"Potser l'únic avantatge diferencial de Catalunya sota el franquisme era que no tenia una burocràcia política pròpia, sinó impròpia. És evident que tenir avui burocràcia política indica un grau de sobirania, però no hi ha grandesa sense misèria i servitud. La creació d'una classe política autòctona era com un territori de ficció verge, tenint en compte com en són, de recelosos, els escriptors contemporanis en llengua catalana a l'hora de passar comptes amb la política catalana realment existent. Recelosos no per clientelisme, minoritari, sinó per prudència o solidaritat històrica: si finalment tenim un espai de sobirania, cal ser-hi pacient. Per la seva banda, el poder polític català no ha afavorit una cultura de l'autocrítica i, com a mostra heus aquí els mitjans de comunicació sota control directe o indirecte de la Generalitat. I encara menys de la critica humorística, perquè el nostre honorable ja es va estrenar estrenar fa anys afirmant que Papitu havia fet molt de mal a Catalunya i d'aquí ve el predomini de l'humor políticament correcte.

És estimulant doncs, que, amb aquests antecedents i en aquest paisatge, Ramon Solsona hagi escrit DG, una novel·la indispensable per a la higiene mental de la ciutadania que viu, treballa i compra tortells a Catalunya. Suposant-se un Ramon Muntaner reviscut, Solsona redacta una Crònica que no explica les aventures imperials de Jaume el Conqueridor o d'Alfons el Benigne, sinó les audàcies d'una altra catalana, Maruja Ruiz o Bomba Ruiz, protagonista d’un autèntic llibre de les meravelles administratives. Dona d'un parat que no té cap altra opció reivindicativa que la protesta connectada amb la consciència de classe, Maruja tracta d'utilitzar l'instrument de la penetració a l'administració de CiU perquè el seu home trobi feina. Així aconsegueix ser Directora General de la Generalitat, a la conselleria de Felicitat Social, sota el control d'un intel·lectual orgànic de la catalanitat que es diu de cognom Pidelestresbranques i, a vegades, segon els seu estat d'ànim Pidetresgossos, Pidelestresemprenyades o Pidelstrescollons."

(Manuel Vázquez Montalbán. "DG", Avui, 16 de gener de 1999)