Surt en silenci, com el lladre després de fer-se amb el botí. A la butxaca, dins del puny clos, uns estalvis que fins avui havia guardat amagats dins d’un mitjó; tots els dirham que, a poc a poc i amb molt d’esforç, ha aconseguit estalviar. Deixant enrere i sumits en un son profund els carrers on jugava quan era petit, camina afligit fins la sortida del poble, esperant que algun cotxe o camió que circuli en direcció a Tànger vulgui apropar-l’hi almenys uns quants quilòmetres.

* * *

Els pescadors de la costa nord del Marroc lloguen o venen pasteres a baix preu. Solen ser homes grans, amb pocs recursos econòmics i resignats a la seva escassa sort, homes de mar amb la pell colrada per vents i tempestes, que coneixen i entenen les inquietuds dels joves, i que solen jugar net amb les seves impaciències per sortir del país i canviar la seva sort, sense cap document que els garanteixi entrar a Espanya amb un mínim de seguretat. Però aquest és un joc perseguit per la llei, i aquests homes s’hi pensen molt a arriscar-s’hi; algú altre ha de negociar en nom seu, algú tan pobre i necessitat com ells, que alhora fa de contacte entre ells i un tercer que, a canvi d’uns diners, és qui parla amb els joves interessats a posar en joc en una nit tots els seus estalvis intentant passar clandestinament l’Estret. Abans, però, cal lliurar una quantitat a compte, sovint considerable. Si hi ha molta sort i no es trenca la cadena, només resta esperar que l’embarcació resisteixi fins al final i que no sigui interceptada per la policia abans d’arribar a la costa espanyola. Si és aixi, s’haurà aconseguit arribar a Europa per una quantitat entre els set-cents i els mil euros. Però, si pel més petit malentès la cadena es trenca, la quantitat avançada s’haurà de donar per perduda i ningú en voldrà respondre; si es vol fer un nou intent caldrà començar des de zero, tornant a estalviar des del primer dirham.
Les hores nocturnes propicien temptejar aquests negocis, que el Karim coneix. El port de Tànger és molt transitat tan de dia com de nit. Algú, tot passejant en solitari pel moll, pot indicar discretament la consigna; cal estar, doncs, atent però sense cridar l’atenció. Es miraran en silenci i el seu gest parlarà. Sap que haurà d’avançar diners. No hi haurà, de moment, un dia establert per marxar, i fins l’últim moment no es concretarà el punt de la costa d’on sortirà l’embarcació. Caldrà tenir presents les prediccions del temps, l’estat de la mar, els vents, les marees, la vigilància a la costa... Potser caldrà esperar uns dies, potser setmanes. Buscarà, mentrestant, qualsevol feina al port: en una embarcació de pesca, carregant camions, transportant paquets... Tan se val. A més de guanyar uns diners, això li permetrà conèixer gent que potser el podrà ajudar.

La lluna ruixa amb tímides guspires de llum les aigües quietes que amanyaguen dolçament les barques amarrades mentre esperen que el sol matiner les desperti. Un grapat d’estels parpellejants suspesos al cel de Tànger fan de sostre al jove Karim que, vençut per l’esgotament i pel plor desconsolat intenta descansar unes hores damunt d’un llit fet de xarxes abandonades, abans d’enfrontar-se a una lluita que sap que pot esdevenir llarga i dissortada.
A la butxaca, dins d’una bossa de plàstic ben tancada i juntament amb els estalvis, un paper amb unes xifres anotades; un telèfon que, en un esforç per empassar-se l’orgull ferit ha decidit tornar a marcar quan arribi el moment oportú: el del seu germà Anouar, que es va atrevir fa molt de temps a provar sort a Europa, i que ara viu, amb la seva família, en una ciutat no gaire lluny de Barcelona.

(Fragment de Vindrà la Fàtima, 2005)