"Per això, en aquest vincle espiritual que ens uneix al món d'ahir, sols podem sentir parentiu veritable amb els germans d'ànima que, vivint entre societats hostils, enarboraren l'estandard de la llum i pronunciaren coratjosament la paraula de vida entre l'himne eixordador de la mort i del mal. Per això, tots els qui ens sentim enamorats i corpresos per aqueix més enllà de tots els ensomnis, tenim també la nostra privativa i gloriosa tradició. Per això, el futurisme no és un sistema ocasional o una escola de moment, pròpia de les decadències o de les transicions, no: és tota una selecció humana, que va renovant a través dels segles les pròpies creences i els propis ideals, imbuint-los sobre el món en un apostolat etern. És en fi, la convivència amb les generacions del demà, la previsió, el pressentiment, la precreença de les fórmules futures. (...)

Doncs, bé: aquest afany impàvid de sacrifici i de redempció, ofert a una humanitat indigna en l'esperança de l'adveniment d'una humanitat millor, o acceptat fredament amb la sola fe en un ideal incògnit, imprecís, és el primer mòbil de tot esdeveniment, de tota evolució. És el redemptorisme, és el futurisme, és la visió profètica dels temps nous, visió que és un privilegi dels elegits, bastant per a fer que els braços s'obrin a la mort amb un gest de glòria que quedi com a remember i com a testimoni d'una veritat. Allà dalt, sobre el cim vermellós, s'alcen les creus amenaçants; entre l'ombra de les oliveres ja llampega la claror de les torxes dels sicaris; però allà enfora s'estén la humanitat, la pobra i caríssima humanitat, la turba que ahir estenia catifes d'homenatge al davant nostre i esfullava llorers sobre els nostres caps, i ungia de bàlsam aromàtic els nostres peus, i tremolava rams i palmes al nostre entorn... I més lluny encara, boirosa, caòtica, formigueja la humanitat futura, la que ens farà déus i ens asseurà a la dreta del Pare, i pronunciarà el nostre nom en els moments de tendresa i en els moments d'angoixa i vindrà a arredossar-se sota els braços mateixos del nostre horrible instrument de suplici. Qui no haja sentit mai dins l'ànima una corcor d'aquesta pruïja desficiosa, que renunciï a parlar als homes un nou llenguatge: per més que fes, no en trobaria mai les paraules."

(Del llibre El futurisme i altres assaigs. Barcelona: Edicions 62, 1970, p. 26 i 28)