1985 per Carrer Marsala.

Aquest últim, el seu primer llibre en prosa, va marcar un punt d'inflexió en l'acollida crítica dispensada a l'autor. Convertit en un escriptor de referència per als qui volien trobar una literatura compromesa amb una idea integral de l'ésser humà, a partir d'aleshores se'l va voler assimilar a un sistema que ell sempre rebutjava d'una manera o d'una altra. Així, tot i que el 1989 va guanyar el premi Sant Joan de novel·la amb L'estuari, no es va sentir mai dins de la societat literària del seu temps. En narrativa també va publicar El canvi (1997), un innovador recull estructurat en forma de diccionari, i Els somnis (2002), entre altres.

Durant els darrers anys es va allunyar encara més de les realitats quotidianes, però no per això va deixar de banda la seva obra, una de les més originals i intenses de la generació literària dels setanta. Miquel Bauçà va morir el 3 de gener del 2005 i va deixar al darrere una obra inclassificable, una obra que eixampla els límits de la literatura catalana contemporània.

Fou soci de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per X. R. Trigo per a l'AELC.
Textos: Xavier Gual.