"Durant el mes del dejuni us és permès, a la nit, unir-vos a les vostres dones.
Són vestit per a vosaltres i vosaltres per a elles.
Mengeu i beveu fins l’albada, an es pugui distingir un fil blanc d’un de negre.
Després, observeu dejuni rigorós fins la caiguda de la nit.”
(L’Alcorà, 2, 187)

La mà de l’Anouar la sacseja gairebé violentament com mai no ho havia fet, i es desperta sobressaltada. Fa un esforç per obrir les parpelles, i amb prou feines pot entendre que ell li està dient que és molt tard i que si avui no pensa llevar-se, abans de tancar d’un cop la porta de l’escala.

Ahir va arribar al vespre més cansada que mai, després de tot el dia d’anar i venir de casa a la feina i de la feina a casa, de recollir la Nabila a l’escola i de comprar el més necessari, sense menjar absolutament res ni beure gens d’aigua perquè és temps de dejuni. El cansament acumulat després d’uns quants dies de ramadà fa que se senti fàcilment esgotada. Quan es disposava a recuperar forces en famíia, en fer-se fosc va arrilbar l’Anouar i li va dir que preparés més quantitat d’íftar*, perquè havia trobat el que havia estat company seu d’habitació quan ella i la Nabila encara eren al Marroc, i els havia convidat, a ell i la seva família, a fer plegats la pregària i l’àpat del capvespre.

La Yousra es va empassar la contrarietat que això li suposava, es va esforçar en dedicar al seu marit un dels seus millors somriures, i es va posar a preparar més íftar mentre ell, des del sofà on s’havia abandonat al descans, se la mirava amb els ulls mig tancats.

L'Anouar i l'Iliass tenien moltes coses per explicar-se en la seva llengua natal. La Fàtima, una noia voluminosa a qui l'excés de pes feia aparentar més edat, va dedicar tota la vetllada a parlar malament de la gent d’aquest país, de com vesteixen, del que mengen, de com són d'exigents en la puntualitat i de mil coses més, mentre el petit Alí destrossava sense miraments les joguines de la Nabila sense que ningú li cridés l'atenció.

La Yousra es moria de ganes que se'n anessin d'una vegada, però sabia que de cap manera tenia dret a fer comentaris de retret sobre els que el seu marit havia convidat. Ja era molt tard, els nens s'havien adormit al sofà, quan els convidats van decidir que ja era hora d'anar-se'n a casa seva. Llavors ella es va deixar caure al llit i va tancar els ulls, però només per uns instants, perquè les mans de l'Anouar i la seva veu, que li deia a cau d'orella que s’havia comportat com una bona esposa, li van donar a entenre que la seva hora de descans no havia arribat encara.

Mentre el seu marit es dutxava com mana l'Alcorà, com a purificació després de l'acte carnal, la Yousra va aixecar el cap per mirar l'hora: era un quart de sis de la matinada. No es va pas adonar de quan ell va tornar al llit.

A les set ha sonat el despertador. Ara, les parpelles li pesen com mai. Es fa tard i hauria de despertar la Nabila per anar a l'escola, que l'autobús passarà aviat...

Tot tapant-se més bé sospira profundament. Per un dia que faltés a l'escola, potser no passaria res. També hi va faltar aquells dies que va tenir febre... I l'Anouar, no cal que ho sàpiga; ja li dirà a la Nabila que no n'hi expliqui res. A més, la nena també s'ha adormit molt tard aquesta nit...

La claror que entra per la finestra, i que el porticó mig obert dirigeix a la seva cara, no la molesta en absolut; és més, no se'n adona. Torna a respirar profundament i, després d'arreglar-se el coixí sota el cap, es tapa més bé per estar més còmoda i tanca els ulls tot deixant-se anar.

*íftar: mena de brou que es pren al capvespre per trencar el dejuni durant el ramadà.

(Fragment de la novel·la Yousra, 2000)