"Prendria el carrer de Dalt, encarat a migdia i més protegit de la llevantada. Creuà, com una ombra que vol passar inadvertida, la placeta on el seu pare i els altres pescadors hi venien el peix en arribar de mar, aquell espai on ell l’havia admirat tantes vegades quan, en mig d’un silenci expectant, una veu recitava de pressa unes xifres abans d’apartar la caixa de peix, una acció que solia cansar als més petits, tot i saber que servia per portar diners a casa. En tombar l’última cantonada, una brunzidera estranyament familiar detingué el seu pas. Procedent de les afores de la població, el vent empenyia, a través del corriol del Lluc, un estrèpit de còdols arrossegats per ones abrivades, una fressa que l’inici de les obres havia silenciat.

S’encaminà, pel mateix corriol, a la sortida del vilatge. Allò que havia suposat era cert: el so procedia de la Cala Fosca, on dirigí des de lluny una mirada d’incredulitat: la gropada s’havia endut tota la sorra que, procedent d’una altra platja veïna, els camions hi havien bolcat; cada onada que hi arribava escampava un estol de còdols que tornaven a la superfície, i n’arrossegava d’altres en fer-se enrere, repartint-los per la cala amb proporció i autoritat. Cada cosa al seu lloc, semblava repetir, incansable i sense pietat, el rugit marí. Un escampall de pedres de tots tamanys, algunes arrodonides per l’embat constant de l’aigua, d’altres, més esmolades, cobrien de nou la Cala Fosca. Com quan s’hi arreceraven, cercant la intimitat, les parelles de joves enamorats. Com els seus pares quan eren promesos."

[Vilarmau, Montserrat: «Llàgrimes salades», dins d'Oceà de contes.]