"Visc en una casa de veïnat de sis pisos, alta i prima. No s'assembla gens a la majoria de les cases tropicals que té als peus.

Els llogaters de la casa surten sovint als balcons a prendre la fresca o a esplaiar-se. És quan em saluden: 'Bon dia! Bona tarda! Bona nit!', salutacions més cantades que dites; obertura i forrellat dels contactes que tenim amb els estadants de la casa.

Des dels sis pisos, des dels alts més que des dels baixos, s'esguarda una planura monotoníssima, uns grups de palmeres, que s'enlairen d'ací i d'allà, i, al lluny, una ratlla d'argent, la d'un gran riu: el Magdalena. Nat a la serralada central andina de Colòmbia, se'ns mostra en la part final del camí, ja a punt d'abocar-se en el Carib.

S'estatgen en el primer pis de la casa tres vídues, flairosament joves. Les tres crien simi d'ús propi. Les dues majors crien mandrils, la vídua més tendra, un tití.

Aparentment les vídues són quietes i honestes, en contrast amb els simis llurs, que són renouers i obscens. Mai no es veu els simis tan enjogassats com en poder-se enfilar, canalera de l'aigua amunt, fins al terrat de la casa. Pugen i baixen, salten i brinquen, maromegen per les baranes dels balcons; tusten els vidres, deixant riure la seva boca de bústia. Hom diria que viatgen secrets i que porten oferiments especials al veïnat, oferiments sense preu, com les mercaderies dels aparadors de botiga rica.

(–Bon dia! –ho crido a les tres vídues, de balcó de dalt a balcó de baix, en un matí idèntic a tants matins. Quin sol, i encara no són les sis del dia! Un sol que ho crema tot. Les palmeres gairebé ni tenen esma per a moure els seus grans ventalls.)

En el segon pis de la casa, hi viu un tropicalíssim músic color de coco. És cònsol ad honorem de tres nacions –entre elles la de Libèria– i ha guanyat cent medalles en concursos de folklore americà. Quin músic! En rebre les autoritats, en els dies de festa nacional, dels països que representa, es col·loca damunt del pit les bandes de cònsol, bandes que li flamegen damunt amb colors de gall de lluita.

Vaig a revelar que en la vida del músic hi ha una tragèdia: no té prou pit per lluir les condecoracions que ha guanyat. Els amics li insinuen que se les pengi a l'esquena, però ell no s'atreveix a llançar la moda.

(Migdia! La planura gemega de migranya i cruix. Hom admira l'esforç vertical de les palmeres. Són com punys que intenten salvar de l'erm un grapat de verdor enlairant-lo. Però es tem que l'esforç no sigui possible, que les palmeres es dobleguin i que la verdor enlairada caigui. Fa un sol de crim!)

Del segon pis en surt la música d'un piano teclejat amb ràbia. ¿Wàgner? Assegura el músic que es tracta de música popular i que ell intenta refrescar el migdia amb una guabina, popularíssima ball folklòric colombià. La falla consisteix que el talent crioll del músic complica la música senzilla i la instrumenta com si es tractés d'un Parsifal.

Tercer pis de la casa de veïnat i pis del misteri. ¿Quina casa de veïnat no en té? Ningú no ha estat capaç de precisar els estadants que hi viuen. Tots els moradors del pis són bruns i usen turbants. Algunes vegades sembla que parlin idiomes de rels conegudes; altres refilen com em permeto suposar que refilen els ocells de Cambodja.

És veu pública que, en el tercer pis de la nostra casa de veïnat, s'hi fan sessions de màgia científica.

Es diu també que el principal estadant és un bronze, el qual té veu de marbre. Però el que es diu es diu. I no aclareix res.

Un dels refugiats catalans que viu amb mi, en el pis cinquè de la casa, és molt decantat a fer fantasia. (Tots els que vivim en el pis cinquè ho som un bon xic). Aquest català jura i perjura que, en passar per davant del pis tercer, un que sigui suficientment sensible percep silencis extraordinaris: silencis d'ortigues bullides, silencis de cor de peix, silencis de corona fúnebre.

És fàcil observar que les percepcions de l'amic, davant del pis, no són gaire més aclaridores que allò de la 'veu de marbre' que té el bronze, segons assegura el públic.

(La tarda arriba. –Bona tarda!–. Avui ho he dit al músic, el qual treu la calba, les galtes i els musells per les berles del balcó. És una tarda idèntica a tantes altres. El sol toca redoblants. La serp d'aquest edèn, en lloc de pomes ofereix brases de foc.)

Fa niu en el pis quart un matrimoni evadit de Hollywood, i suposo que no per èxits.

Ella deroga molt sovint la doctrina de Monroe a favor d'europeus i àdhuc d'asiàtics.

Ell és un home mújol. Passa pel costat dels llogaters amb cara de president de societat de Pompes Fúnebres. Hom diria que s'esmuny perquè no li revelin –per al seu bé– el que no li interessa. (Li dono la raó: cal témer la gent que invoca 'el teu bé' per assabentar-te de coses desplaents que saps, que no vols saber o que no saps ni has de saber que es saben.)

La de Hollywood té una gran feblesa pels dos mandrils i pel tití de les tres vídues i a tota hora els dóna caramels. Els del cinquè hem acordat que es tracta 'd'afinitats electives'. El tití i els madrils pugen i baixen i baixen i pugen, tombotinejant i alegres, del primer al quart i del quart al primer. Pels caramels; segur. Però un dels nostres aposta que, com a bons simis, hi van per tafanejar els fantàstics pijames de la ianqui blonda i per comparar la flaire especial dels dos pisos. Cerquen establir diferències entre els treballs que s'hi fan.

(A l'hora del capvespre, el sol fa pirotècnia a l'horitzó. Palmeres i planura es revifen un xic. És hora de lassituds caigudes i de mandres de llavi sedent.

En el capvespre, els simis pugen fins als últims pisos de la casa i somriuen amb urgències crepusculars: rialla a tot dentat.

El saltimbanquisme dels simis coincideix amb la sortida de casa de l'espòs de la de Hollywood. En sortir ell a prendre la fresca, ella tanca el balcó. En els tròpics es sua, però va bé qualsevol hora per a quedar-se invisible.)

En el cinquè pis de la casa del veïnat –oh, dolça Catalunya!–, hi vivim cinc refugiats. Tots cinc sospirem unànimes davant la planura infinita, les palmeres despentinades i els cels d'equador.

Només ens sentim animats en donar la ràdio bones noves de la terra. Però les noves són tan poques i tan contradictòries. Per això acceptem que els simis de les vídues del primer ens ajudin a matar el temps.

En el crepuscle i quan ja el sol no blanda –l'hora que tenim més desenfeinada–, l'ascensió dels mandrils i del tití ens arranca frases que gairebé tenen tanta pirotècnia com els cels de posta tropical.

Una frase mostra; la d'avui: 'Els simis de les veïnes s'assemblen als tirans. Com més alt s'enfilen, més ensenyen el cul'. Perdó per la frase. Però hi ha moments en què els del cinquè sentim la necessitat de treure el fibló. És quan el pis sembla una caiera d'abelles, caiera sense mel: bilis i fiblada.

El pis sisè estatja una Cendrosa i quatre bruixes velles, més eriçons que les bruixes de Macbeth! Que bonica és la cendrosa! Que horribles són les velles! Personifiquen els pecats mortals; uns pecats mortals amb cabells blancs. Són llefiscoses com rubina de bassalot! La joveneta és transparent, clara; dóna sempre la impressió que surti del bany i que s'acabi de confessar. Un dels nostres diu que la Cendrosa es deu confessar en el forat d'una guitarra i entre cordes: confessió sonora.

Part enfora del seu balcó, la Cendrosa hi té dues gàbies amb trupials: una mena de rossinyols del tròpic. Els treu a prendre la fresca en hora adient per poder-nos deixar caure damunt la cara un 'bona nit'. Els trupials, en fosquejar, ja no canten. De dia escoltem els seus xiulets, baixos, alts, estridents, esgargamellats. El cant dels trupials és un cant que adés té gust de rom fort –rom d'aquell que els indígenes en diuen 'llet de tigre'–, adés sospirs de bombolla de sabó, de les que es desfan en acabar de néixer, rebentades pel seu propi iris.

Que especial és la casa de veïnat de sis pisos! S'aixeca damunt d'un turonet de carrer que toboganeja i entre cases baixes i patis verds. Davant de la casa, s'hi estén l'avorriment fet paisatge.

Els cels del captard són els únics que ens donen alguna sorpresa. En els tròpics hi ha postes de sol originals i enlluernadores. De dia, un blau del més blau possible em fa sentir el seu pes de ciment; ni els esguards l'arriben a foradar. Te'ls retorna, rebotent-te'ls feixucs als ulls.

Un diumenge ple de pols, i per matar l'avorriment dominical, que és un avorriment més avorrit que els altres, un dels cinc del pis cinquè de la casa de veïnat va proposar una facècia: fer el conte de la casa. El que sobrava eren personatges pintorescs. I, barrejant-los bé, podien donar una samfaina amb una certa originalitat. Tal vegada, de la barreja, no en podia sortir un conte dramàtic, però un conte estrambòtic, sí. Les del primer pis. El del segon. Els del tercer. Els del quart. Nosaltres mateixos. Les del sisè...

L'espontani agosarat que es llançà primer a l'aventura del conte fou el Joanet de Mollerussa, un xicot que contava, rient, les tragèdies més esglaiadores dels camps de concentració on havia anat a raure en sortir de Catalunya i abans d'arribar a Amèrica. De la sang, en feia pètals de clavell vermell.

El Joanet escollí per personatge central del seu conte el músic de les medalles, cònsol ad honorem de tres nacions, entre elles la de Libèria. I ens el fa imaginar enmig del carrer, rebent un cable que l'enfolleix.
–Quin goig! Quin honor! Quina glòria! –alireteja el músic.
Li acaben d'estrenar a Monròvia la seva última producció musical, i amb un èxit de tempesta. Es tracta d'una bambuco popular. L'executaren cinquanta elefants congolesos amb la pròpia trompa i en un parc de vegetació bàrbara. Les ressonàncies eren inèdites. Els executants lograren arrancar de llurs trompes notes musicals sense precedents. El govern de Libèria en pes felicità el músic.

El músic sent que el cable li roba els ulls i li esponja el cor. L'infla. L'infla fins arribar a no poder moure's. Cal treure'l del carrer, on obstrueix la circulació. Els taxis fan sonar els clàxons. ¿Com fer-ho? En arribar sis camàlics per a carregar-se'l al coll, s'adonen que el músic no passa per la porta de la casa. S'ha inflat extraordinàriament i cal desinflar-lo. A un dels nostres se li acut la idea. Dir al, músic que li han entrat lladregots al pis i que li han robat el batastoll de condecoracions que tant l'enorgulleixen.
–Uns lladregots que han entrat al vostre pis us han robat les medalles. ¿Ho sentiu? Les medalles! I sense deixar-ne ni una.
L'espeternec del músic és violent. I els immediats efectes de la mentida són tràgics.
El músic es comença a encongir; es va encongint més; s'arriba a encongir tant, que mor de petit.
L'enterren l'endemà en un dels estoigs de les medalles, i tots els folkloristes del món guarden, en honor del mort, una hora de silenci.

Al dels nostres que se li ha ocorregut la treta especial del desinflament, un tribunal popular el condemna per assassí. Contemplarà, per càstig, trenta anys seguits el paisatge que tenim davant de casa.

Tots ens esgarrifem del càstig. El que no vol dir que, sense excepció, no condemnem també, per neula, el conte del Joanet de Mollerussa."

(Fragment d'"El conte d'una casa de veïnat", dins Tots els contes. Barcelona: Columna, 2000)