"I no quan vaig néixer, sinó quan vaig obrir els ulls a la realitat, aquest país era molt diferent (molts joves -nois i noies- que fa poc han sortit de la closca, no ho saben o no se'n poden fer càrrec, encara que vulguin) d'ara. No, home, no, ara no és cap paradís... Però l'any trenta-nou i el quaranta, i tots els quarantes i fins i tot una bona part dels cinquantes el panorama (en tots els aspectes) era negre, molt negre... Mira, jo quan es va acabar la guerra tenia tretze anys. I a tretze anys em vaig haver de posar a treballar (treball manual, era) i vaig deixar d'anar a escola una bona temporada, perquè a casa no la podien pagar. Jo sé que és tirar de carretó i jo sé que és, per posar-te un sol exemple, anar a localitzar vagons de mercaderies a l'estació de la Sagrera, a les vuit del matí, a ple hivern i sé què és (això més tard, quan teòricament feia un treball administratiu) fer, en un sol matí, les feines següents: anar a portar unes sabates del comptable a adobar, anar a fer un ingrés al Banc Exterior d'Espanya, anar a canviar unes calces de la mestressa a una botiga de roba interior de senyora, dur un paquet a Correus i a més a més (a les vuit ja era al despatx i a les dotze plegava per tornar-hi a les dues) anar a cobrar deu o dotze rebuts a Horta, al Poblenou, a Sant Andreu, al carrer de Marina... ".

"Bé, sigui com sigui, jo només creuria en les dictadures quan aquestes dictadures estiguessin regides per homes diferents de nosaltres, per homes perfectes en tots els sentits... No sent així, tenint els dictadors i els qui els segueixen, com a mínim, els defectes que tenim tots, sempre crec preferible una democràcia malgrat que sigui imperfecta, tot i que, si tan imperfecta és, ja deixa de ser democràcia... Un embolic com una casa, dius... D'acord. Ja t'he dit abans que políticament estic molt desorientat. I això em sembla que passa a la majoria de gent que pensa. Gent que, paradoxalment, està polititzada... El mal és que tot trontolla. Comprenc que a la Xina escombressin la immoralitat, la corrupció, la misèria ancestral i que el sistema no pogués ser altre que el bastó net i pelat, però quan veig aquelles manifestacions-monstre amb les grans imatges d'en Mao i quan veig tots aquells camperols brandant el llibre d'aquest Mao, m'agafen tremolins..."

"Al capdavall, ser català no és cap honor especial (com hi ha algú que sosté) ni és cap deshonor (com també hi ha algú que sosté). Ser català és, simplement, una realitat. Sóc català, sí, i què ? No, no m'enfado, però aquestes petites coses (o no tan petites coses) em fan sortir de polleguera. És com els pares catalans que parlen en castellà als seus fills. És estúpid, aquest fet, demostra una mentalitat... Més ben dit: demostra que no tenen mentalitat. Només hi ha una cosa que m'aconsola. Que la persona que renega del propi idioma ha existit sempre i existirà sempre: és com una malura. I aquest és el perill: que de vegades s'encomana. Recorda que a Rússia en una determinada època la gent d'una certa categoria social parlava en francès. Tinc entès que a Castella, ja fa uns quants segles que la llengua de moda (ara tan bescantada) era el gallec; he llegit en un lloc o altre que gent de posició social elevada, a Texas i a d'altres estats, ara nord-americans, però que van ser arrabassats a Mèxic, s'expressen sempre en anglès, malgrat la seva procedència castellana i que accedeixen a parlar en castellà amb penes i treballs, i recorda, també, que immediatament després de la nostra guerra civil, molts patricis catalans van creure convenient canviar d'idioma, quan parlaven amb els seus fills... tot i que ara molts d'aquests el tornen a respectar, l'idioma!".

(Fragment de l'autoentrevista publicada al llibre Els escriptors catalans parlen)