Va callar, esperant una resposta que li proporcionés la desitjada reconciliació per a reanudar aquella amistat divina, en la que havia cifrat tota la seva felicitat. Però ell restà silenciós, meditabunt, no gosant mirar-la front a front per no traïr-se, perque en el fons, la seva ànima s'inclinava vers Maria-Teresa.

Allò era, per tant, la negació de tot, la fi de tot: no calia ja parlar-ne més; no obstant, Maria-Teresa, resolta a jugar-se el tot per el tot, li preguntà:
–Ja que son mutisme posa una creu sobre el nostre bell passat, Efrén, serà sincer a una pregunta que desitjo fer-li?

Li contestà taciturn, un xic temorec, aquesta gosadia:
–Si em convé...

Maria-Teresa se'l mirà desaconhortada dient-li amb veu opaca:
–Si és així no cal que obri els meus llavis Efrén.

Més ell, temerós, li digué, refent-se:
–Digui... digui...

Maria-Teresa li digué allavores mirant-se'l fit a fit, per a veure d'endevinar en sos ulls i amb els moviments del seu rostre el que es temia:
–Dec el seu canvi a que es vol prometre?

Efrén, completament refet, li respongué afectat:
–Per ara no penso en tal cosa... Tant potser que trigui molts anys a casar-me, com que em casi molt aviat... –I recalcà:
–A lo millor em presento a Palma amb una dona i sia la meva...

Quan dolorosa fou per a Maria-Teresa aquesta resposta, en els llavis que li havien fet les més dolces prometences! Aquesta resposta egoïsta, indeterminada i vaga, que feu brostar un gest de repugnància dins de la seva ànima incapaç de tals sinuositats!

Allí jugava el càlcul d'una intel·ligència egoïsta que volia desorientar a Maria-Teresa, en aquells moments de confusió amarga per a ella.

Maria-Teresa sentí son cor oprimit com per una mà de ferro, mentres una suor freda mullava el seu front que tenia la blancor del marbre.

No va voler indagar res més, saber res més: va evadir fins el contacte insà d'aquella mà indigna que se li ofrenava, i calladament, paulatinament, va apartar-se d'Efrén.

Els seus ulls varen fitar-se desolats en el cel que la posta havia tenyit de rosa, però que negre el va veure ella, Déu meu!

XV

Tot havia acabat.

De l'alta i aurífica muntanya de il·lusió en que va ésser enlairada Maria-Teresa, es va trobar de sobte dins la sima d'una fondalada on no hi havia més que ombra i confusió, mentres que Efrén Campal, es passetjava tranquilament com un heroi del segle XX afegint un capítol més a les seves memòries amoroses.

Lo que formà part interessantíssima de la vida de Maria-Teresa, no fou per Efrén més que un minúscul episodi de sa vida mundana i galant.

(Final de L'esflorament d'una il·lusió, al Sóller. Semanario independiente, 11 d'octubre de 1930, p. 9)