Una torre de dos pisos amb jardí ben cuidat envoltat per una reixa amb una porta que dóna al carrer.

1

JARDÍ I-INTERIOR TORRETA

Una dona, ALOMA GRAN, obre la reixa. Ensuma l'aire que arrossega una mica de fum. A mesura que parla/recita els músics s'incorporen, puntejant les seves paraules. Travessa el jardí.

ALOMA GRAN:
Fulles cremades. Primavera a punt d'esclatar.
És l'olor que agradava al meu germà.
Es deia Daniel. Es va matar als divuit anys.

Entra a la casa. Al menjador, ALOMA i ANNA cusen les cortines. El nen menja sopes. A la cuina, JOAN estripa papers que llença en un pot de llauna. Camina entre els personatges sense que aquests percebin la seva presència.

Va deixar un paper escrit per a mi:
les lletres eren altes i amples,
de persona orgullosa.

A les golfes, DANIEL, un noi pàl·lid, il·luminat per un raig de lluna.

«Tot és trist. No tinc ganes de viure més, Aloma. Una abraçada ben forta.»

Encara el puc veure a terra,
blanc com la cera,
pensant que no em parlaria mai més
amb aquella veu xopa de tendresa
de totes les coses que voldria fer.

JOAN crema en un fogó els papers que ha esquinçat.

Un dia, el Joan, el meu germà gran,
va cremar els llibres i els escrits
que el Daniel havia deixat.
Ho va anar esquinçant tot.
Deia que els llibres l'havien fet tornar boig.
A fora plovia i jo vaig plorar tota la nit.

ALOMA GRAN resta entre els personatges.

La vida era esgarrifosa.
Arraulida sota els llençols
pensava sovint
en el meu germà mort,
però els records
es feien cada cop més prims:
primer el color dels seus ulls,
després, la manera de somriure,
de seguida, el to de la veu.
I com més el perdia
més m'adonava del buit
que havia deixat al meu costat.

ALOMA:
Ara tindria vint-i-tres anys
i respiraríem junts aquesta olor
de fulles cremades
i de primavera a punt d'esclatar.

ALOMA GRAN:
I tot seria diferent.

(Fragment inicial d'Aloma, adaptació teatral de Lluís Arcarazo. Barcelona: Proa, 2008, p. 19-21)