Judith és una primera obra que tempteja a les palpentes la qualitat satírica i experimentadora fonda que l’autora desenvoluparà a l’exili. La vivor dels diàlegs és un tret modern remarcable del teatre i el periodisme d’aquells anys. L’Algarra l’incorporarà a gèneres nous del periodisme que s’inventa. S’inicia en la premsa quan comença la guerra al cap de poc d’haver guanyat el premi amb Judith. Ho fa creant un gènere periodístic, els comentaris jurídics, als diaris La Rambla i Última hora i a la revista Companya. “La geganta revolucionària”, li diuen alguns lectors. Fa entrevistes dinàmiques, diàlegs vius, com feien altres periodistes republicans del moment -hi brillaven Irene Polo, l’Arquimbau, Llucieta Canyà i Mercè Rodoreda-, diàlegs que els de la seva primera obra teatral deurien alimentar. La gràcia és que ho fa també en reportatges jurídics. “Com i per què es divorcia la gent a Catalunya”, a la revista Catalans, està estructurat en escenes i diàlegs, traces expressives de connexió teatral.

Entre 1935 i 1936, anys que tantes coses trasbalsen, Judith  planteja que els cors nobles seran inevitablement expulsats d’escena. Tanquen l’obra la noia del còctel i sobretot la mare: no ha entès mai la Judith ni doncs pot veure que la filla, una llicenciada en Químiques (com la Trini d’Incerta Glòria de Sales, anoto al marge), de criteris propis que l’allunyen des de sempre de la pròpia classe social, se’n va cap a Alemanya per no fer mal a la germana. Algarra esbossa en aquesta primera obra criatures femenines, aquí la Judith, isolades en la pròpia família, d’una sensibilitat i pensament genuïnament de dona, figures femenines sense interlocutors gairebé. Els que hi ha, els personatges masculins que valoren la Judith, també són expulsats d’escena.

(Mercè Ibarz. “Dur desig de durar” dins Pioneres modernes. Dotze autores de l’escena catalana 1876-1938. Tarragona: Arola Editors, 2020, p. XVII)

* * *
 

Fa temps, per sort, que la història no només l’escriu i la interpreta el bàndol guanyador. Els perdedors, que no vol dir vençuts, trobem exquisits treballs d’investigació inèdits, com el que acaba de publicar l’historiador Federico Vázquez Osuna a la revista Arenal, de la Universitat de Granada.

Les primeres dones jutgesses i fiscals espanyoles (1931-1939): Les juristes pioneres és el títol d’aquest estudi, en què Vázquez endreça i amplia informació que va descobrir amb el seu primer llibre La rebel·lió als tribunals: L’administració de Justícia (1931-1953).

En l’estudi, Vázquez aclareix que no és del tot cert que la primera dona jutgessa espanyola sigui Josefina Triguero Agudo, nomenada el 1977, com assegura el govern dels jutges: el Consell General del Poder Judicial (CGPJ). L’historiador afirma que les primeres dones jutgesses i fiscals van ser nomenades durant la Guerra Civil pels governants de la Segona República. Vázquez alerta –amb el seu bisturí d’historiador seriós– que tot i el progressisme guanyat en aquesta època, en la República també eren masclistes: “No s’acceptava el maltractament de la dona com una causa de divorci.”

La primera jutgessa espanyola –explica– va ser la catalana Maria Lluïsa Algarra Coma, nomenada titular del jutjat de Granollers, el 2 de desembre de 1936, pel llavors conseller de justícia de la Generalitat, Andreu Nin (POUM). En l’Estatut d’Autonomia de 1932, el govern espanyol va acceptar transferir al català el nomenament de jutges, magistrats i notaris, fita mai més recuperada en els estatuts successius.

Algarra, coneguda com la geganta revolucionària, “va caure en desgràcia amb el PSUC i, dos mesos després del seu nomenament, van degradar-la a auxiliar del jutjat, és a dir, a mecanògrafa!”, exclama Vázquez. Amb els franquistes, la primera jutgessa va emigrar a Mèxic, on va triomfar com a autora teatral.

En l’estudi, també es recorda el paper de quatre dones més juristes en la Segona República, com Elvira Fernández Almoguera, la primera fiscal. Amb la dictadura, van ser obligades a exiliar-se. No es va nomenar una jutgessa fins a la recuperada democràcia.

(Maite Piulachs. “Les primeres juristes, oblidades”, a El Punt Avui (Barcelona), 16 de gener de 2011)