"Per tot allò que hi trobo, penso que la lírica de la Montserrat Abelló aporta un accent i una actitud distints al petit concert de la nostra poesia femenina. És un cant que escau al nostre temps: no és esplendorós, ni retòric ni crític, ni somnífer, somnífer no de son, sinó de somni. No fuig d'estudi ni ens pinta la cigonya. És, al cap i a la fi, una poesia de moda, no m'estic pas de dir-ho. Puix que sempre he tingut per una insensatesa o almenys per una bajocada creure que els poetes poden eludir indefinidament la llei universal, sòlidament històrica i social, indefugible de la moda."

(Joan Oliver. Pròleg a Vida diària. Barcelona: Joaquim Horta, 1963)

* * *

"La vida és feta de moments diversos; i, com que la Montserrat reflecteix la vida, no en anècdotes, sinó en la seva profunda veritat, també la seva poesia adopta formes molt vàries, dins les constants que he esmentat. Així trobem des del poema brevíssim, quasi diria lapidari, però inquietant, fins als versos amb detalls d'un expressionisme plàstic; mai no els manca, però, la insinuació de la ment humana que plana sobre la naturalesa: Sense senderi, / lluna esquinçada, / insectes esventrats / i secs [...] / I el foc somnàmbul / d'un pensament errant."

(M. Àngels Anglada. Pròleg a El blat del temps. Barcelona: Columna, 1986)

* * *

"És com si tota la poesia de Montserrat Abelló fos essencialment una llarga i aferrissada lluita contra el silenci, aquest silenci que plana com una llosa sobre tantes experiències anònimes. I així, la crònica quotidiana hi és també present, en una tercera persona que endevinem representativa del jo, però que el transcendeix com en el poema Encara és fosc: i, atenta a l'esclat del dia, / sap que tot hi tornarà a ser, / com sempre. Contra aquest silenci, doncs -que no exclou tampoc una altra cara positiva del silenci- la invitació final: Fes teu aquest desig. / I endinsa't al cor / de les paraules. No sabria afegir-hi ni una paraula més."

(Maria Mercè Marçal. Pròleg a Foc a les mans. Barcelona, 1990)

* * *

"L'obra poètica de Montserrat Abelló es defineix per una constant introspecció que recorre les diverses etapes i els epitelis d'una personalitat humana i literària, i que comporta, a més, la presència constant i continuada de la perspectiva de gènere que l'autora hi ha introduït des del primer moment. La poeta, que ha hagut de lluitar contra la triple minorització de ser dona, poeta i d'expressió catalana, participa de ple en aquella característica que defineix l'escriptura de les dones i que ella mateixa utilitza al pròleg de Cares a la finestra. Vint dones poetes de parla anglesa del segle XX. Són, juntament amb ella, totes aquelles que 'han deixat de banda fórmules i tabús i han cercat, en el fons del seu ésser, el ritme propi de la seva magnífica poesia'. El ritme propi de la poesia és, segons Montserrat Abelló, el ritme propi de la vida interior que, juntament amb la voluntat expressiva i amb la passió per l'escriptura, configuren la seva obra.

El pas de la vida global, més o menys exterioritzada, vers aquesta vida interior literaturitzada per mitjà del llenguatge poètic ha estat progressiu. El primer títol, Vida diària (1963), prologat a la primera edició per Joan Oliver, presenta un ressò de crònica, de report del que és la vida d'una dona. Aquest caràcter es manté al poemari Vida diària. Paraules no dites (1981), editat per La Sal, una editorial de literatura de dones que ha estat capdavantera i iniciadora de tota una presa de consciència, literària i personal, i que ha marcat la història literària del nostre país amb una empremta necessària i indefugible, i no sempre reconeguda. Aquest segon poemari, amb una introducció de Marta Pessarrodona, ha significat el punt de partida definitiu i cíclicament continuat de la seva obra poètica: El blat del temps (1986), amb uns mots introductoris de Maria Àngels Anglada; Foc a les mans (1990), prologat per Maria-Mercè Marçal; Cares a la finestra (1995), una plaquette especialment corprenedora per la seva brevetat, indirectament proporcional a la força i la intensitat poètica, i, el per ara darrer volum, L'arrel de l'aigua (1995), són els títols que avalen una obra poètica d'introspecció constant, de voluntat de constatació, en pell i en paraula pròpies, dels batecs de la vida malgrat el pas del temps, que en el cas de Montserrat Abelló equival a dir: malgrat el desgast de la vida mateixa."

(Vinyet Panyella. "Entre les màscares i el mirall", Serra d'Or, núm. 463-464, juliol-agost 1998)

* * *

"La publicació d'aquest volum, que recull tota la poesia original que Montserrat Abelló (1918) ha escrit al llarg de quaranta anys, causa una certa emoció. En primer lloc, pel que significa de pràctica poètica continuada, sobretot els últims vint anys, i en segon lloc, perquè poques veus poètiques aconsegueixen com la d'ella el consens unànime. [...] En el pròleg, Oriol Izquierdo situa l'obra d'Abelló en la vida que li va tocar de viure segons que han estat els fets polítics i socials del segle XX català; és a dir, un catalanisme exultant seguit d'un exili, llarg exili de vint anys, i del retorn per recuperar la pròpia identitat. Izquierdo també es fa ressò de la major part d'articles que l'obra d'Abelló ha suscitat, entre els quals destacaria el que li dedicà Neus Aguado el 1987, i dóna pistes importants per a situar l'obra de la poeta. En destacaria la relació primera amb la poesia social, lliure de retòriques clàssiques, per la via de Joan Oliver o també de Miquel Martí i Pol, i la descoberta de la tradició de la poesia anglosaxona escrita per dones, amb la qual Abelló va sentir de seguida una identificació total, fins al punt que s'ha convertit en una de les principals traductores d'aquesta tradició pràcticament desconeguda a casa nostra fins a la seva antologia Cares a la finestra. Vint dones poetes de parla anglesa del segle XX (1993).

No es pot pas descriure en poques ratlles una poètica desenvolupada al llarg de quaranta anys, així que em referiré a dos aspectes que em semblen centrals en la seva obra. En primer terme, el punt de partida: la poesia aflora per necessitat imperiosa quan té quaranta-cinc anys, lligada al sentiment de ser dona, i a la necessitat de parlar de les coses que l'envolten des de la seva perspectiva personal i, alhora, compartida amb tantes altres veus anònimes. Això comporta una solidaritat, un nosaltres, que més tard ha compartit amb injustícies humanes, amb el terror de la guerra i les seves víctimes, que és l'evolució lògica d'aquell realisme social. En segon lloc, la seva poètica és fruit d'una rebel·lió personal que transcendeix tant la quotidianitat com el buit existencial; és en aquesta pulsió d'afirmació de la vida on les paraules adquireixen el seu pes, la seva força. Deia Anglada en uns mots valuosos que la poesia de Montserrat Abelló té 'una llengua que esdevé, realment, la pell del pensament i de l'emoció.' És aquesta aparent senzillesa la que defineix una poètica molt moderna, ara esdevinguda clàssica del segle XX."

(Lluïsa Julià. "Montserrat Abelló. Al cor de les paraules", Serra d'Or, núm. 517, gener 2003)

* * *

"Qui ens ho havia de dir fa 22 anys, compartint tertúlia literària a l'Ateneu Barcelonès amb l'Àngels Anglada, Maria Mercè Marçal i Montserrat Abelló, que dues de les quatre dones rebrien, a la seva vellesa, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes després que li fos atorgat a Mercè Rodoreda, tornada de l'exili republicà, com jo mateixa, i l'Abelló, que, ja nonagenària, és finalment valorada per la seva aportació a la literatura catalana. L'Àngels Anglada prologà l'esplèndid recull de poemes El blat del temps l'any 1986. Recollí les millors espigues de la collita Abelló, poeta i traductora de poetes de parla anglesa, divulgadora de la poesia anglosaxona en català. Obra amb la qual Abelló s'havia identificat dolorosament en el cas de la turmentada Sylvia Plath. A la tertúlia de l'Ateneu vaig preguntar-li si traduint la Plath no li havia encomanat la seva desesperança. La resposta a la pregunta l'ha contestada Montserrat Abelló en declaracions sobre el premi que li ha estat concedit: 'Sylvia Plath i Adriana Rich no m'han influït, perquè des del primer moment vaig fugir dels cànons. Escrivia seguint el meu instint i sempre em sentia indecisa. Sylvia Plath i Adriana Rich em van fer sentir més segura". Se sentia segura perquè traduint a la seva llengua, hi posava consciència de pertinença a una cultura específica, convertint-la en l'eina de creació, acaronant-la, com escrigué l'enyorada Anglada en el pròleg d'El blat del temps: 'Montserrat Abelló sembla, realment, que tingui els mots tan amanyagats que li canten els poemes sense cap esforç aparent'. La lúcida reflexió de l'empordanesa, que morí sense el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes que mereixia, defineix l'estil i la substància de l'obra de la nostra degana que, als seus 90 anys, encara té projectes i la voluntat de realitzar-los, seguint el seu instint i no sols en literatura."

(Teresa Pàmies. "Abelló: la nostra degana", Avui, 23 de juny de 2008)