De poètica catalana

Si amb catalana cantarella
cal fer un sonet ben dreturer
–sia enlairat, sia lleuger–
versos traçant com solcs la rella,

sens remuntar-se a Torroella,
convé llegir Carner ben bé,
més Riba, Foix i àdhuc Zanné,
Vicent Garcia o Fontanella;

domtar els accents i el sil·labisme
i del verbal automatisme
extreure'n rimes ben trobades

i, dejectant frases confuses,
les veus copsar de les nou muses,
a cau d'orella mormolades.

(Sonet inèdit de Joan Alegret escrit el 2005)

* * *

El tomb de l'any

Batent les ales,
surt de florides branques
la papallona.
¿O eren dos blancs pètals
que l’aire agermanava?

* * *

Espais i coses 
es va engorjant, golafre, 
un immens monstre. 
La boira fosca avança 
damunt el port de Palma. 

* * *

Morir dessota
florit cirer silvestre
¡que bo que fora!
mentre la lluna plena
del segon mes em banya.

(Versió del tanka 12 d'Espill de la lluna de Satō Norikiyo)

* * *

Havent-me retirat del món
vaig pujar als turons de
Higashiyama. Vaig acceptar
una invitació d'anar a veure
els arbres florits de Shirakawa.
Emperò, allunyant-me'n prest,
vaig tornar tot reflexionant sobre el passat:
L'estat meu d'ara
fa que torni i no miri
les flors com cauen;
és indici, tal volta,
de no ser ja qui era.

(Versió del tanka 17 d'Espill de la lluna de Satō Norikiyo)

* * *

El vent a l'alba,
passa i les fulles cessen
la seva fressa.
Nocturns amants, alhora,
defallits, se separen.

(Versió del tanka 57 d'Espill de la lluna de Satō Norikiyo)

* * *

Sonet a Sílvia tot jugant als escacs

D'escacs en la partida que jugau
veureu d'Amor la traça dibuixada,
donat que en cada peça, ponderada,
amorosos secrets hi revelau;

car, en eixa de Rei que ara mudau,
i en l'altra de Peó adés jugada,
amb la Dama que tenen assetjada,
els secrets de l'Amor manifestau:

efecte és de Cupido repetit
que, fets per la Ventura desiguals
–els Reis i llurs vassalls– en honra i fama,

l'Amor, per nova força enrobustit,
els fa en dolors de l'ànima ésser iguals
i que igualment servesquen tota Dama.

(Traduccó d'un poema portuguès de Baltazar de Brito e Andrade, 1597, a Estudis Baleàrics, núm. 44-45, 1992-93)

* * *

Si alguna hora, el Desig, ben atrevit,
afalagant el Gust, prou m'assegura
una Esperança vana, poc segura,
que, com una ombra, roba al meu sentit,

com pilot de les ones perseguit
que de topar amb la costa s'aventura,
me'n vaig darrera d'ell i la Ventura,
car l'hom perdut poc perd essent ardit.

Mes, caient en les mans del Desengany,
com pedra prop del cenre disposada,
m'ofèn amb major força el Sentiment.

Se m'apareix el Bé per major dany.
Més bona sort no vull que em sia dada:
de Mals jo visc i els Mals em fan content.

(Traduccó d'un poema portuguès de Francisco Rodigues Lobo, 1580-1622, a Estudis Baleàrics, núm. 44-45, 1992-93)

* * *

Aquella clara Llum, que m'ensenyava
el celeste camí més pla, més cert,
i amb el seu raig novell, de pau reblert,
tota obagor mortal esbarriava,

deixà la presó trista en què s'estava.
Cec vaig restar, tot sol, amb pas incert,
com pelegrí perdut en el desert,
a qui faltà la guia que el menava.

Així amb trist esperit, obscur el seny,
unes santes petjades vaig cercant,
per muntanyes, per comes i per planes.

La veig i l'afigur en tot terreny.
Ella em duu de la mà, i em va guiant,
i els meus ulls la segueixen, fets fontanes.

(Traduccó d'un poema portuguès d'António Ferreira, 1528-1569, a Estudis Baleàrics, núm. 46, 1993)