Gabriel Alomar i Villalonga neix el 7 d'octubre de 1873 a Palma. L'ofici del seu pare, militar de carrera, l'obliga a canviar sovint de residència. Rep una educació familiar tradicional marcada per la mort de la seva mare quan encara no tenia deu anys. Estudia el batxillerat a Àvila i a l'Institut Balear on té de professors Gabriel Llabrés i Joan Lluís Pons i Gallarza que l'influeixen d'una manera decidida en l'àmbit de la literatura i el catalanisme.

El 1888 comença les carreres de Filosofia i Lletres i Dret –que abandona aviat– a la Universitat de Barcelona. Es relaciona amb els ambients catalanistes de la ciutat i coneix Joaquim Rubió i Ors. Comença a exercir de periodista a La Roqueta i al diari La Almudaina. Des de 1898 col·labora a Catalònia.

Es casa amb la pollencina Magdalena Cifre i decideix dedicar-se a l'ensenyament. És professor de l'Institut Balear on té d'alumnes Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Llorenç Villalonga -a qui anys més tard prologa Mort de dama– i Cèlia Viñas. El 1904 publica el seu primer llibre Un poble que es mor. Tot passant, que recull alguns dels escrits periodístics sobre un viatge a l'Alger. Aquest mateix any pronuncia una conferència significativa a l'Ateneu Barcelonès, El futurisme, editada l'any següent. Hi trobem reflectit el seu pensament progressista a mig camí entre el regeneracionisme nacionalista del modernisme i els valors del classicisme i la civilitat propis dels noucentistes. El noucentisme oficial, però, refusa la ideologia alomariana perquè és massa radical.

Participa en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) amb la conferència De poetisació que publica el 1908. En aquesta obra i en els articles "L'estètica arbitrària" (1904-1905) segueix els escriptors G. Carducci i T. Carlyle i concep la poesia com el màxim exponent de la bellesa i l'única religió.

Més tard, el 1910, publica alguns dels articles decisius ("Catalanisme socialista" i "L'evolució del catalanisme") on relaciona el catalanisme amb el socialisme, dos temes que conflueixen a l'hora de definir l'esquerra enfrontada al conservadorisme de la Lliga.

L'any 1911 publica el seu recull poètic complet a Columna de foc i passa a ser catedràtic de l'Institut de Gijón. Aviat es trasllada a l'Institut de Figueres on fa de director i on té d'alumnes Salvador Dalí i Jaume Miravitlles. Un any més tard participa en el Congrés de la Llibertat amb la ponència La pena de mort, un al·legat en contra d'aquesta pràctica social. Col·labora a La Veu de Catalunya, El Poble Català, La Publicitat, El Obrero Balear, etc. Amb Francesc Layret i Marcel·lí Domingo el 1916 funda el Bloc Republicà Autonomista i el 1917 el Partit Republicà Català del qual és elegit diputat per Barcelona dos anys més tard.

Publica en castellà La guerra de un alma (1917), El frente espiritual (1918) i Verba (1919). Participa activament en la vida política catalana en l'oposició al conservadorisme de la Lliga. El 1920 és el president de la Unió Socialista de Catalunya, partit fundat amb Rafael Campalans i Manuel Serra i Moret. En aquest any retorna com a professor a Palma on és menyspreat des de fa temps per la seva posició anticonservadora i anticlerical. El 1923 publica El sorbo del heroismo que conté quatre narracions. Continua els contactes amb els sectors propers al món obrer i sindicalista i assisteix a les tertúlies d'intel·lectuals i escriptors com J. L. Borges, Cansinos Assens i altres molt pròxims al moviment avantguardista de l'ultraisme.

Amb la República, Gabriel Alomar es presenta a les eleccions per la U.S.C. i malda perquè l'estatut d'autonomia de les Illes es pugui confederar amb el de Catalunya. El 1932 és nomenat ambaixador a Roma malgrat haver estat primerament proposat per anar a Buenos Aires on les seves col·laboracions als diaris La Nación i El Ideal, clarament antidictatorials, impedeixen aquesta designació. Però, decebut del seu càrrec, torna a Palma on continua el seu treball de docent. Durant la Guerra Civil espanyola és ministre plenipotenciari d'Egipte, càrrec que ostenta fins al 1939. A partir d'aquest any i com a exiliat, es dedica a l'ensenyament i a col·laborar al diari Le journal d'Egypte. Mor el 1941 a l'hospital israelià d'El Caire. Les seves despulles són enterrades a Mallorca el 1977. A partir de l'any 2000 es comença a editar la seva Obra completa.