Alexandre Ballester comença per veure el món que l'envolta amb una òptica teatral; té l'optimisme i la força necessaris per a assolir una cosa que no és tan fàcil com sembla: la comunicació amb els seus semblants, la comunicació amb la gent del seu poble. No hi ha dubte que Alexandre Ballester és un home de teatre nat. Si la nostra vida escènica no fos tan precària, ens guardaríem prou de definir un dramaturg com a home de teatre nat. El mot comporta una fe en l'espontaneïtat que no resulta gens "científica". Però nosaltres necessitem aquesta fe, i afirmem que Ballester és un home de teatre nat. Ballester, a més, ha tingut l'energia d'anar assimilant a través de la lectura tot allò que de més important ha produït el teatre contemporani. Aquesta cultura teatral, però, no li hauria servit de res si no hagués estat —repetim-ho— un home de teatre nat. Perquè, com a tal, Ballester ha fet experiències que no podem deixar d'esmentar; per exemple, durant l'estiu de 1968 mobilitzà els sectors més actius del seu poble i els reuní al servei d'un espectacle que ell mateix dirigí i en el qual era estudiada i comentada escènicament la història de Sa Pobla. La complexitat d'aquell espectacle i la manera com Ballester utilitzà el material humà de què disposava revelen l'home de teatre. Després d'aquest primer gran èxit en el camp escènic, Ballester es va sentir responsable que la gent del seu poble tingués accés al teatre, a l'espectacle teatral, tot reconeixent-hi una de les armes més eficaces per a estimular la vida d'una comunitat com a tal comunitat. No es limità, doncs, a escriure teatre, perquè per a ell el teatre era alguna cosa més, era la necessitat de fomentar per tots els mitjans l'existència d'un nou destinatari, que se servís del teatre com a instrument cultural de primer ordre.

(Feliu Formosa: "Alexandre Ballester i el teatre català actual", pròleg a Joc de tres. Palma: Moll, 1969, p. 15-16)

* * *

És interessant d'observar que, tanmateix, el temps torna a conduir les aigües cap al llit del torrent que la pluja abundosa de molts de segles havia traçat. Dic això perquè, a vegades, ens és més valuós confiar en les inesperades argúcies de l'atzar que no en les respostes, sovint inconsistents, dels que fan i desfan el cabdell de la petita història. Si escric que les millors coses que m'han passat en la vida han estat una incongruència, no us pot estranyar. Els que programen els estats de benestar no pensen en mi, ni pensen en n'Alexandre Ballester, l'entranyable amic de Sa Pobla, l'autor dramàtic més important i innovador que ha generat Mallorca, i un dels suports més ferms del teatre català de la segona meitat del segle XX. L'atzar ha fet que, un any després de les celebracions del centenari de Francesc de B. Moll, i trenta-tres anys després de la seva estrena al Palau de les Nacions de Barcelona, es publiqui en forma de llibre un text que serví per homenatjar el mestre —l'home de les paraules— en ocasió d'esser-li atorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Llavors era l'any 1971 i encara ens en quedaven quatre de dictadura; però això ningú no ho sabia.

La publicació a mans de l'editorial El Gall de Pollença de Maria Magdalena o la penedida gramatical alhora que retorna les aigües al jaç legítim ens permet la recuperació d'un text inèdit que, passat el temps, conté les mateixes qualitats —la frescor amb què està escrit, la defensa rotunda dels mots, el joc de la representació que n'Alexandre construeix amb mà de mestre i que, alhora, conté un doll d'experiència escènica adquirit, o après, o inventat a partir dels grans corrents teatrals del nostre temps— que tenia en el moment de la seva escriptura, construïda quasi a vola mà, segons m'explica el mateix autor, que l'acabà a l'aeroport mentre es disposava a viatjar a Barcelona.

(Gabriel Janer Manila: "El penediment com a repressió", Avui [Barcelona], 29 de desembre del 2004, p. 17)

* * *

Alexandre Ballester té una sensibilitat per al teatre molt superior a la que fóra d'esperar. El bon gust i el sentit de les situacions, la progressió dialèctica, la visió plàstica, l'enfrontament de les raons dels personatges, semblen més propis d'una civilització i d'una cultura ciutadanes i urbanes que no pas del medi sòcio-geogràfic rural d'Alexandre Ballester; i això, que és clar a les seves obres, és diàfan pels seus comentaris i a la seva conversa: no es limita a pensar els seus personatges, sinó que els situa dramàticament. Quan un actor preguntava a Anton Txècof per la psicologia d'un dels seus protagonistes, l'autor li va respondre: "No sigueu empipador; ja li he dit que portava pantalons a quadros".

Em sembla molt que aquesta sensibilitat per al dibuix definitori es troba prou dins l'obra de Ballester.

Sé que Siau benvingut és una obra inicial; però no cau en l'error, típic de l'autor novell, de voler dir massa coses. La limitació d'objectius i l'economia de mitjans són virtuts inherents a una manifestació com la teatral, molt concretament limitada en el temps (dues hores) i en l'espai (un escenari). Un teatre interessant com el que ha començat a escriure Ballester, reclama ser completat pels actors, pels escenògrafs, pels directors. Un teatre-literatura es basta a ell mateix, es realitza gairebé per complet en la lectura. No és teatre definitiu perquè no té la subtil humilitat de demanar auxili.

No vull cometre la bestiesa de transformar el meu bon desig i amistat per Ballester en amables prediccions d'èxit. Això de l'èxit és pur cinisme i problema de quantitats. I el teatre és qüestió d'intensitats. La mesura, el bon gust, el sentit de l'autor pels seus mitjans tècnics (actors i llengua), la renúncia a la frivolitat i, alhora, el goig pel divertiment, són elements absolutament positius d'aquest teatre. I d'un autor que no s'acaba aquí...

(Frederic Roda: Pròleg a l'obra Siau benvingut. Palma: Moll, 1967, p. 8-10)

* * *

De fet, tot és «força nou» aquí respecte al que coneixíem d'Alexandre Ballester, l'heterodox i hàbil combatent de Sa Pobla. Tanmateix, però, en les frontisses dels diàlegs i situacions d'aquesta peça ambiciosa, hi ha el grinyol harmònic d'una veu teatral, d'un «estil» de veu teatral que enyoràvem i que retorna, probablement més tendra, més sàvia que abans. Abans, quan tot eren urgències i l'autor havia de desmbeinar l'espasa fent veure que era de cartró, tot amagant l'acer per tal que l'enemic no li confisqués l'arma, Alexandre Ballester era un dels amos més poderosos que hi havia en els dominis de la farsa. Autor destacat de la que se'n digué «la generació dels premis Sagarra» —premi que ell va guanyar el 1967 amb Dins un gruix de vellut—, Ballester proposava un tipus de llenguatge que enregistrava la murrieria, la causticitat i la franquesa de l'home de poble. Partícip dels enderiaments polítics comuns a la jove dramatúrgia catalana dels anys seixanta, tan decisiva, es notava en el teatre d'Alexandre Ballester un dring personal, peculiar, distint del to urbà (?), del to conspiratiu urbà, que predominava en l'escriptura teatral que nodria les trinxeres dels «independents».

(Joan-Anton Benach: "L'ofici i la imaginació", pròleg a l'obra Les llàgrimes del vienès. Barcelona: Edicions 62, p. 5-8)

* * *

Alexandre Ballester és un cas insòlit com a autor teatral, precisament pel moment en què es va donar a conèixer. Si tenim present la realitat social de la Mallorca de fa uns trenta anys, immersa en el franquisme militant i dedicada de ple al monoconreu turístic, se'ns fa difícil d'entendre com Ballester —solitari, autodidacte en una terra calcinada culturalment— va ser capaç de concebre obres com Un baül groc per a Nofre Taylor, Dins un gruix de vellut, o Massa temps sense piano, només per citar-ne uns exemples. Res no li era propici. Tots els camins eren fressats i el conduïen cap a l'oficialesca intel·lectual. Però no, Ballester no hi volia passar. I mirau per on, sense ser cap revolucionari instruït en les pràctiques marxistes dels seixanta, incorpora a les seves obres —amb una habilitat inqüestionable— la ironia subtil, la mordacitat intel·ligent i, fins i tot, el sarcasme, com a armes teatrals legítimes, en les quals fonamenta la seva visió i la seva crítica (personal, intransferible, espontània) del món que l'envolta.

Es podria dir molt bé que Ballester és un acte irrefrenable de voluntat teatral, una vocació missionera en terra de ningú.

(Antoni Serra: "L'autor impertinent", pròleg a l'obra Siau benvinguts. Palma: Moll, 1990, p. 8)