Tarda de novembre, un xic boirosa... Per una via tranquil·la i gairebé deserta dels afores barcelonins, van dues elegants siluetes femenines, rialleres i parladores. En la quietud del carrer ressona acompassat el taloneig d'unes sabatetes plenes de gràcia, i les bagombílies i els heliotrops que curiosegen per entre els reixats dels jardins, semblen admirar-se de la gentilesa d'aquell parell de damisel·les barcelonines, esveltes i gràcils dintre llurs abrics impecables, color de fulles tardorals, sota les breus capellines de feltre d'una discreció tota britànica. Entre les pells, suaus i tèbies, riuen els llavis de grana, al costat d'un pomellet de diminutes flors policromades, d'una escaient modernitat.

Riuen les gentils donzelles de veure'ns en aquell caient de tarda un xic perduda entre parets quietes i jardins fredolics.

Cerquen un petit ermitatge mig amagat sota les garlandes emporprades d'una vinya verge que cau com una cascada de fines randes rosa i or, davant d'un gran finestral.

Allí és...

A la saleta, on regna la bonhomia i la simplicitat, les boniques i elegants barcelonines són acollides amb una franca simpatia per la vella amiga.

Damunt la tauleta campeja, al lloc d'honor, un bell llibre nou, els fulls del qual no són encara tots tallats.

Les damisel·les guaiten el llibre i bescanvien un gentil somriure...

El llibre és el darrer fruit de la Fundació Bernat Metge, la més seriosa, tal vegada la més sòlida de les iniciatives culturals a Catalunya, la qui, per obra i gràcia del noble i generós Mecenes qui es diu Francesc Cambó, ha acoblat els noms més preclars en les lletres catalanes.

El llibre que guaiten somrient les gentils donzelles porta un títol –com el nom del seu autor– immortal. «Heroides» d'Ovidi, traduït a la nostra llengua per una forta poetessa Anna M. de Saavedra i una doctora en Filosofia i Lletres, Adela M. Trepat.

Anna M. de Saavedra, la forta poetessa, la intel·ligent i estudiosa llatinista, qui, en la nostra darrera Pàgina Femenina, ocupava un lloc de selecció amb unes exquisides poesies; Adela M. Trepat, la doctora en Filosofia i Lletres, valenta i experta llatinista també, heus aquí, amb Maria Fiter, la pintora, «les dones del dia».

Les elegants barcelonines –car elles són, la poetessa i la doctora– reben amb un gentilíssim visatge agraït les felicitacions ungides de sinceritat que els adreça la vella amiga a qui han vingut a visitar.

–Els temps han canviat per a la dona catalana –els diu–. Si algú dels meus avantpassats, ridiculitzador de la dona «bas-bleu», pogués veure-us al costal de la vostra obra tan seriosa, tan polida, tan plena d'honradesa literària, obra d'erudició i d'estudi, vosaltres, tan boniques, tan somrients, tan finament femenines... Expliqueu-me, valentes amiguetes...

Els dolcíssims ulls d'Anna M. de Saavedra s'il·luminen: son cos, vincladís com una flor s'inclina, diria que amb timidesa.

Les nines d'Adela M. Trepat brillen, els llavis de grana s'humitegen i entre ells espurnegen blancors de perles.

Qui parla la primera?

No es podria dir.

Anna-Maria i Adela-Maria són de la mateixa edat... joveníssimes ambdues. Es conegueren a la Universitat. La compenetració vingué paulatinament (a hores d'ara asseguren fermament que és absoluta).

En ambdues, el desig de col·laborar nasqué d'un cert afany de completar mútuament llurs coneixements i també d'un afany de certa independència de veure món, fer algun viatge i estar al corrent dels moviments literaris moderns, i sobretot, basar això en una sòlida cultura clàssica. 

Anna-Maria feia versos. Adela-Maria traduïa Chesterton, a qui admiren fondament les dues amigues.

Un article del cèlebre escriptor anglès traduït per Adela Trepat, encapçalat per Anna de Saavedra i aparegut en un diari de Tarragona, fou l'inici de la col·laboració d'ambdues amigues.

Quant a l'Ovidl no hi ha ratlla, –diuen– que no tingui igual poliment i treball de l'una que de l'altra, començant pel text i aparell crític i acabant pel diàleg.

Uns mots d'amable i agraïda memòria per llurs mestres en Joan Estelrich, en Carles Riba, i especialment el doctor Joaquim Balcells...

–Tenim joventut, ganes de treballar, fe, entusiasme... –diuen–. Ara marxarem cap a Madrid a l'Exposició del Llibre Català. En tornant... En tornant... Oh!!...

L'acollidora saleta, plena de vells records, sembla tota rejovenida per la veu fresca, alegre i pura d'aquelles encisadores donzelles qui parlen de l'esdevenidor amb la rialla al llavi, l'esperança en la mirada, amb una emoció corprenedora i encomanadissa.

El demà, per elles qui no tenen encara mig segle entre totes dues, és una porta d'or ben esbatanada, vers la qual s'encaminen, el cor alat, les mans germanívolament lligades, plenes de fe, d'entusiasme, d'alegria, de «ganes de treballar», en un mot, plenes de l'amor per Catalunya que les empeny, prometedora.

Oh benaurada joventut femenina de la nostra terra, la qui com Anna M. de Saavedra, Adela M. Trepat, Maria Fiter Sarriera, avança en la vida per un noble i bell ideal! Ets l'Esperança d'una nova i fecunda feminitat!

(Carme Karr: "Anna M. de Saavedra, Adela M. Trepat. Traductores d'Ovidi. Fundació Bernat Metge", La Veu de Catalunya, 3 de desembre de 1927)

* * *

Ens trobem a la barriada de Sarrià, en una torre convertida avui en Institut Femení de segona Ensenyança.

–La senyoreta Adela Maria Trepat?

–La doctora Trepat diu que tingui la bondat d'esperar una mica, que de seguida estarà per vostè.

Uns toquets de carmí als llavis, una passada de pólvors, una estirada a aquell rull indisciplinat, una repassadeta al vestit i cap avall. Veritat?

Doncs no, senyors; la senyoreta Adela Maria Trepat, no necessita de cap d'aquestes ingènues operacions del maquillatge femení, per semblar més encisadora. En veure-la aparèixer, més que una professora, va semblar-nos una d'aquestes simpàtiques estudiantes que avui dia alegren les aules de les nostres Facultats.

I malgrat tot –la seva joventut i la seva bellesa– la senyoreta Adela Maria Trepat va doctorar-se en la Facultat de Filosofia i Lletres en el curs de 1924-25.

–Per afany de saber –ens diu la gentil professora– per un instint natural que en mi tenia una força i una intensitat avassalladores, vaig dedicar-me a l'estudi de la carrera de Lletres.

–¿Per propi impuls va escollir-la aquesta carrera?

–Sí i no; Sí, perquè sempre m'havia atret l'estudi de les llengües, en especial les llengües mortes, que tan admirables monuments ens han deixat amb els clàssics grecs i llatins. No, perquè a aquestes aficions, va ajudar molt a encaminar-les i a orientar-les el mestratge, per mi mai prou lloat i sempre més agraït, de tres de les figures més destacades dintre del moviment cultural de Catalunya. Parlo d'En Joaquim Balcells, del doctor Gimpera i d'En Joan Estelrich.

–¿Va entrar tot seguit a l'escalafó de l'ensenyança oficial?

–No; primer vaig entrar a la Fundació Bernat Metge, on vaig traduir Ovidi en les «Heroides» i el volum I de les «Metamòrfosis». El volum II, que per cert està a punt de sortir, l'he traduït amb la col·laboració de la senyoreta Ana Maria Saavedra.

–I després...?

–Després vaig guanyar per oposicions la càtedra de Llengua francesa de l'Institut de Reus, on vaig fer-hi un curs efectiu i sortint més tard, pensionada per l'Universitat de Barcelona durant sis mesos, i tres pel senyor Cambó, a Berlín, on vaig concórrer a les aules d'Història amb el Dr. Ernst Stein i d'Epigrafia amb el doctor Lother Wicker a la Preussisches Akademie der Wissenschatten; Història antiga amb el professor Ulric Wiliken; Arqueologia amb el president de l'Institut Arqueològic, Rodenhalt i finalment un curs d'inscripcions llatines amb el professor Ernst Gamillscheq al Seminari Romànic, en el qual vaig rebre l'encàrrec, per mi honrosíssim, de col·laborar en el Corpus Inscriptionem latinarum, per aportar-hi la riquesa que en aquest ram conté la nostra Catalunya i penso dedicar-me amb tot l'amor a aquest treball.

–Com li va provar l'estada a Alemanya?

–Pensava avorrir-m'hi molt, perquè a penes coneixia l'alemany i no tenia cap relació personal. Però, duia un talismà que em féu obrir totes les portes i entrar en les millors relacions dels cercles cientifícs.

–Un talismà...?

–Res de bromes; unes cartes del doctor Bosch Gimpera per aquells que havien d'ésser els meus catedràtics. A Catalunya no poden fer-se càrrec de com és respectat i distingit el seu nom. L'afer de Glozel Ii va consolidar de tal manera el prestigi que ja tenia, que només li diré que unes cartes de presentació seves als que havien d'ésser els meus mestres, varen fer que jo, millor que una deixebla, semblava un individu més de llurs famílies. Tots rivalitzaven en obsequiar-me i tenir-me a menjar a casa, dur-me als teatres i acompanyar-me a fer excursions els dies de festa. En conservo un record agradabilíssim.

–I les seves darreres oposicions?

–No tenen importància. Vaig tenir el número 1; algú o altre l'havia de tenir. El curiós del cas, és que jo vaig concórrer-hi amb l'afany de poder venir a Barcelona, on sols hi havia la plaça de Francès a l'Institut Femení de segona ensenyança. Ara, que tenint el número 1, a Madrid tothom es creia que triaria una plaça que hi havia a l'Institut de la Cort, perquè és costum que el número primer es quedi a Madrid sempre que hi hagi plaça. Varen restar tots decebuts en veure que triava l'Institut Femení de Barcelona, abans que l'Institut Central i es mostraren tots ofesos; tant és així, que la revista «Minerva» en fer la relació dels resultats de les oposicions, omití els números, de forma que hom no pot saber quin ordre havien obtingut els opositors. Ara, a ensenyar francès un temps i aviat, cap a Alemanya altra volta a completar els meus estudis. He entrat a càtedres, no com un fi, sinó com un mitjà i la meva principal delera són les inscripcions romàniques.

El fotògraf va operant i a més, nosaltres Ii demanem una foto que havíem vist amb toga i birret.

–Fugi, fugi –ens diu.– Aquell retrat va ésser un caprici d'un parent meu; faci's compte que no existeix. Hom ha de demostrar el doctorat per senyals interns i no per abillaments exteriors. Doctor per dins i no doctor per fora.

–Vol dir-nos quelcom de feminisme, tal com vostè l'entén?

–És un problema inexistent.

–¿Així, el que vostè ha fet, no és una forma del feminisme?

–Què he fet jo? He estudiat, he cursat una carrera, he desenrotllat una tesi de doctorat, he fet unes oposicions... I bé, què? ¿Hi ha cap llei divina ni humana que s'hi oposi, ni tan sols cap raó d'ordre natural? Evidentment, no. Si no hi ha cap raó que s'hi oposi, a què ve el fer campanyes per obtenir allò que ningú no ens ha pres? Ni tan sols per la formació de la família és obstacle, puix a Alemanya he vist sovint el cas d'un matrimoni dels que aquí en diem exemplars i en el que ell és un distingit advocat, per exemple, i ella una doctora en medicina ben acreditada.

I realment, amb la gràcil figureta de la doctora Ana Maria Trepat, pensem que podrà formar-s'hi una llar ben feliç i ben catalana.

(J. Vayreda: "Una Doctora catalana, Catedràtica d'Institut", Imatges. Setmanari gràfic d'actualitats, 20 d'agost de 1930)