Va tancar la llibreria i va decidir que marxaria a París tan aviat com fos possible però va agafar el cotxe de son pare i va enfilar riu amunt. Va anar seguint el rastre de les pintades que, com declaracions d'amor a l'Ebre, n'exigien la presència impertorbable, com una advertència al nou govern, encara que fos contrari al transvasament. Per si de cas, per demostrar que ningú no havia abaixat la guàrdia, i les va agrair. Lo riu no, que no me'l prenguen, va pensar sense adonar-se que s'estava declarant, ella també, a aquell riu que potser, només potser, no s'havia atrevit a estimar. I de sobte va entendre per què mai no n'havia pogut sentir la veu. Va parar el cotxe en un terreny sense asfaltar que hi havia al costat d'un revolt de la carretera. La vista sobre l'Assut era magnífica des d'on es trobava. En aquell moment va sentir una necessitat incontenible de tocar l'Ebre, i va baixar arran d'aigua, per mullar-hi els dits, primer només els de les mans, però no en va tenir prou. Es va descalçar pausadament, com si assaborís amb tot detall el moment previ a aquell contacte amb l'aigua que tant desitjava. Va entrar al riu des d'una llenca de terra que feia un petit meandre i de seguida va notar la terra entre els dits dels seus peus... Una sensació de calma absoluta la va envair i va notar que l'aigua la cridava. Va avançar una mica més riu endins. La tranquil·litat s'havia fet més intensa, com si, de sobte, algú hagués obert tots els llums d'una habitació fosca, escenari d'un malson febrós. Gemma, la terra, l'aigua, la mare del riu. Sentia com l'Ebre li parlava, com Lola li havia dit, esforçant-se per ensenyar-li el seu llenguatge, com un pare pacient. De la planta dels peus, van començar a sortir-li unes arrels que creixien molt ràpidament, i s'enfonsaven, més del que ella hagués pogut enfonsar-se mai, en la terra que sempre havia fet de llit al riu.

(Del llibre Arran de l'Ebre, 2009)

* * *
 

Des de la finestra protegidíssima de la meva habitació de casa, jo no podia imaginar la catàstrofe. De fet, ni sabia que les catàstrofes existissin.

Mai més no he tornat a ser la mateixa persona. Mai. Tenia setze anys. Vaig fer la maleta un dia de juny. La Magdalena m'hi va posar roba per a tres mesos. Tot just s'acabava la primavera i sabia que viatjaríem durant l'estiu però també vam haver de preparar roba d'abric. Al lloc on anava l'estiu és molt diferent del d'aquí. Aquí els dies eren càlids ja, les flors esclataven al jardí i feia setmanes que teníem als armaris els vestits de la nova temporada, lleugers, de colors clars...

Vaig agafar un tren amb el meu pare, pensant-me que a finals d'agost o al setembre tornaria, i tot seria igual. Tornaria a punt per a les proves dels vestits d'hivern, tornaria i la meva mare i la Magdalena serien esperant-nos al lloc des d'on ens deien adéu, tornaria i tot continuaria igual que aquell començament de juny del 1909 quan la Magdalena em preparava la maleta. I no. Quan vaig tornar, res ja no era al mateix lloc. I, sobretot, jo no era la persona que havia estat fins llavors.

Crec que no enganyo ningú quan dic que, aquella maleta que vaig omplir el juny passat, no l'he desfeta mai més.

(Del llibre Vaig fer la maleta un dia de juny, 2014)

* * *
 

Va ser l'Aloma que em va explicar què volia dir el meu nom quan em vaig presentar i ella va dir:
Oh, quin nom més bonic que t’han posat!

Sí, a mi també m'agrada, però no sé què vol dir...

Com que no? De debò que no ho saps?
No...– Vaig fer jo, amb un fil de miol, morta de vergonya–.
–Les trobairitz són dones com l'Azalais i la Beatriu, les nostres mestresses. Dones que escriuen poesies, que fan cantar les paraules! Hi ha trobairitz aquí, a la nostra ciutat, i a tot Occitània, i més cap al sud, en terres catalanes, i més cap a l'est i encara més enllà, cap a l’oest. Les trobairitz d'aquí escriuen en occità, la nostra llengua, però les d'altres terres escriuen en català i en italià i potser en alguna altra llengua i tot! Em sembla que les trobairitz més conegudes són Almucs de Castellnou, Bieiris de Romans o Maria de Ventadorn. I què més te'n puc dir? Ja ho saps, escoltar-les és una meravella!

N'heu pres nota? Bé, ara ja ho sabeu. No només duc un nom que sona molt bé, sinó que té un significat preciós. No us sembla?

(del llibre Missió Trobairitz!, 2013)

* * *
 

Temps era temps que a la nostra terra hi vivien persones que havien arribat des de tots els racons de la Mediterrània.

Aquelles persones eren grans jardiners i grans pagesos. Havien fet créixer jardins i horts que omplien el nostre país dels colors més vius i de les olors més delicioses del món.

El visir que manava aleshores, però, estava ben capficat.

Feia moltes setmanes que no plovia i enciams, albergínies, roses i poncelles s’assecaven sense remei. El visir sabia que, si no plovia ben aviat, la collita d'aquell any se n'aniria en orris. No tindrien menjar i passarien gana. Seria un autèntic desastre; no hi volia ni pensar!

(Del llibre Zeineb, la primera enxaneta, 2013)
 

* * *

Fa molts i molts anys al nostre país hi vivia un nen que es deia Ahmed. La seva família havia arribat a casa nostra des d'Aràbia, seguint el camí que fa el sol cada dia quan neix.

L'Ahmed tenia cinc anys i vivia encaterinat de la Lluna. S'hi passava hores, contemplant-la. Es pot dir que a l'Ahmed, la Lluna, el tenia ben captivat.

Els seus veïns, quan el veien, exclamaven: –Ahmed, has de tocar de peus a terra!! Sempre ets a la Lluna! L'Ahmed estava tan acostumat a sentir aquelles paraules, que ja no contestava, però pensava: –I què més voldria jo... el meu problema és que no puc deixar de tocar de peus a terra! Si no, temps en faria, que seria a la Lluna!

Ell mai no se'n cansava, de mirar la Lluna, sempre blanca, sempre amb el seu vestit negríssim ple d'estels com trossets lluents d'ella mateixa. Vestit de llumets de lluna, en deia l’Ahmed...

(Del llibre La Lluna és dolça, Ahmed!, 2013)