"Dia 26 de setembre de 1791 […] Fragment de la festa major d'Esplugues

Amigos, a mi m'ha succeït lo que a alguns convidats a dinar que no han estat a temps al plat de la sopa ab algun calabre; al plat de macarrons, o escudella d'arròs i fideus; al plat de la carn d'olla; al plat de relleno de préssecs; al plat de fricandó, volateria, empanada i rostit; sí sols a tots los demés de postres, per haver-hi arribat a les postres d'aquesta festa per algun sis o as que m'impedí anar a Esplugues al preparatori del convit, o de la festa major de Sant Mateu, transferida a ahir, 25 de setembre i 24 sa vigília.

De lo que succeí, no havent-ne estat testimoni ocular, ho deixo per lo qui hàgia tingut la humorada d'escriurer-ho, i dubto que n'hi hàgia hagut cap.

D'esta tarda de 26 de setembre sí que en puc traure en limpio les postres; i, per a no quedar-me sense, resolguí a tres quarts de dues de la tarda arribar a Esplugues; i confesso que en tenia tantes ganes com quan se'm tarda molt a donar-se'm xocolate.

A tres quarts de tres, ab lo meu capellà don Josep Alda, en cotxe tirat per mon parell de mules, hem arribat casi desfigurats de la pols lo cotxero i el lacaio Pau, ab lo Po Codina, batlle actual de l'Hospitalet, i nosaltres dos no tant. A la vista d'Esplugues, més enllà de la torre d'en Clota, hem posat peu a terra, parats davant del camí dret dalt al poble; i, baixats a la carretera, era pols i sorra per demés, que ens cobria les sabates; i l'aire que n'alçava alguna, amboirant-nos a tots, que era una misèria.

A pocs passos nos seguien, detràs, los músics de la cobla, no sé si del Fideuer, o del Velluter; d'estos en Po de la Viola, prou carregada de pols, dirigint-se al sarau que s'anava a començar en casa de l'Hospital. I los dos fills del Jeroni, teixidors, eren de la cobla; un ab son instrument de vent, no us penseu el fagot, sí l'oboè, o clarí, un, i l'altre germà no per tocar, sí per agoitar lo sarau, com jo i molts d'altres.

Me digué l'hereu teixidor que son cosí germà, fill de l'espardanyer del costat, en lo carrer de Mitja Galta, era nuvi d'ahir, casat que hagué ab una filla de ca n'Amigó de Santa Creu, galant xica d'edat de setze anys. Jo li diguí al fill del teixidor: 'Encara que no em coneix ella, sí que el nuvi, arribem-hi, pués, a donar-li l'enhorabona'. Retrocedírem a la carretera i dret al nas, vull dir a aquella casa de l'espardenyer, veïna a la del teixidor i demés ab l'hostal de Picalquers. Arribats allí vérem a alguna gent de son parentiu; i, pensant que una jove que allí era fóra la núvia, preguntat que ho haguí se'm respongué que 'no senyor', 'sí que era a dalt'. Avisada, un poc torbada, baixà la núvia. I, en efecte, se la trià l'amigo espardanyer bonica, pués que era alta i ben tallada, fisonomia blanca, i ben colorada ab tots los bonics sobredistintius de núvia. Tal casta de postres ja podria passar, per tortrada d'agredolç.

Des d'allí, ab lo fill més gran del Jeroni, teixidor, tornàrem a envestir carretera avall, alçant pols ab los peus, i l'aire que nos l'etxava als ulls. Tot seguit, a sinistris, per lo costat del pont, camí amunt, i al de a dextris, fins a casa de l'Hospital. A l’entrar, vegí un, [i em] saludà pel meu nom, suposat que em coneix, lo noi de la Pona Mont-ras, que es diu Lluïset, d'uns deu o onze anys, cara blanca i grasseta, eixerida com un pèsol; qual noi se trobava a Esplugues des d'ahir, i se'n tornava demà matí, 27, a Barcelona, havent-li preguntat.

Los músics estaven sentats, i lo Po ab la viola entre cames; és dir, que ninguns tocaven perquè no hi havia encara dones per ballar, sí sols alguns poc fadrins esperant-les per començar a ballar la contradansa, o altra dansa, per anar tothom en dansa.

A poc rato de ser-hi jo, en l'entrada de la casa de l'Hospital, baixaren algunes poques minyones a l'entrada, i se n'hi afegiren algunes poques més, que arribaren per començar lo ball.

Jo, pensant tornar-hi a goitar quan s'hi ballàs, arribí a casa de l'honorable persona de Gervasi Bofill, per ser lo senyor batlle d'Esplugues. Trobí en l'entrada una càfila de dones, i d'estes, sols de conegudes vegí a la Teresó, dona d'en Gervasi, a sa germana Antònia, casada d'allí dalt, al Papiol, ab gipó que duia de tapisseria, a la usanda de les pageses acomodades; les dos filles del Gervasi i de Teresa, promesa la Marieta ab un mosso de Sants; lo senyor Pau Albereda etc., ab tots los quals, i ab lo bon Gervasi, fiu un rato de platxèria.

I des d'allí me'n torní a casa de l'Hospital, i ninguns estaven ociosos, és dir, lo jovent d'ambos sexos, a saltar i córrer per l'entrada; i los músics, uns a esmolar los arquets sobre les quatre cordes dels violins i viola, i lo fill del Jeroni, que també és casat, cop de bufar. Vegí un poc aquella tabola, i, per la varietat dels colors en los vestuaris, podien passar per plats d'alguna friolera d'amargs, ametlles cobertes, confits; i la música, per un platet de crema.

Estiguí allí un mig quart, veient-los ballar la contradansa, i me n'isquí a fora; i per aquell caminet, amunt, dret al Raval. A una o més petites quadrilles de mossos i minyones trobí que se n'anaven al sarau de casa de l'Hospital. D'estos i estes, alguns i algunes me coneixien, em saludaven pel meu nom. I jo, 'adéu-siau'.

Trobí a la Rosa Pujol, de les joves d'Esplugues, ab un ventre tan gros com lo del Sr. Ramon Torres, moler, prou conegut en Barcelona, i dos anys atràs bon goig d'estar amagat, i ben amagat, per lo desori del Pa. Esta jove, és a dir, que estava molt cerca de parir, i també se n'anava a divertir-se (així m'ho penso, pués que, ab tot de tant grossa, no li impediria lo prenyat anar un poc a sarau).

Entrat que haguí jo al carrer, me saludà una que es diu Alberta, que estava en sa caseta ab sa filla gran, nomenada Rosa, i la pobreta patia sordera, és dir, que a no cridar-se-li un poc no oïa res. Luego s'arrimaren una dona –no sé si li diuen la Bernada–, una filla seva ab ventre gros, com lo mateix amigo Sr. Ramon Torres, és dir, prenyada d'allò molt cerca de parir, que sent minyona havia estat criada a can Ramoneda, i Marieta Cases i Pagès, casada ab lo fill segon de la Rosa Ferran o la Rosa 'Cadena'. Tal platxèria comparo amb postres d'un poc de dulce ab almívar i algunes altres frioleres ensucrades.

Des d'allí me n'aní per lo camí del torrent avall, baix al poble, i tot seguit a casa Ramoneda, dins de la qual entrada hi havia sarau de jovent del poble i forasters, principalment lo parentiu dels Ramonedes, germanes i nebodes de casa d'en Julià de Santboi, no sé si també la pubilla Giberta i algun altre. La música era d'un o dos violins, podent ben comparar a aquell sarau i concurrència d'hòmens i dones, la més, jovent, a les postres de vàrios vins de garnatxa, malvasia, vi de Màlaga i vi d'Esplugues en garrafes i ampolles, ab grossa cantitat de veires per brindar tothom a la salut dels forasters, sucant-hi melindros i secalls, i també a la salut del Josep, amo de la casa, i de Francesc, son germà, que no el vegí, tant era l'aplec dintre: uns i unes mirant, molts mossos en peus; i les dones que no ballaven, sentades; i los demés ab les demés, cop de ballar i córrer dintre de l'entrada. Lo bon Josep, luego que em vegé, me féu seure en cadira, i no us penseu en cadira de braços, o poltrona, sí que de palla, i que per tothom no n'hi havia. Bon goig de seure en lo pedrís del redor de l'entrada, o fer l'estaferm, que n'hi havia més d'una dotzena!

A mig quart d'estar jo sentat a la vora del portal del menjador m'avisà lo Baldiri d'arribar a casa, i acabades les postres. I és dable que prest fugiria la gent forastera d'Esplugues, fins a tornar-hi per estos temps, com cosa de cada any, a no estorbar-los-ho temps. Jo pugí dalt i, a l'eixir de casa d'en Ramoneda, trobí a persones d'alto bordo, quals eren: la Sra. marquesa de Palmerola, Sra. marquesa de la Manresana; Sr. rector d'Esplugues, sòcio de la Palmerola; lo pare Batlle, carmelita, i alguna altra persona; qual quadrilla se n'anava a casa d'aquell bon rector d'Esplugues, cedida que l'hagué sponte per temporada a la germana Maria Escolàstica i a baró de Rocafort, son marit, aon s'hi anava a prendre agasajo.

Jo, ab la Sra. regenta i ses senyores tres filles, que tenia en casa ab lo Sr. vicari d'Esplugues, doctor Vicenç. Fet que haguí a estes senyores un rato de visita, nos ens hi anàrem, id est, a la casa del bon rector d'Esplugues, a la vora de la carretera, situada que queda entremig de dos rajoleries. Nos ens hi anàrem per camps a través, trepitjant terrossos, i caminets estrets, ficant-nos per un portalet de la casa annexa d'un mesurador i, al girar a la casa de l'amigo rector, nos paregué veure el carro d'Elies, a no ser que per allí s'hagués amagat i, no sent-hi, era un fill espiritual del sant profeta Elies. Lo pare Francisco Batlle, carmelita, i lo tal carro d'Elies era lo faentote del Sr. oficial de guàrdies don F. Palafoix, que vingué a aquell casino ab lo coronel de suïssos Monsieur Reding, bell mosso, que ja eren dalt movent prou bullícia. Sentint ja gatzara des de baix, així com entràrem pujàrem a la sala, i tot seguit a l'aposento, formant una 'o' ben feta les senyores marquesa de Palmerola, marquesa de la Manresana, l'àvia Rocafort –que ja s'entén la baronessa viuda, que, a caure, pobre d'aquell que me l'atrapàs sota, per lo rodona, grassa i grossa–, bastant també la senyora marquesa de Barberà; les demés senyores, regulars d'estatura, que eren la marquesa de Ciutadilla, la marquesa de Gironella ab sa Sra. mare, la Poneta, sa néta i ma neboda; una religiosa de Jonqueres, filla última de la senyora de Palmerola, que allotgen, mare i filla, en la rectoria d'Esplugues, ajudant a menjar los bons bocins de l'amigo rector, i brindant a la sua salut ad multos annos, ab lo vi tan generós com sol tenir, prova de bon mosquit, la germana.

De senyors eren: estos dos del faentote, Palafoix i Reding; don Ignasi Maria Copons, lo baró de Rocafort i jo, que hi aní ab les Sres. regenta i filles. L'amo de la casa, comprenguí que anava pensatiu, no sé si allò de no pintar-li gaire bé l'anca en les nits o què sé jo què, ab tot que dissimulava el perdre més que guanyar la mosca. Los Srs. capellans i el pare Batlle eren a la sala en conversació, fent-los companyia lo baró de Rocafort, don Ignasi Maria, i jo, a estones.

L'acabament de la festa no parà ab postres solament, sí que ab abundant refresc de vasos d'aigua de la font, o del pou, ab un gran promontori de sucres esponjats; àdhuc antes de servir-se lo xocolate a l'aposento en què tothom o los més seien fent-hi rodona, se dugué en un plat una truita d'ous d'allò ben feta, i no fou altre lo motiu sinó que una de les senyores digué que menjaria truita; i tenint no sé què sospita de prenyat, tot seguit comparegué la truita d'ous. I les senyores, algunes, i los senyors, cop de truita, partint-la ab lo ganivet, que fou una bona bulla. Los desitjosos de xocolates l'esperaven, qual se serví acompanyat de bollos, ensiamades i melindros. A l'últim, aigua fresca.

Cotxes a punt, i corrents com coets ab lo faetonte, així mateix nos en tornàrem a Barcelona, alçant tanta pols que no s'hi podia tenir cara. I ab això concloc les relíquies de la festa major d'Esplugues, i no la festa de les Relíquies. […]"

("26 de setembre de 1791", de l'edició Calaix de sastre I (1769-1791). Barcelona: Curial, 1987, p. 283-287)