Antoni Maria Alcover i Sureda neix a Santa Cirga (Manacor) l'any 1862 dins d'una família de pagesos rics de tradició carlina. Als quinze anys comença a estudiar al seminari de Palma on aviat s'interessa per la literatura i la llengua. A partir de 1880 col·labora a la premsa local i obté els primers premis literaris. És durant aquesta època que es dona a conèixer com un polemista virulent que traspua un integrisme atroç que el significarà al llarg de la seva vida.

Fruit de la seva passió per la literatura popular i la llengua aplega contes, llegendes i tradicions populars que apareixen el 1885 amb el títol de Contarelles. Amb el pseudònim de Jordi d'es Racó continua amb aquesta recopilació que a partir de 1896 dona pas a les Rondaies mallorquines editades en 24 volums.

El 18 de desembre de 1886 és ordenat sacerdot i el 1888 és nomenat catedràtic del Seminari on ensenya història eclesiàstica, teologia, oratòria sagrada, llengua i literatura mallorquines i història de Mallorca. Més tard , el 1905, és canonge magistral de la Seu de Mallorca i vicari general (1898-1916). Des d'aquests càrrecs promou la premsa catòlica com el diari L'Aurora on combat, dins una linia apologètica, la premsa liberal i obrera, amb el pseudònim En Revenjoli. També utilitza la seva posició eclesiàstica a l'hora de projectar la seva obra més important, el Diccionari Català- Valencià- Balear. El 5 de novembre de 1900 llegeix la Lletra de convit per tal de recaptar col·laboracions per a la confecció del gran diccionari de la llengua catalana. Entre 1901 i 1936 publica el Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana com a mitjà de comunicació de les diverses col·laboracions lingüístiques.

En aquests anys sovintegen els seus viatges a Barcelona. Participa, com a mantenidor, en els Jocs Florals de Barcelona de 1905 i el 1906 és l'impulsor del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana amb l'assessorament del filòleg alemany Bernard Schädel i la participació de 3.000 congressistes.

Són coneguts els seus viatges filològics arreu de les terres de parla catalana que anotats en multitud de fulls dels seus quaderns de camp han estat publicats recentment en forma digital per la professora Maria Pilar Perea. De la mateixa manera s'ha editat, digitalitzat i cartografiat, La flexió verbal en els dialectes catalans. Els viatges per diversos països europeus, especialment Alemanya però també França, Anglaterra, Suïssa i Bèlgica, li permeten formar-se i entrar en contacte amb els filòlegs més destacats. El 1911 és nomenat president de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, però les desavinences amb Pompeu Fabra i altres membres de la Secció Filològica provoquen la ruptura amb l'Institut.

Continua els treballs del Diccionari amb l'ajuda del jove Francesc de Borja Moll, continuador de la seva magna obra. Entre 1926 i 1930 apareix el primer volum del Diccionari Català- Valencià- Balear en forma de fascicles. S'hi reflecteix el conjunt del lèxic català en tots els dialectes, registres i èpoques.

A més de ser autor d'algunes obres d'història de Mallorca com Los mozárabes baleares (1922) és membre fundador de la comissió editora de les Obres Completes de Ramon Llull i director de la construcció d'algunes esglésies mallorquines amb estil neoromànic. El 1926 es reconcilia amb Pompeu Fabra i accepta novament les normes ortogràfiques de 1913. Al final de la seva vida publica La vida abreujada de Santa Catalina Tomassa (1931). Mor el 8 de gener de 1932 a Palma.

Amb una part de l'obra inèdita encara, el 2008 es publica en forma digital el seu Epistolari.