Quan comencem aquesta novel·la ens pot fer l'efecte d'estar-ne llegint una d'Enid Blyton, de les sèries d'internats femenins –Torres de Malory, Santa Clara o Elizabeth– gràcies a l'acurada ambientació i a la descripció dels sentiments i percepcions de l'Eulàlia, la protagonista. Però la novel·la va més enllà pel que fa a l'ambició, perquè ens narra de manera versemblant el dia a dia d'una burgesa barcelonina, de setze anys, a principis del segle XX, però també de com l'atzar li obre la porta de la gàbia d'or en la qual viu i com s'adona de la difícil realitat en què sobreviuen milers d'obrers.

Cinta Arasa (Tortosa, 1978) va guanyar la darrera edició del premi de narrativa juvenil Enric Valor amb aquesta novel·la d'iniciació, en què la filla d'un empresari del tèxtil de Barcelona fa la maleta el juny del 1909 per acompanyar –i fer d'intèrpret– el seu pare fins a una localitat propera a Liverpool per tancar una compravenda de maquinària. Allà, amb el jove obrer Oliver, l'Eulàlia serà conscient que els obrers són explotats pels amos, tant si són anglesos com si són catalans, i coneixerà l'amor.

Mentre pare i filla són de viatge, a Barcelona té lloc la Setmana Tràgica, de la qual només tenen notícies tardanes. El pare pateix per la dona i els altres fills. L'Eulàlia, a més, pateix pels obrers de les fàbriques, fins al punt d'implicar-se traint les normes d'educació i relació que pertoquen a la seva classe social i pagant el preu que correspongui.

Arasa manté un bon ritme narratiu, afegint-hi detalls d'intriga, com ara des d'on ens escriu l'Eulàlia, què passa amb l'Oliver i quina relació té amb l'amo. Els diàlegs estan molt ben treballats i la documentació –veiem als agraïments– ha estat exhaustiva –tot i un parell de llicències poètiques que no costa gens concedir-li.

Ens quedem amb ganes de més Eulàlia Pallarès Camprubí, amant de la lectura, de cor net i sentiments nobles. Una magnífica aproximació, original i fidedigna alhora, a una època convulsa de la nostra història.

(Lluís Llort. "Escapar-se de la gàbia d'or", El Punt Avui. Cultura, 7 de març de 2014)
 

* * *
 

Arran de l'Ebre, de Cinta Arasa, és també una història ambientada en la Guerra Civil i la postguerra. I és també una obra escrita amb sensibilitat femenina. Arasa, una tortosina nascuda el 1978, llicenciada en ciències polítiques i que treballa a l'administració pública en l'àmbit de les relacions internacionals, fa el seu debut en la novel·la amb un viatge des del París dels exiliats catalans durant la dictadura franquista fins a les Terres de l'Ebre del segle XXI.

Arran de l'Ebre té com a protagonistes l'Antoni Espuny, la Maria Cinta Fabregat i la seva filla Dolors, que va néixer a París, en un pis on sempre hi havia hagut una maleta a la porta. Arasa, que havia guanyat el premi de narrativa breu Joan Cid i Mulet, amb el relat Quan Bakunin ens parlava a cau d'orella, i el de La Font del Ferro de Tona, amb Pols de marbre, compon una història treballada i humana, que aprofundeix en les tragèdies (individual i col·lectiva) que provoca una guerra. Igualment, al llarg de les seves pàgines traspua i transmet nostàlgia i passió per les Terres de l'Ebre.

(David Caminada. "Memòria històrica", Avui. Cultura, 22 d'abril de 2010, p. 13)

* * * 
 

Amb el mestratge que la caracteritza, Cinta Arasa ens basteix el món interior de Mercè Rodoreda, en uns temps convulsos com és ara la dictadura de Primo de Rivera. Una època en què moltes dones i homes van treballar en organitzacions de resistència clandestines per salvaguardar la llengua i la cultura del país: feien classes de català, organitzaven recitals, xerrades, publicaven revistes…, com ens explica l’autora mateixa. Una clandestinitat de la qual la jove Rodoreda no podia quedar al marge.

“Mentre escrivia, com també mentre llegia, fugia de la seva habitació, de la cuina de casa, de les hores pelant patates, tallant verdura, emmidonant camises i planxant pantalons, dels crits de la mare…”

Una excel·lent novel·la, que no és tan sols un homenatge a la gran dama de les lletres catalanes, també ho és a la ciutat de Barcelona, i que deixa el lector amb moltes més ganes de Mercè Rodoreda.

(Gemma Pasqual. "Paraules, flors i pólvora, un homenatge a Mercè Rodoreda escrit amb esperit de revolta". Vilaweb, 16 de desembre de 2020. En línia.)
 

* * *
 

És possible (re)crear una Mercè Rodoreda adolescent versemblant, i que el resultat interessi tant el lector que no la coneix com el que sí (i que, conscientment o no, buscarà entre línies connexions biobibliogràfiques). Vet aquí, doncs, Paraules, flors i pólvora. Arasa se’n surt amb gran solvència, de l’àrdua tasca de novel·lar la primera joventut de Rodoreda, que culmina amb el compromís polític i cultural, si és que cal dissociar-los. De la mà de la imaginació de l’autora (documentada, sí, però fruit de la seva creativitat), coneixem i ens creiem una Merceneta de ca seva, que es debat entre el record de l’avi i l’agraïment a l’oncle americano. També som testimonis de l’atracció per un adroguer tortosí, implicat en una xarxa tan clandestina com necessària. En acabat, descobrim que aquest personatge és fictici.

(Joan Bustos. "Paraules, flors i pólvora", Faristol. En línia.)