Ramon Vinyes i Cluet neix a Berga, capital del Berguedà, el 8 de maig del 1882. Enceta la seva carrera literària de manera ben precoç, amb col·laboracions en forma de poemes i narracions al rotatiu local, i l'estrena d'un parell d'obres teatrals amb poc més de vint anys. Es trasllada a Barcelona decidit a ampliar la seva carrera literària, i col·labora a El Poble Català i d'altres periòdics, amb articles de crítica literària i narracions pròpies. A la capital catalana es manté molt actiu en els ambients erudits, i pronuncia la conferència "De la tragèdia", publicada el 1908, on es mostra compromès amb el teatre de tipus modernista. L'any següent publica un recull de prosa poètica de tall decadentista, L'ardenta cavalcada, que és considerat atrevit per la càrrega d'erotisme de les seves descripcions. També estrena diverses obres teatrals, com ara Al florir els pomers (1910) i Rondalla al clar de lluna (1912).

Però parlar de la seva vida és parlar dels seus exilis. L'any 1913, fastiguejat "per les poques perspectives que m'oferien, pels maldecaps que donaven i per les escomeses hipòcrites dels crítics i dels companys d'ofici" decideix emigrar a Colòmbia. S'estableix a Barranquilla i obre, juntament amb el seu amic Xavier Auqué, la llibreria i papereria "R Viñas & Co.", que esdevindria un centre de reunió de l'ambient literari de la ciutat. Al mateix temps col·labora assíduament a la premsa de tot el país, amb articles de crítica literària i de divulgació dels corrents artístics europeus.

L'any 1917, juntament amb l'escriptor Julio Gómez de Castro, funda la revista Voces, de literatura i crítica literària, que és considerada una de les millors revistes culturals d'amèrica llatina en la segona dècada del segle XX, i una de les primeres d'avantguarda. A més d'una labor de divulgació d'autors com Apollinaire, Chesterton, Eugeni d'Ors, André Gidé i Carles Riba, sovint traduïts al castellà pel mateix Ramon Vinyes , la revista compta amb col·laboracions de joves autors americans com Manuel García Herreros, León de Greiff, Vicente Huidobro, Germán Pardo, Hipólito Pereira, Tomás Rueda, José Juan Tablada i Luis Tejada, entre d'altres. Malgrat l'èxit, la revista no pot superar els problemes econòmics i tanca el 1920, després d'haver publicat 60 números.

Després d'una breu estada a Catalunya, el 1922 es casa amb la barranquillera María Salazar i viatgen per Europa; però el viatge de noces es veu estroncat per la notícia de l'incendi de la seva llibreria el juny de 1923. Torna a Colòmbia on emprèn una major dedicació periodística i forma part de la redacció del diari La Nación. Però el 1925 és expulsat del país, com a represàlia pels articles polítics d'aquest periòdic en contra del governador del departament.

Així doncs, torna a Barcelona i es concentra en el teatre. D'aquesta època és l'estrena de les obres Racó de Xiprers, publicada el 1927, Viatge: Comèdia? Drama? publicada el 1929, Qui no és amb mi..., segurament la seva obra de més èxit, que surt publicada el 1929, i Peter's bar, amb el popular actor Enric Borràs com a protagonista, on aborda el tema de l'homosexualitat en un marc escenogràfic avantguardista. També cal destacar la seva labor com a teòric i crític teatral, a favor d'un teatre modern, "antiburgès" i inconformista. Un bon exemple és la cèlebre dissertació Teatre modern, pronunciada el 1929 i publicada el mateix any. A pesar del relatiu èxit de les seves propostes, el 1929 retorna a Barranquilla, on continua el seu treball de periodista i crític literari, i també amb la labor de divulgació cultural. En una entrevista publicada a Barranquilla després de la seva arribada, comenta: "Cuando hemos vivido largo tiempo en un país sentimos años de país metidos dentro. Vuelvo a Colombia para poner en contacto la Colombia del momento con la Colombia que llevo en mí."

El 1931, després de la proclamació de la Segona República Espanyola, retorna a Barcelona. És potser la seva etapa més prolífica. Estrena obres de teatre, publica narrativa breu, col·labora amb articles de crítica als principals rotatius progressistes de la ciutat, pronuncia conferències i treballa com a periodista. És essencial la seva tasca de crític, teoritzador i polemista teatral, des d'El Carrer, L'Esquella de la Torratxa, La Nau i d'altres periòdics. Estrena obres com La Creu del Sud, publicada el 1931, La mecanògrafa màrtir, Fornera: rossor de pa i Els qui mai no s'aturen, que apareixen publicades el 1934, i Ball de titelles, escrita abans de 1930 i publicada el 1936. També publica contes i poemes en alguns dels diaris on col·labora, i continua amb la defensa d'un teatre compromès amb el seu temps, modern, republicà, catalanista, democràtic i antifeixista. En un discurs sobre la figura d'Ignasi Iglésias, diu: "Volem que el Teatre Català es desburgesi i s'arrenqui el malentès seny que degota feblesa, decrepitud, fred, reumatisme. Portem-hi ànimes, al teatre català, i no anècdota; poesia i no xerrameca; drames de coneixença i no conflictes de bastidors; braó de problema i no habilitats de comediògrafs. Que parin d'una vegada les recensions elogioses d'estrenes d'obres que diuen: 'L'autor complí, car féu riure molt al públic, que passà una estona distreta'." L'any 1939 estrena el que seria la seva última obra teatral, Fum al teulat, però l'entrada de les tropes franquistes estronca les representacions.

S'exilia a França, i passa un any entre París i Tolosa, fins que s'embarca altre cop cap a Colòmbia. De nou a Barranquilla, treballa com a mestre del Colegio de Barranquilla para Señoritas i col·labora a diferents diaris del país, principalment a El Heraldo. Fa amistat amb l'escriptor José Félix Fuenmayor, i entre els dos organitzen tertúlies intel·lectuals que reuneixen les principals personalitats culturals de la ciutat. Amb el temps, es coneixerien per "El Grupo de Barranquilla", i hi participen intel·lectuals com Alfonso Fuenmayor, Álvaro Cepeda Samudio, Germán Vargas, Gabriel García Márquez, Alejandro Obregón, Orlando Rivera "Figurita" i Julio Mario Santo Domingo, entre d'altres. Ramon Vinyes és considerat un mestre per la generació de joves; per això Gabriel García Márquez l'homenatja en la seva novel·la Cien años de soledad, on apareix amb el nom de "sabio catalán", "el hombre que lo había leído todo", amb una vida marcada per sentir-se "prisionero de dos nostalgias". En menor mesura continua escrivint, i publica, a Mèxic, un recull de contes que havia escrit durant els últims anys, titulat A la boca dels núvols (1946), que rep el premi Concepció Rebell als jocs Florals en Llengua Catalana de Bogotà. També escriu els drames Arran del mar Caribe, publicat pòstumament el 1988, i Llegenda de boires, L'arca i la serp i Pescador d'anguiles, que continuen encara inèdits.

El 1950, segurament perquè es veu a les portes de la mort, retorna novament a Catalunya. Mor a Barcelona el 5 de maig de 1952, pocs dies després d'haver comprat un altre passatge cap a Barranquilla.

L'any 1982, en ocasió del centenari del seu naixement, l'Ajuntament de Berga edita l'única Antologia poètica que tenim de l'autor. El mateix any, l'Instituto Colombiano de Cultura publica Selección de textos, que conté un estudi de Jacques Gilard, i una vasta selecció d'articles publicats a la premsa colombiana durant els diferents períodes en què va residir al país, una selecció del seu dietari, una selecció de notes crítiques i assajos no publicats, una selecció de contes, entrevistes i la referència bibliogràfica dels articles publicats a la premsa colombiana. El 1985, fruit d'una col·laboració entre l'editorial Bruguera de Barcelona i l'editorial Norma de Colòmbia, es publica el recull de contes Entre sambes i bananes, en versió catalana i castellana respectivament, que conté l'únic conte escrit originalment en castellà. El 1988 l'editorial L'Albí, de Reus, publica un recull amb tres obres teatrals de l'autor, Ball de titelles, Viatge: Comèdia? Drama? i Arran del mar Caribe. Tot i així, Ramon Vinyes ha estat durant molt temps gairebé ignorat a Catalunya –únicament Pere Elies li dedica un estudi, l'any 1973–, i molt valorat a Colòmbia, on reivindiquen la seva faceta com a crític i dinamitzador cultural. És a partir de la labor crítica d'intel·lectuals com Jacques Gilard, Ramón Illán Bacca, Alfonso Fuenmayor i Germán Vargas, i a partir de la celebració del centenari del seu naixement, que, amb una tardança injusta, rep l'interès i el reconeixement que es mereix a casa nostra. A partir dels inicis de la dècada de 1990 diversos estudiosos n'elaboren interessants estudis que el situen, finalment, amb nom propi dins la història de la literatura catalana. L'any 2000 es publica a Barcelona Tots els contes, per primer cop aplegats en un sol volum.