Alfred Badia i Gabarró neix a Barcelona el 19 de setembre del 1912. A vuit anys veu com una malaltia obliga el pare, Manuel Badia i Gatuelles, a allunyar-se de la vida familiar. A partir d'aquell moment la mare, la modista Conxita Gabarró i Boix, s'ocupa en solitari de l'educació del fill.

La primera escola de Badia és el Col·legi Sant Josep del carrer dels Montcada. Més tard obté una beca per a estudiar comerç als Jesuïtes del carrer de Casp. Els preceptes de la fe i l'amenaça del càstig etern inculcats pels jesuïtes durant aquesta etapa marquen profundament el jove Alfred Badia.

El 1927, a quinze anys i amb un títol de gerent comercial a la butxaca, comença a treballar a l'agència de borsa i canvi del Sr. Gomis, pare dels escriptors Joan, Joaquim i Llorenç Gomis. La vinculació laboral amb aquesta empresa va durar fins als anys cinquanta.

En proclamar-se la República el 1931 Badia té 19 anys, i gràcies a un anunci de l'Ateneu Enciclopèdic Popular decideix preparar-se per anar a la Universitat. Juntament amb altres companys de l'Ateneu, entre els quals Carles Biosca, Alexandre Blasi, Pere Folch, Josep Maria Mompió, Josep Ruestes, Eduard Segalàs, Jordi Segalés, Josep Vinyolas o els germans Pàmies, estudia a l'Institut Balmes. En aquest moment descobreix la filosofia, i la veu com una eina que ensenya a pensar de manera lliure, deixant de banda els prejudicis inculcats per l'educació catòlica rebuda dels jesuïtes. La informació, la reflexió i l'esforç intel·lectual esdevenen la seva nova manera d'encarar el món.

És també en aquesta època quan neix el seu compromís catalanista, heretat en gran part del patriotisme català viscut en l'ambient familiar, i viu amb entusiasme el retrobament dels valors de la llengua i el país. A través de la llengua descobreix la poesia de Maragall, Verdaguer, Segarra, Carner o Riba, i l'excursionisme el duu a explorar el territori i a fer créixer l'amor pel país.

A la Universitat de Barcelona es prepara amb Pompeu Fabra per a l'obtenció del títol de professor de català de la Generalitat de Catalunya. Els apunts d'aquell curs formen part del volum II de les Obres Completes de Fabra publicades per Jordi Mir i Joan Solà. El 1937, a més del títol de professor obté el de practicant de Medicina i Cirurgia de la República Espanyola, que li permet anar al front sense haver de disparar. Després de ser al front d'Aragó, la companyia on serveix Badia es retira i passa a França pel Pertús a la darreria del 1938. Ingressat al camp d'Argelés, pateix una infecció de febre tifoide, superada la qual decideix tornar a Barcelona.

Novament a Catalunya, reprèn la feina a l'agència de borsa dels Gomis i es matricula a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona. El 1948 es llicencia, amb Premi Extraordinari, en Filosofia. Alhora, perfecciona pel seu compte els coneixements de francès, anglès, italià i alemany.

Influenciat per la seva dona Maria Dolors Pàmies, amb qui s’havia casat el 1947, dirigeix la seva vida professional cap a l'ensenyament secundari, i entra a treballar als Jesuïtes del carrer Casp. Durant aquest període continua escrivint poemes i peces de teatre, i al principi dels anys cinquanta comença la traducció al català d'Els sonets a Orfeu de Rainer Maria Rilke.

A partir dels anys seixanta, amb la relaxació del règim de Franco envers la presència pública del català, Badia és present en tots els actes relacionats amb les lletres catalanes que comencen a proliferar arreu: les trobades a Cantonigròs, els Premis de la Nit de Santa Llúcia, les reunions de la Penya Santamaria, etc. El 1961 Calpúrnia, una petita comèdia agredolça, obté el premi de la Penya Santamaria, i l'any següent és representada al Palau de la Música Catalana.

El ferm compromís amb la promoció de la llengua el duu, en els darrers temps a l'escola dels Jesuïtes de Casp, a organitzar-hi classes voluntàries de català per als alumnes de batxillerat superior, com fa també a l'escola femenina Betània, on ensenya filosofia. Finalment, la Institució Cultural del CIC li dóna l'oportunitat de fer cursos regulars de llengua catalana, a banda d'impartir classes d'història del pensament i de matèries de batxillerat.

El 1968 es distingeix per l'activa participació en els actes del centenari de Pompeu Fabra. El mateix any apareix el seu primer llibre de poesia, Urgències, i l'Editorial Ariel li confia la versió catalana de dues obres de Paul Tillich: Els fonaments trontollen i La presència de l'Etern.

L'any 1970, Badia és contractat com a professor no numerari de llengua catalana pel Departament de Filologia Hispànica de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Els anys setanta són molt fructífers quant a la publicació de l'obra de Badia. El 1971, Edicions 62 edita l'obra de teatre Una croada a la col·lecció "Llibres de l'Escorpí. Teatre". Poc després, el poemari Presó de cendra apareix publicat als "Llibres de l'Óssa Major" de l'editorial Aymà. Finalment, el 1979 apareix la traducció poètica d'Els sonets a Orfeu, per la qual l'any següent obté el Premi Serra d'Or.

La jubilació del 1977 li permet iniciar una intensa tasca de corrector d'estil i col·labora anònimament en la revisió d'anuncis publicitaris, revistes especialitzades, llibres de teologia, novel·les i discursos polítics del més alt nivell. Disposar de temps lliure li proporciona l’oportunitat de poder assistir a actes i conferències de pensament i de literatura, especialment les del Col·legi de Filosofia de Barcelona, on estableix una profitosa amistat amb el filòsof Ramon Alcoberro.

A la dècada del 1980, la seva filla Lola Badia, esdevinguda professora de literatura catalana medieval, li proposa la traducció poètica de seixanta poemes de trobadors, per a "Les millors obres de la literatura catalana" d'Edicions 62 (1982), i de 23 poemes de trobairitz, per a la col·lecció "Clàssiques Catalanes" d'Edicions La Sal (1988). El primer d'aquests reculls va merèixer novament el Premi Serra d'Or de traducció.

En aquesta època també escriu alguns articles sobre tècniques de traducció poètica i treballs d'interpretació d'autors literaris catalans. El llibre Crítica, somni, projecte, recerca (1988) aplega una antologia de les publicacions disperses d'Alfred Badia, des d'assajos d'història del pensament català de final dels anys cinquanta a ressenyes crítiques recents.

A partir del 1983 col·labora al Diari de Barcelona, l'Avui, La Vanguardia o el Diari d'Igualada. En els seus articles tracta temes d'actualitat política i cultural.

Menys coneguts són els contes per a infants que escriu per a ser publicats a Cavall Fort i Tretzevents.

El 1990 Quaderns Crema publica el recull de poesies Adés era l'alba mentre Badia prepara un treball que recull el seu pensament filosòfic. La Societat Catalana de Filosofia de l'Institut d'Estudis Catalans en publica una part –L'home real o la veritat jo-cos– el 1994, i el llibre sencer –La certesa i l'ideal. Una filosofia personal i transferible–, el 2009.

Alfred Badia i Gabarró, que el 1993 rep la Creu de Sant Jordi, mor d'una malaltia hepàtica el 24 de març de 1994 sense haver vist publicat el seu darrer recull poètic: La llet astral de l'espiritrompa, que apareix pòstumament.