La son, el cansament, incrementaren la impossibilitat de fer-nos una adequada composició de lloc en passar lentament amb el diminut automòbil pels carrers suburbials de Víbora Park en direcció a l'Havana Vella. Tornà a confirmar-se'm la idea que les primeres impressions d'una ciutat són sempre irrepetibles, que allò que hom veu per primera vegada no tornarà a ser vist mai més de la mateixa forma; que aquesta primera visió fascinada ho és perquè l'esperit s'encurioseix davant el món com un infant que tanmateix compta amb l'imaginari i l'entrellat perceptiu d'un adult; i ho és també per quelcom més que pertany al misteri i que la bona sort ens impedeix esbrinar. Totes les seqüències de carrers, els detalls arquitectònics, el guarniment o nuesa de les façanes, el rostre dels diversos establiments, llur oferta de petit univers íntim o de vasta extensió de tria, tot alhora em semblà, en percebre-ho per primer cop, encadenat per una orografia sense direccions ni sentits prou definits, com si els desmunts i les planúries no poguessin proporcionar-nos un text suficientment intel·ligible sobre el qual transitar familiarment. Vaig intentar, com he fet sempre, retenir la sentor i l'esperit d'aquelles hores del vespre per tal de poder-me'n recordar més endavant, quan em calgués –com acabem necessitant sempre– pouar l'aigua dels primers entusiasmes, l'aigua d'aquest primer món d'impressions on tot sembla encara possible i esperançador, perquè no en sabem res i el paisatge sosté tot l'altre temps irreal per on discorren els somnis. Fins i tot la immensa línia del Malecón, la patètica munió de joves bevent cervesa i tropicola al solar devastat que descobrírem davant l'hotel Melià, el calfred de l'ombra policial interrogant algun ciclista, la relativa invisibilitat dels qui com nosaltres s'ho miraven tot asseguts damunt la infinita barana de pedra que raneja aquell costat de ciutat i de costa, totes aquestes coses, se m'antullaren l'emblema de quelcom que els visitants remots i nouvinguts no podíem encara desxifrar ni veure tal com en realitat era, sinó amb l'embolcall transfigurador de les primeres hores fascinades i equívoques.

(Fragment de Lenta llum de l'Havana. Barcelona: Llibres de l'Índex, 2006, p. 15-16)

* * *

Les hores següents tornaren a sumir-los de ple en la dinàmica ritual del viatge, però a diferència d'altres moments Maria no sentí la necessitat d'apartar-se del grup, sinó que la companyia disciplinada de Bartomeu i Agnès entre el nombrós conjunt d'estudiants, aturat cada cert temps per escoltar una o altra explicació a propòsit de tal o qual monument o indret, la submergí en una plaent indolència d'estiu fluent, d'hores assolellades i aparentment eternes, amb aquella plenitud física i espiritual que proporcionen sempre les rondes que tan sols tenen com a motiu satisfer una curiositat que hom podria no haver tingut mai, com un quefer escollit tan sols per provar l'abast de la nostra llibertat. A banda de les parades preceptives, o fins i tot durant aquestes, Maria s'entretenia contemplant qualsevol detall que espontàniament li produïa l'efecte de contenir algun aspecte essencial de la ciutat; una dona sotjant el grup rere uns precaris porticons castigats pel sol, una porta entreoberta des de la qual s'entrellucava un interior profund, la mirada abstreta d'algun pescador absort, que des del pont contemplava l'aigua com si amb la canya volgués encalçar no pas un peix, sinó el tèrbol secret de l'existència.

(Fragment de Memòria de sal. Barcelona: Llibres de l'Índex, 2007, p. 175)

* * *

Gerard mira la silueta de la muntanya de Montjuïc. El vent xipolleja en l'aigua que toca la drassana mentre Helena s'apressa a badar en la mateixa direcció. Li sembla molt raonable tot el que acaba de sentir però no gosa afegir-hi res. El món dels poetes és per a ella un món llunyà, tot i que li fa l'efecte de ser un món on podria viure si la hi volguessin. A més, Gerard necessita aparentment sospesar les seves pròpies paraules en aquell silenci com qui descansa els colzes sobre la laboriosa taula de l'estudi: li agrada contemplar-lo així, instal·lat en algun indret que és com el vapor de la ment, el tel on discorren els pensaments, on neixen, es combinen i fonen, un fons que deu contenir mesclat el deixant de totes les imatges, produint un color indefinible, inobjectivable, el color del temps d'en Gabriel Ferrater i del llibre de les seves lliçons a propòsit de Riba, el color d'una tarda a Sitges, el gris brut del port, la sinuositat fosca d'un cal·ligrama d'en Salvat, la sal de les gavines.

(Fragment de L'aparador desert. Barcelona: Llibres de l'Índex, 2011, p. 24-25)

* * *

Aquí, al zoo, on les sentors sovint arrosseguen efluvis poc amables, l'aigua que ha caigut amb tanta força ha desvetllat arreu una impressió de natura primitiva, un degotís de presumptes impressions arcanes (la pluja, el silenci de les fulles seques en ser trepitjades després, el sopor dolç del món condormit) i ara en Néstor, per uns instants, voldria ser el panda vermell, romandre arraulit entre la vegetació a metre i mig del terra, amatent sense esperar res, sense poder anar enlloc, però també sense la voluntat d'anar-hi, assolint a través de la quietud, de la quasi perfecta immobilitat, un estat de plaent rereguarda permanent. En Marc observa l'animal en silenci i en Néstor torna a passar el braç per damunt de l'espatlla del seu fill i així continuen dos o tres minuts que fóra un disbarat computar amb el mateix rellotge que suma les hores convencionals de cada dia. […]

En Marc assenyala una au llargaruda, proveïda d'un bec en forma d'espàtula. És l'única au que manté a terra la seva indolent vigília i costa veure-la rere un matoll de fines cintes verdes. Com la resta d'aus sembla esperar que cessi del tot la pluja, però de sobte emet un so fort amb el bec, un so que engrandeix el gabial amb un ressò profund que travessa llargues maresmes, dies i tardes sencers i que potser en algun indret molt remot algú sentirà. Així ho creu en Néstor i potser també el seu fill, sense dir una sola paraula comparteixen aquesta mateixa impressió de perspectiva insondable recorreguda per aquests cops secs i forts que sacsegen l'aire, allunyant-se a través de la suggestió d'aquest vast espai que l'atmosfera tancada, ofuscada d'humitat, no impedeix intuir, com els indrets que sabem existents a l'altra banda de món o rere els murs més alts.

(Fragment de La sang ferida. Barcelona: Llibres de l'Índex, 2014)