Per la porta del fons, silenciosament, apareix EULÀLIA. Escolta un moment, però com que Àngel i Judith romanen callats, entra i d’un moviment brusc fa girar l’interruptor elèctric que hi ha al costat del marc. El hall s’il·lumina.

EULÀLIA: No és necessari estalviar tanta llum, em sembla...

ÀNGEL: Ja esteu de tornada?

EULÀLIA: Només jo. Els altres encara s’hi han quedat. (Avança cap al centre. A JUDITH)

JUDITH, senzillament: Hola, Eulàlia.

EULÀLIA: Ja t’has rentat i canviat de roba? No? (Lleument sarcàstica) Oh! I tantes presses que tenies! Has canviat d’idea de seguida que m’has vist prendre la porta?

ÀNGEL, la mira fixament, quasi comprenent-la: M’he entretingut fumant una cigarreta i parlant amb Judith. Has estat escassament deu minuts fora. Ara me n’hi vaig. A propòsit: a quina hora comença la festa?

EULÀLA: Pots comptar. A tres quarts d’onze o a les onze.

ÀNGEL: Molt bé. Són dos quarts de set. Encara em queden quatre hores i mitja de tranquil·litat.

Surt per la segona dreta. Resten soles JUDITH i EULÀLIA. EULÀLIA s’asseu també, però en una de les cadires de la banda dreta de l’escenari.

JUDITH: M’ha dit Àngel que havíeu anat a convèncer la senyora Romeu...

EULÀLIA: Sí, perquè vingués a la soirée. En Romeu quasi ens ho ha demanat. Però no hi havia res a fer. És... neurastènica.

JUDITH, somrient en comprendre l’al·lusió: Sí?

EULÀLIA, rient: Em fa molta gràcia: poc mundana i reservada per una banda...I per l’altra, en canvi..., tothom sap el que succeeix, excepte el seu marit, naturalment. Això és molt corrent en aquesta mena de naturaleses... esquerpes. (Amb reticència:) Quasi infal·lible. Sota aquesta capa de sorruderia misantropa, acostumen a encobrir una manca absoluta de sentit moral i de decència.

JUDITH, s’alça: Què vols dir?

EULÀLIA, sarcàsticament, fingint tranquil·litat: Què et passa? T’has encès molt aviat. Jo no he dit pas per tant!...

JUDITH: Oh, no és necessari que diguis gaire. Se’t veuen de lluny la mala intenció i les ganes de barallar-te. Què vols dir?

EULÀLIA: Doncs això. Després de tot, me n’alegro que t’hagis donat immediatament per al·ludida. Ens evita fer comèdia. Tenia ganes que es presentés l’ocasió per dir-te que no soc tan “infeliç” com et penses... Que no em fico els ditets a la boca... Fa molt de temps que m’he adonat de tot. 

JUDITH, sense saber de què va, astoradíssima: De tot? De què?

EULÀLIA: De tot. De l’habilíssima estratègia, de la tàctica excelsa, de les maniobres sublims que posa en joc Judith, la intel·lectual, la superior, Judith, la noia que no vol tractes amb la gent perquè la considera inferior, per prendre-li el marit a sa germana...

JUDITH, portant-se les mans a la boca per a ofegar un crit: Eulàlia!...

EULÀLIA: Qui ho havia de dir, no és això? Aquella bestiola sorruda s’ha tornat més comunicativa... Fins i tot és amable en ocasions. Dispensa als de casa  seva el gran honor de dirigir-los la paraula. Però quan la dirigeix a Àngel, el seu cunyat i el motiu de la transformació... S’han fet tan amics!...

JUDITH, que ja ha reaccionat, estrenyent les dents: Calla!... 

EULÀLIA: Em creies ingènua per a empassar-me el mite ridícul de l’amistat desinteressada? Dintre de tot, doncs, la innocent ets tu. Que les xerrameques animades i freqüents, allunyats de tothom, són producte d’una compenetració espiritual, que l’embadaliment amb què te’l mires és un pur platonisme, que la teva docilitat amb ell...

JUDITH, amb gest terrible, apropant-se a ella: Calla et dic!... (EULÀLIA calla atemorida. JUDITH s’inclina vers ella, amenaçant, frenètica:) Has pogut creure això? Has pogut creure això?

EULÀLIA: Sí! Perquè és veritat!

(Judith. Comèdia en tres actes. Tarragona: Arola Editors, 2020, p. 93-94)