Divendres, quatre d'agost de mil nou-cents trenta-nou. Eren les vuit del matí i feia una calor que badava les pedres. Caminava de nou per la carretera nacional que travessava Sueca en direcció a Gandia. L'havien tret de la presó, després de quatre llargs mesos de tortures. En aquell viatge, que sabia definitiu, no el consolava anar emmanillat. No tenia cap temor dels dos guàrdies civils que el custodiaven. No tenien la missió de tornar-lo a martiritzar, només l'havien d'exhibir abans de lliurar-lo, vexat i turmentat, a unes altres mans. Les exuberants copes dels arbres que hi havia a una banda i l'altra de la carretera s'unien a dalt i els protegien del sol. Només deixaven passar quatre fils esquifits de llum que trencaven la tristor d'aquell dia. Caminaven a poc a poc sota aquella verda i immensa cúpula vegetal. Anava trist i afligit, però tenia el consol que no sofriria mai més els interrogatoris brutals i les inhumanes tortures. Ja no el tornarien a col·locar en la sénia per pegar-li bastonades. No li farien més preguntes ni li farien beure més el fastigós oli pesant de les màquines. Ja no voldria tallar-se les venes a mossegades. Ells haurien de fer tota la faena. Només volia acabar de manera digna. La gent del poble tenia una por cerval d'eixir a veure'l, de traure la cara, perquè no sabien què podia passar. En poc de temps havien vist molta crueltat, una tremenda venjança gratuïta i sabien què eren capaços de fer els vencedors, però hi van acudir, calia acomiadar-se de Camil. Li ho devien. No acabaven de comprendre la situació, als altres presos condemnats a mort se'ls havien endut amb camions, com si foren ramat. Però a Camil no. Volien ensenyar-lo sol, vençut i humiliat. I el feien caminar… […]

[…] Per la finestra entra la primera llum del dia. M'acarona el solet i sent una sensació molt agradable. Que bé que estic estirat entre la suavitat dels llençols mentre llig la darrera novel·la que m'ha portat Júlia! Són els meus millors moments. Sempre em regala el llibre que tothom diu que val la pena de llegir. Encara com no li molesta la claror. Dorm com un angelet silenciós, però segur que, només en despertar, se n'anirà corrents com sempre.

—Avui em puc quedar a dinar, si vols, si no tens cap altra cosa a fer —em diu sorprenent-me.

—Encantat! —li conteste—. Què vols? Dinem fora o ens fem ací qualsevol cosa?

—M'agradaria quedar-m'hi. No tinc ganes de veure a ningú. Però, abans de llevar-nos, vull començar bé el dia.

I em passa els braços per l'esquena. Els accepte i comence a tocar el seu cos que s'estreny contra el meu. Veig els seus ulls anhelants i comprove com el meu desig es dispara. La bese. És un bes ansiós, delerós, amb les boques mossegant-se i les mans arrancant a grapallades la poca roba que ens vist. El feix de claror que entra per la finestra acarona la nuesa de Júlia i aprecie els pits menuts que se m'ofereixen erectes, les natges esplèndides… Clave molt suament les dents en els mugrons d'aquelles fruites saboroses. Tanca els ulls sense moure's i baixe els llavis pel ventre, sentint com s'intensifica el seu esbufec… I ens tornem a trobar… Sent com els cors bateguen sota els nostres pits. Són uns batecs forts i càlids. Ella perd el control i me'l fa perdre a mi… […]

[…] Vaig conéixer Redempció en casa del Mestre el dia que m'encomanaren l'edició de les Memòries de Matilde. Era una vesprada d'estiu i jo no estava acostumat a trucar a la porta del carrer de Sant Josep en aquelles hores tan recomanables i formals. L'estampa del Mestre era la mateixa de sempre: alt, flac, encorbat, crispat de cara, cabells grisos i els ulls eixits darrere dels vidres gruixuts de les ulleres. Aquella vesprada, però, semblava una altra persona. Anava ben vestit amb camisa blanca i pantalons i jaqueta negres. No havia begut encara i el seu to de veu era molt més seriós del que jo estava familiaritzat. Em va sorprendre un poc, perquè jo coneixia el Mestre de les hores nocturnes i intempestives, el del pijama desbotonat i el batí obert, el de les llargues converses amarades de glops de whisky i pipades de tabac. Em va fer passar i vaig veure que, al voltant de la seua poltrona, hi havia assegudes unes persones. No recorde quantes, però hi era Redempció i alguna germana. Possiblement hi havia també alguna néta. El Mestre em va presentar la família que em va acollir com a la persona encarregada de treballar els papers de Matilde. El Mestre es veia una mica incòmode per la situació. Calia fer les presentacions i no sabia com fer-s'ho en aquella classe de formalismes. La cara de molèstia li va desaparéixer només se n'anaren els familiars de Matilde i començàrem a parlar de la faena.

—Pere, aquests records són un material d'estudi. Estan escrits en el castellà aproximatiu que podia escriure Matilde. No ens han volgut passar el manuscrit. Ens han passat un text mecanografiat i una mica pentinat. Cal que arregles l'ortografia i la puntuació.

—I per què no el traduïm? —vaig preguntar agosarat.

El Mestre em va fer una indicació que volia dir que m'alçara i portara un parell de gots amb gel. Com que coneixia el camí, ho vaig fer sense problemes. Ell continuava xarrant, com feia sempre:
—Ho he pensat, però açò cal tractar-ho com un document. La teua introducció i les teues notes ajudaran a comprendre, quasi mig segle després, o més de mig segle després, com van esdevenir les angúnies de Matilde Gras, i les de les classes populars de Sueca. Has de documentar-te sobre els fets que conta Matilde i dels que no conta.

Es va alçar de la poltrona i va anar a una cadira on damunt d'un munt de llibres i diaris hi havia una carpeta que contenia els papers que jo havia de treballar. Me'ls donà i tornà a seure en la poltrona, i continuà el seu discurs:

—Pere, has de saber què tens entre mans. I és, passant l'anècdota, que les Memòries… de Matilde Gras ens brinden la possibilitat d'analitzar un episodi de lluita de classes en el País Valencià, que va des de l'excitació d'una consciència rebel entre els jornalers agrícoles fins a una temptativa de col·lectivització de la terra.

Amb cara d'estudiant ingenu, i mentre em tornava a posar una mica més de líquid al meu got, vaig dir:

—Vols dir que conta els detalls de com funcionava l'anarquisme a Sueca i de com es van fer les col·lectivitzacions?

Amb un gest, em va dir que li'n posara també un poc al seu got, i continuà:

—No. No t’equivoques. Et trobaràs un Camil vist com la seua dona el podia veure: amb una plena admiració conjugal i amb una compartida vivència d'un ideal. El document acaba ací. Té les limitacions pròpies d'una fidelitat admirable i l'eloqüència suau del dolor assumit amb tendresa.

Va parar de xarrar, va fer un glop al seu got i encengué una cigarreta. Com que sabia que volia seguir parlant no vaig dir res i ell continuà:

—Tu has d'afegir matisos, detalls, complements. El document és un document. I es va quedar mirant-me per veure si havia entés què volia de mi. Aleshores, vaig dir:

—Començaré anotant els fets que hi apareixen i que puga trobar en els diaris de l'època i ho contaré en notes a peu de pàgina.

—És un bon començament —va dir—. Mira bé El Mercantil Valenciano; Camil col·laborava en aquell diari.

No només em manà la faena que podia i calia fer aquells dies. Em manà també la que només podia fer un grapat d'anys després:

—On són els altres documents? Tota la paperassa judicial que gira entorn de Camil Albert ens és encara inassequible. La reivindicació social anarquista, a Sueca, a la Ribera Baixa, al País Valencià, necessita investigacions actualment impossibles. Però algun dia desclassificaran els documents. I ja ho saps…

(Del llibre Quan truquen de matinada. Benicarló: Onada, 2014)

* * *

L'estil

Els amics em diuen que, per a escriure, s'ha de tenir un estil propi, perquè en això està la gràcia. Citen Just Cabot: la correcció gramatical pot ensenyar-se i aprendre's, l'estil no. I conclouen amb una altra afirmació: tenir estil és parlar el llenguatge de tots i el llenguatge d'un sol. Potser, la fórmula bona la dóna la frase de Voltaire: "Les mots familiers sont les ressorts du style". Això ho explica Josep Pla que, com que estava tan preocupat per les qüestions d'estil, és on sempre trobe aquesta mena de fórmules tan profitoses. Pla ho remata afegint: "La veritat –o el que em sembla que ho és– només es pot formular amb mots familiars". Té raó l'escriptor de l'Empordà: si tractàrem de formular la veritat amb mots rebuscats, faríem riure. Caldria, però, fer un petit esforç i eixamplar els mots familiars, ampliar-los constantment. Això sí, sense passar-se'n, perquè ja se sap: massa fruit trenca la branca. I ara és molt fàcil entrar en els diccionaris. No cal ni alçar-se de la cadira. Et connectes a Internet i busques en favorits un diccionari qualsevol, com ara, el Diccionari català-valencià-balear. Entres en la pàgina i ja ho tens: s'obri una finestra on pots escriure la paraula que primer se t'ocorre. Escrius un mot familiar, com ara, pet. I, aleshores, comproves que, malgrat ser un mot tan comú, pots seguir ampliant el teu vocabulari, perquè es tracta d'un molt bon diccionari: "ventositat expel·lida per l'anus amb soroll". N'hi ha més, però. Perquè hi trobem: "pet redó, que és molt sorollós; pet amb borles, que es deixa anar amb algunes onacions seguides; pet amb flocs, que va acompanyat amb sortida d'excrements". I comprove, una vegada més, que tenien raó els meus amics, que gairebé tot, sempre, és una qüestió d'estil.

11/04/2005

(Del llibre Columnes de paper. Catarroja: Perifèric, 2011)

* * *

Un espill trucat

Una manera d'explicar que vius en una casa baixeta és la de Pompeu Gener que va viure una temporada a París en unes golfes que, segons ell, "eren tan baixes de sostre, que només podien menjar-hi llenguados". Però hi ha altres maneres de veure la realitat i també hi ha moltes maneres d'explicar-la, d'estudiar-la i de novel·lar-la. Hi ha la idea stendhaliana de l'espill: l'escriptor passa l'espill per la realitat i reflecteix, en la seua obra, les imatges que n'ha pogut copsar. Evidentment, els escriptors fan trampa i descriuen la realitat tal com la volen veure, a la seua manera, d'acord amb les seues preferències, les seues manies, la seua ideologia… I si bé ho mirem, això del realisme també és molt relatiu, perquè no recorde cap personatge important de novel·la que vaja de diarrea o, contràriament, restret. Els lectors també tenim les nostres preferències a l'hora d'observar el món de la ficció, perquè també tenim la nostra pròpia manera d'entendre la realitat. I moltes vegades preferim més un autor per l'espill que utilitza per a reflectir-la que no per l'arquitectura ordenadora de les seues imatges. Ferran Torrent té un espill trucat. Té un espill que fa passar la realitat per un sedàs que es diu humor. Poca broma! L'humor és una cosa seriosa: implica una tergiversació conscient de les coses autèntiques. Cal primer confeccionar una escala de valors i considerar la realitat a partir d'una percepció desenfocada de les coses. Res a veure ni amb la sinceritat ni amb la hipocresia. I això Ferran Torrent ho sap fer molt bé amb un estil que hauria d'haver utilitzat més la nostra tradició literària, com ara, a la manera de Pompeu Gener. Aquest contava que, quan va viure a Rússia, passava tant de fred que se li congelava l'aiguardent. "Home!", l'entrebancava Santiago Russinyol, "I llavors com te'l prenies?" I aquest li contestava molt seriosament: a llesques…

20/09/2003

(Del llibre Columnes de paper. Catarroja: Perifèric, 2011)