Ramon Surroca i Nouvilas neix a Barcelona l'any 1966. Als onze anys es fa soci de la biblioteca popular del seu barri. Durant els vuit anys següents visita aquesta biblioteca amb molta assiduïtat i sens dubte les lectures que allí va fent són determinants en la seva vocació literària. Es llicencia en Filosofia i Ciències de l'educació per la Universitat de Barcelona l'any 1990. És membre de la Societat Catalana de Filosofia i treballa des de l'any 1991 com a professor de filosofia al batxillerat. Ha col·laborat a la desapareguda revista Lateral i a l'espai de ràdio Ciutat Oberta, de ràdio Badalona.

La seva primera novel·la és publicada el 2006 amb el títol de Lenta Llum de l'Havana. Aquesta primera novel·la és un reflex del viatge que l'autor i la seva parella realitzaren a Cuba l'estiu del 1994. No es tracta, però, d'una obra pròpiament biogràfica, ja que incorpora alguns personatges i elements de ficció que serveixen de ressò de moltes de les experiències viscudes al llarg d'aquell periple per terres cubanes. Durant aquell viatge l'autor va conèixer i conviure amb diverses famílies que havien creat el que elles anomenaven una "cooperativa" entorn de l'acolliment de turistes a l'illa. Davant les dures condicions econòmiques i socials, amb aquesta estratègia provaven de sobreviure i mantenir el contacte amb les persones provinents d'altres indrets. És d'aquest contacte i d'aquest context conversacional d'on arranca l'interès de l'obra, ja que a través de l'evocació de moltes d'aquelles tertúlies, però també de la descripció de la quotidiana lluita per la subsistència, no només física, sinó sobretot moral i ideològica, sorgeix el contrast amb els principis ideològics del primer món d'on provenen els dos joves viatgers. El llibre, amb un llenguatge que vol ser també reflex de l'impacte de l'exuberància física de l'illa, enllaça la pervivència i l'anàlisi de la utopia amb la presència constant d'un paisatge que des del primer moment es converteix en l'altre gran protagonista de l'obra. Lenta llum de l'Havana vol mostrar les llums i ombres del procés viscut a Cuba a través de les vicissituds dels seus personatges, que tot i pronunciar-se molt críticament envers Fidel Castro, mantenen malgrat tots els seus valors revolucionaris intactes. I són aquests valors els que converteixen el paisatge de l'illa, els afanys personals tan difícils d'assolir d'alguns dels seus protagonistes, el relleu utòpic de les converses més polítiques, en un tot alhora frustrant i encoratjador, asfixiant i alliberador, decadent i vívid.

Un any més tard apareix publicada la següent novel·la: Memòria de sal. En ella l'autor evoca un viatge històric, el cèlebre creuer per la Mediterrània que es dugué a terme l'any 1933, un viatge d'estudis promogut pel govern de la República. En ell hi viatjaren algunes de les personalitats emblemàtiques de l'Espanya del moment però també del futur; Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Díaz-Plaja, Valle Inclán, entre molts d'altres. No es tracta però, d'una obra pròpiament històrica, malgrat basar-se en fets reals i evocar el convuls període en què el viatge es produí; Memòria de sal conta la història d'una colla de personatges de ficció a través dels quals es reflecteix tot el debat ideològic, totes les pors, esperances i contradiccions del moment. La idea de la novel·la va sorgir l'any 1993, quan l'autor es trasllada a un pis de la Gran Via de Barcelona. Allà va conèixer la Maria Celma Villares, una professora jubilada, que havia format part del passatge del cèlebre creuer. Durant moltes tardes la vella professora, de tarannà sovint reservat i fins i tot eixut, semblà recobrar la joventut perduda i l'alegria d'aquells anys en evocar la seva antiga experiència a bord del Ciudad de Cádiz. Aquella irreprimible emoció en algú tan contingut va cridar l'atenció de l'autor, que des del primer moment va prendre notes dels records de la seva nova amiga. Un cop morta, va decidir seguir investigant pel seu compte, a l'Arxiu històric de la ciutat i en alguns dels dietaris esparsos que havien estat publicats. Certs records de la Maria Celma eren força confusos i fins i tot possiblement intercanviats amb els d'altres navegacions seves posteriors. L'autor, però, va voler mantenir-ne alguns, per tal de mostrar-se fidel a la veritat d'aquella emoció que lluny de desvirtuar el record semblava potenciar-ne el sentit. Poques setmanes abans de la publicació del llibre va aparèixer un magnífic estudi, El sueño de una generación (2006), dels professors Francisco Gracia Alonso i Josep M. Fullola i Pericot, on hom pot trobar el relat fidel d'aquell gran esdeveniment. A banda de l'homenatge personal a l'amiga, Memòria de sal evoca un moment irrepetible en la història d'Espanya, un moment de greus dificultats però també de grans desafiaments i esperances que van veure's dramàticament interrompudes pel sagnant esclat de la Guerra Civil i posteriorment pel llarg període de la dictadura franquista. Aproximar-se als debats d'aquell temps equival a aproximar-se a alguns dels problemes aparentment endèmics del nostre país. És per tot això que El Ciudad de Cádiz, la motonau que va conduir tot aquell grup entusiasta d'estudiants arreu de la Mediterrània, esdevingué una mena de República flotant i alhora, des de la perspectiva actual, constitueix un emblema dels valors que mai hauríem d'haver perdut.

L'aparador desert és la seva tercera obra publicada. En un registre lingüístic diferent del de les seves obres anteriors, la novel·la aborda una triple qüestió; els dilemes de l'art contemporani, el model de ciutat que ha adoptat Barcelona i el descobriment de la literatura com a refugi, davant la pèrdua de substància de la ciutat i de l'art. A través de la tesina que ha de realitzar una jove estudiant gironina, centrada en la figura d'un artista plàstic emergent, la protagonista va descobrint totes les impostures amb què es disfressa l'art contemporani, disfresses i impostures que d'alguna forma enllacen amb les que transmet la ciutat turística de cartó pedra en què ha anat convertint-se Barcelona. L'autor, interessat des de ben jove pel món de l'art, i inspirant-se en les seves converses i amistat amb alguns artistes plàstics, va decidir escriure aquesta obra, gairebé com un manifest a favor de l'honestedat i la necessitat de retornar a un discurs vertader tant pel que fa a la producció artística com al model de ciutat. Al llibre, la protagonista s'amistança amb un professor de literatura que li proporcionarà un model antagònic al de l'artista impostor, introduint-la a un món que ella només coneix d'oïda, però on anirà trobant tot el que esperava descobrir en l'art de l'artista objecte del seu estudi. És, així doncs, també, L'aparador desert, una vindicació dels valors inherents a la literatura.

L'autor ha traduït al castellà Memòria de sal, que apareix publicada a Ediciones de la Tempestad el 2013. L'any següent publica una nova novel·la, titulada La sang ferida, que aprofundeix el canvi dins la seva narrativa que va suposar L'aparador desert. En aquesta nova novel·la l'autor adopta un estil poètic i reflexiu evocant la visita d'un pare i el seu fill de quatre anys al zoo de Barcelona. A la novel·la hi ha la doble història dels sentiments contradictoris que la visita al zoo provoca al pare, al qual l'indret no ha agradat mai, i el record de la seva dona, que incorpora intermitentment el passat dins el matí en què se centra la història. Tot i això, el reflex de la ciutat de Barcelona no és del tot absent en aquesta darrera obra, ja que el zoo, malgrat els sentiments de refús que provoca al protagonista, serveix d'emblema decadent i sòrdid d'una Barcelona perduda en què encara la ciutat s'oferia en primer terme als ciutadans i no als turistes, com una mena d'illa, potser no prou seductora, però illa al capdavall amb relació a la transformada ciutat post olímpica.