"Oh quanta fon la pobrea e fretura que la Senyora passà en aquella terra d'Egipte, en especial en los primers dies, que no era coneguda ni nengú li volia fiar faena, ni menys a Josep, ne podien guanyar un sols diner, per què havien a passar estrema fam! Car lo Senyor volia sentissen tota manera de penes per augment de la sua paciència, e havia ordenat la divinal potència que la excel·lent senyora Mare del seu Fill passàs menudament tota manera de dolors e hagués esperiència de infinides congoixes perquè fos exemplar a tots los mortals e hagués gran pietat a tots los reclamants a sa mercé; car nengú no pot ab veritat plànyer ne conéixer ne menys recomptar los treballs sinó aquell qui els ha passats, e per ço ab gran raó lo Eclesiàtic diu [...] [que] qui navega per la mar sap molt bé recomptar los perills d'aquella, e qui és estat perseguit molt e tribulat, sap molt bé consellar i ajudar als tribulats."

* * *

"Car la persona qui humiliar-se vol no li cal sinó que conega que és home, e llavors serà cert quantes són les misèries que segueixen la natura de l'home, e coneixerà quanta raó té de humiliar-se e de tembre en tota la vida sua, car qui les coneix, tostemps troba dins si causes de perill que el fan viure en gran temor del juí de Déu. E aquesta és la vera saviesa que l'home deu estudiar en la vida present, esforçant-se en perfetament conéixer si mateix e tembre e amar lo seu Pare e Creador, qui és jutge dreturer. E de aquesta virtuosa temor parla lo Eclesiàstic, dient [...] que lo començ de la saviesa és tembre Déu. E en altre lloc diu [...] [que] qui tem Déu durant la vida sua, gran misericòrdia e bé trobarà en lo extrem de la mort, en lo dia de la fi sua serà beneit e rebrà aquella gràcia final que eternament durarà."

* * *

"E oint dir la dita Magdalena que lo Senyor era convidat per un fariseu qui estava prop a casa sua, delliberà de anar per demanar-li misericòrdia públicament davant tots, la qual li havia dit ja demanada ab infinides llàgrimes dins lo secret de la sua ànima. Ab tot que sabés aquell fariseu qui havia fet lo convit era un gran hipòcrit e murmurador e molt escandalitzós, e que no hauria plaer de veure-la en casa sua, no curà res de açò: sols pensà en plaure aquell qui amava la sua ànima. E oblidada de tot son estat, abandonant del tot la glòria mundana, així com s'estava, en gonella, ab los cabells estesos, llançà's un mantell de una serventa sua sobre el cap, e tota sola eixí de casa ab passos cuitats, dient [...]: "Los meus peus anaran per camí dret fins vinga a la presència de aquell per mi tant amat [...]. Car io he ferma fe que així com hauré tocat aquest bé infinit seré mundana de totes les culpes mies. I ¿qui es porà fartar ni saciar de veure la glòria e jocunditat de la presència sua?"."


(Extrets de Sor Isabel de Villena, Vita Christi. València: Institució Alfons el Magnànim, 1986, p. 105, 137 i 177)