Amb una àmplia i notable bibliografia a les seves espatlles crec que es pot dir que ara, amb Perfils de Nora, Margarida Aritzeta (Valls, 1953) ens presenta el seu llibre més ambiciós. Un llibre de maduresa, extens i intens, d'estructura summament treballada que sap enganxar el lector des de bon començament i mantenir-lo interessat fins a la darrera pàgina. I això que acabo de dir no és, creguin-me, una simple frase feta, ja que aquests Perfils de Nora ens reserven sorpreses fins al mateix final. Com el seu títol ja indica, la ficció que Margarida Aritzeta ha bastit gravita al voltant del personatge de Nora Dorrego. Aquest és el nom artístic d'Eleanora Font, nascuda a Barcelona l'any 1920 en el si d'una família burgesa, exiliada a l'Argentina després de la Guerra Civil i esdevinguda pintora de fama universal a la mateixa alçada que un Miró, un Tàpies o un Jackson Pollock.

Sota el guiatge de l'autora anirem seguint les petges de Nora des dels seus començaments autodidactes als 8 anys, coneixerem de prop la seva àvia –també Eleanora de nom–, gran avaladora de les virtuts de la noia, la veurem entrar en contacte amb els cercles artístics de l'avantguarda just abans del juliol del 1936, la seguirem a l'exili –a França primer, a l'Argentina finalment– en companyia de Cortès, un home que per edat podria ser son pare però que va ser l'únic gran amor de la seva vida, i anirem seguint intermitentment la seva existència d'artista d'èxit fins a finals del 1999, quan, ja retornada a Catalunya, evoca els seus records en presència d'un grup reduït d'amics de tota la vida en una sessió convocada per estrenar un vi d'una anyada molt especial. En aquest selecte grup, format per una pianista retirada, un enòleg i un jutge, s'hi ha incrustat també l'autora del llibre amb l'excusa de recollir materials per escriure la biografia de l'artista. Justament el llibre que el lector té a les mans. Exposat tot això he de confessar que en acabar la lectura de Perfils de Nora em sento envoltat d'impressions contradictòries. Per una banda em sembla molt digne de remarca el grau d'ambició posat per Margarida Aritzeta en aquest llibre. D'altra banda, però, no puc treure'm del damunt la impressió d'haver-me-les hagut amb un text del qual se'm fa molt difícil escatir quin és el seu sentit final, aclarir què és el que m'ha volgut transmetre l'autora. Vejam: no estem davant de cap intent de condensar la història de les idees artístiques del segle XX. Tampoc el llibre és un retrat biogràfic convencional. Podríem dir que s'hi albira una intenció de lligar el mite de Faust –la força arravatadora de la passió com a motor creatiu– amb la inquietud artística de Nora i potser per aquí trobaríem una de les línies d'interpretació del text més sòlides. Podríem pensar també (el text ens hi deixa la porta oberta) que en el fons tot el que estem llegint forma part d'una performance o d'una action painting, és a dir, que l'únic sentit que té és el que sorgeix de la seva mateixa condició d'obra efímera i plena de contradiccions...

Vull dir amb tot això que, al meu parer, Perfils de Nora funciona més com a suma de fragments que no pas com un tot unitari. La descripció del passeig de Gràcia en plena ebullició constructora que obre el llibre, l'escena protagonitzada per Manuel de Pedrolo, les converses a l'exili amb Cèsar August Jordana i amb Gombrowicz, les visites de Nora als seus germans en el fugaç retorn a Barcelona el 1947 i l'escena de l'oncle capellà descobrint al piano la màgia de la Cançó i Dansa número 6, de Frederic Mompou, són moments literaris d'alt voltatge que no passen gens desapercebuts per a un lector mínimament sensible. Molts moments de la novel·la remeten a situacions conegudes que han viscut altres persones. Potser ja es tractava d'això, perquè és indubtable que aquesta superposició d'imatges lliga plenament amb el concepte dels perfils (en plural) de Nora que des del mateix títol Margarida Aritzeta ens anuncia. En tot cas ens les havem amb un llibre que no passa desapercebut perquè en les seves planes s'hi aplega una història de gran atractiu que deixa el lector ple d'interrogants. I això no té per què ser, d'entrada, cap mal símptoma.

(Joan Josep Isern. "Perfils de la revolta", Avui (Barcelona), 11 de setembre de 2003)
 

* * *
 

Hi ha una cosa que sempre m'ha agradat de Margarida Aritzeta com a escriptora. I és [...] la seriositat amb què es pren el tema de la ficció. Si llegim qualsevol de les seves novel·les, qualsevol dels seus relats, hi podrem advertir de seguida els seus excepcionals dots per a la narració. I no només quan escriu. He tingut el plaer de poder acompanyar-la, en un parell d'ocasions, a diversos congressos sobre teoria literària celebrats en diverses ciutats europees. En aquests viatges he estat testimoni privilegiat de la seva capacitat d'observar la realitat, una realitat nova i aliena a la qual, de seguida, volia donar sentit, atorgar coherència. Jo, persona de tarannà tímid, he assistit sovint expectant a totes les preguntes, a totes les qüestions que, davant d'un determinat fet, ella no es podia estar de posar. Persona curiosa per naturalesa, doncs. Una curiositat que està estretament relacionada amb la seva necessitat de novel·lar.
[...] És per això que penso que la mirada de Margarida Aritzeta és la mirada de la ficció. Una mirada exploradora, un pensament que té en la ficció l'eina més eficaç per entendre el món. No debades, en l'assaig El joc intertextual (2002), es proposa indagar com l'escriptura permet a la imaginació de temptar les fronteres de l'espai i el temps. És en aquest sentit que penso que l'escriptura de Margarida Aritzeta sempre té un desig ficcional. La seva tasca, com a escriptora i com a professora de teoria, és la de fer-nos entendre que la literatura és alhora desig i passió, i que escriure (però també llegir) és endinsar-se en el viatge de la vida, construir una nova existència, mitjançant una imaginació que s'entreteixeix amb la cultura pròpia. La literatura (crear-la, llegir-la) ens ajuda a ser diferents. Moralment millors, en definitiva.

(Joan-Elies Adell. "La mirada de la ficció", WEB Escriptors del camp de Tarragona, 2004)
 

* * *
 

La darrera novel·la de la narradora Margarida Aritzeta es desenvolupa al llarg dels quaranta dies de l'any 2004 que separen el moment que es van fer públics els contactes de Carod-Rovira amb ETA i la derrota electoral –per manipuladors i mentiders– del PP el 14 de març. L'autora ha encaixat aquests fets objectivament verificables dintre d'una estructura narrativa clarament decantada cap al thriller d'actualitat, un gènere en què els americans són uns veritables mestres. Vull dir amb això que a El llegat dels filisteus el lector hi trobarà intriga, sorpreses, acció, exotisme i entreteniment en les dosis habituals en les novel·les nascudes amb aquesta vocació. Evidentment també hi ha unes quantes idees que donen consistència al canemàs narratiu.

Potser la més important de totes és la reivindicació dels orígens com a factor d'afirmació del present i de projecció de futur. Així doncs, en el llibre trobem un poble ja desaparegut que va ser poderós i influent: els filisteus, dels quals deriven els palestins; hi trobem també un poble sense terra –els sahrauís de la RASD– i amb reivindicacions nacionals reprimides pel Marroc i, finalment, hi trobem també el poble català amb un polític, Josep-Lluís Carod-Rovira, que centra el protagonisme d'uns fets concrets i d'unes circumstàncies que ja pertanyen a la nostra història recent, en plena època del tripartit. Per reblar aquesta dimensió identitària tenim el llibreter Manu Uriarte, un protagonista que de passada descobrirà també els secrets dels seus orígens familiars. El llibre es llegeix amb interès tot i que, al meu parer, hi ha alguns detalls que no acaben d'encaixar del tot com, per exemple, el paper que juguen Roman i Sara o tot l'entramat sentimental del protagonista amb la seva enamorada Vicky, una feblesa sorprenent en una autora que encara no fa tres anys ens va deixar una novel·la tan rodona com Perfils de Nora. Tal vegada sigui simptomàtic però a El llegat dels filisteus l'únic personatge que m'he cregut cada vegada que apareix o pren la paraula és Josep-Lluís Carod-Rovira, l'únic que no és inventat.

(Joan Josep Isern. "'Thriller' amb polític", Avui (Barcelona), 11 de gener de 2006)