"En Quim, després de suportar amb un enteresa extraordinària i indescriptible una implacable malaltia, ens ha deixat. Entre els meus papers dels setanta, junt amb els cinc capítols inèdits de la proto-Ofèlia Dracs, hi he trobat un quadern on en Quim responia per escrit algunes qüestions que jo li havia apuntat. El quadern formava part d'un d'aquells projectes inconclosos: fer una sèrie d'entrevistes-retrat dels companys de generació més heterodoxos i mal coneguts. De la mitja dotzena d'entrevistes previstes, només es va realitzar la d'en Carles Reig, publicada fa un grapat d'anys en aquestes mateixes pàgines.

Ara no recordo com va ser que no vaig acabar de confegir la d'en Quim Soler, tot i tenir tot el material a punt: el seu quadern de respostes i els meus textos-retrat de presentació. He repassat els escrits i penso que la part d'en Quim té una vigència gairebé absoluta, encara. En el quadern respira el Quim més autèntic, irreductible i segons com exasperat que he conegut: l'escriptor de raça (tal i com deia la Maria-Aurèlia Capmany) que està disposat a pagar un preu elevat per tal de poder ser ell mateix.

[…]
L'entrevista del quadern és densa, extensa i intensa (els jocs de paraules encantaven a en Quim). De fet, era un material sobre el qual jo havia de treballar seleccionant, retalllant i combinant fragments seus amb els meus. No és possible publicar tot el quadern aquí, però crec que val la pena donar-ne alguns tasts.

Si ens hem de cenyir als cànons, faig quelcom que es podria dir novel·la. Però més que res per l'extensió. El que jo voldria fer és omninovel·la. Vull dir una obra en què les paraules, les frases, els paràgrafs, els capítols, el ritme, l'estructura i llur sentit apleguessin totes les formes d'expressió artística i en generessin de noves (!!). L'art n'és un de sol: un arbre amb branques. L'artista hauria de lluitar contra l'orgull de la consagració del seu nom, hauria d'aprendre de treballar en equip amb altres artistes i posar el fruit de la seva constant investigació a l'immediat servei del poble. I això, entre d'altres coses, només s'aconsegueix trencant les absurdes fronteres dels gèneres.

En tant que gènere, per a mi, és sinònim de limitació, jo no faig, no pretenc fer novel·la. En tot cas faig literatura i la literatura, crec jo, només pot ser esclava de la seva total llibertat. L'única frontera vàlida entre una narració i un poema –per exemple– és la voluntat de l'autor i el seu cabal de follia creativa. Ja n'hem patit massa, de fronteres.

Jo dono molta importància al text, fins a l'extrem que tot sovint estic temptat d'afirmar que, per a mi, és molt més important la manera de dir una cosa que no pas la mateixa cosa a dir. El que passa és que ambdós termes són difícilment separables, ja que l'un condiciona estretament l'altre.

Jo sento, d'una forma instintiva, que el text, per ell mateix, és una font de múltiples possibilitats. I si manipulant-lo s'aconsegueix d'enriquir el sentit, el significat, la dramatització, l'èmfasi, la musicalitat o, fins i tot, la ridiculització del que es diu, l'intent no tan sols és molt vàlid, sinó que fins i tot pot esdevenir un joc molt divertit, una complicitat que es crea entre escriptor i lector que, a més, eixampla també les possibilitats de la llengua i trenca el seu possible estantisme temporal.

Una vegada vaig escriure aquesta frase en una de les meves novel·les: 'escriure és viure', i després hi donava la volta i deia que viure és escriure. Això seria veritat si visqués com un anacoreta i tingués orgasmes bo i escrivint, si fos un esquizofrènic lleu. Quan escric hi poso molta dosi lúdica i grosses paletades de mala llet. Si fos extravertit i d'aquestes persones que es mengen el món, escriuria novel·la rosa, rural, costumista… O bé no escriuria i em dedicaria a mastegar els fragments de món mossegat.

La literatura en la meva vida ha arribat a assolir tanta importància que em sembla que no la sacrificaria per res. No em puc imaginar sense escriure. Quan passo una temporada sense escriure –quinze dies– emmalalteixo, les dues nafres (ulcus) que tinc a l'estómac se'm revifen d'allò més. Suposo que escrivint faig catarsi, perquè quan parlo em sento maldestre, em falla la memòria, dic el que no sento, però quan escric em sento segur, em realitzo com a persona, per a dir-ho embafadorament. Sé que tot plegat és una mica malaltís, però conscientment jo no he fet res perquè fos així.

[…]
Quan estudiava amb els capellans tenia un professor de literatura que no parava de citar-nos llibres bons però que encara no podíem llegir. És clar, a mi em faltava temps per a endrapar-me'ls des del pròleg fins a l'índex. Havia arribat a llegir, en temps de vacances, dos llibres i mig en un dia. Els meus grans descobriments literaris i que més m'han influït? Jules Verne, Salgari, Diego Valor, Superman, Flash Gordon, Sartre, Camus, Simone de Beauvoir, Freud, Henry Miller, Bertrand Russell, Kafka, Le Clézio, Samuel Beckett, Proust, Burroughs, Eluard, Homer, Jarry, Cela, Boris Vian, Salvat-Papasseit, Cortázar, Espriu i Joyce. Els que més m'han influït d'una forma directa són: Kafka, Beckett, Vian, Cortázar i Joyce. (També m'ha influït molt el cinema, però ara no hi ha lloc per a exposar-ho).

A més del que ja he dit abans de l'estil, la forma i el text, afegiré aquí una cosa que crec molt important i que em justificarà davant de molts dels que em llegiran algun dia: La forma i manera com jo escric no és fruit de l'atzar, del caprici, de la moda o de la picor a l'escrot. És la sedimentació acumulativa de tots els factors ambientals, culturals, polítics, socials, familiars i emocionals que han anat configurant la meva forma de ser, pensar i actuar. Escric com escric perquè no puc fer-ho d'altra manera. Quan escric pretenc ser totalment sincer, honest, apropar-me al màxim al lector i fer-lo entrar en el joc. En cada obra em lliuro plenament, sense reserves, esperant cada cop escriure el gran llibre de la meva vida.

És clar, no sempre ho aconsegueixo, però no sóc jo qui m'ha de judicar."

(Pep Albanell: "Joaquim Soler, tast de text", Serra d'Or (Barcelona), núm. 411, març del 1994, p. 22-24)

* * *

"–Fa poc, va sojornar una temporada a l'hospital i suposo que va ser anestesiat. ¿Aquest fet ha influït en el títol de la seva novel·la?
–Sí, té una relació. Després d'haver estat operat vaig repassar la novel·la i vaig veure que moltes de les coses eren premonitòries. Però si l'he titulada d'aquesta manera és perquè els personatges viuen una vida anestesiada.

–¿I en són conscients?
–Només un. Els altres ni se n'adonen i el que ho fa, no és el personatge principal. És la consciència del conte. És crític. És un dels malalts de l'hospital.

–Els desanastesiats o conscients d'estar anestesiats són crítics de mena?
–En general, sí. Diria que és un dels trets de la persona, que no cal ser anestesiat per a viure. Podem enfrontar-nos al doctor a pal sec.

–¿La novel·la està ambientada sempre a l'hospital?
–La novel·la és la història d'un home que es castra. N'està fins al capdamunt, dels problemes que el seu membre li ha portat i decideix eliminar l'esca del pecat, però en comptes d'un traumatòleg, en arribar a l'hospital l'atén un psicòleg.

–¿L'home que es castra és el personatge que interpreta Gérard Depardieu en la pel·lícula de Marco Ferreri L'últim mascle?
–Hi vaig pensar molt i té molts punts en contacte. Tot i que el punt de partida no és el mateix. El meu personatge no és tan primari com el de la pel·lícula. Hi ha una justificació, de la castració. Reflexiona més sobre el fet.

[…]
–¿No feia massa temps que no es parlava de vostè?
–Si, bé, he estat molt entre publicar un llibre i l'altre, però no per voluntat pròpia. La tenia feta fa tres anys i m'ha anat bé per a reposar-la, polir-la i escurçar-la, fent-la més col·loquial. He acabat una altra novel·la i en tinc una altra de començada, però no l'he presentada encara a cap editor. Un dels enemics de la literatura són les presses.

–¿No creu que, a vegades, l'humor frivolitza la literatura?
–Despèn de com es fa. De vegades és un recurs per traure més elements crítics que quedarien amagats. Aquesta ironia a mi em serveix per a això. Fent frases bíbliques, dic que l'humor és una de les poques coses que es poden salvar de la mediocritat d'aquests anys democràtics.

–¿En què es palpa, la mediocritat de la qual parla?
–Que el que publica la gent jove fa pena, per exemple. A la generació del 70 ens encoratjaria que la gent jove no fos tan classicista. Això es veu més en poesia que en prosa. No són agosarats. Sembla que els editors publiquin els joves per ser joves. I no sóc l'únic que ho diu.

–¿Ha deixat de presentar-se als premis per sempre més?
–No. A mi, al principi no m'agradaven però vaig veure que era l'única manera de trencar el gel de l'anonimat. I llavors agafes el gust de ser un animalet de competició. El que faré és jugar amb puteria, com molts, sabent que tens un mínim de possibilitats. Sabent valorar el jurat i presentant la novel·la adequada. Els premis són la millor manera de promoure un llibre.

–¿Si ara tingués l'oportunitat, retocaria els seus primers llibres, com ha fet amb l'original d'Anestèsia?
–Sí. Si mai es reediten, els retocaria. Abans no ho deia, però he canviat d'opinió.

–No li conec cap més ofici remunerat, a part del d'escriptor, que el de periodista cultural radiofònic i tinc entès que no està en plantilla de cap emissora. ¿Ja pot arribar bé a final de mes?
–Sí. Perquè sóc pensionista. Sóc vidu i cobro la pensió de viudetat.

–¿No haurà enviudat de l'Ofelia Dracs?
–No. no l'hem matat, l'Ofelia Dracs. I si ho haguéssim fet, no sé si podríem cobrar la pensió. Si mates la dona no crec que la puguis cobrar. Suposo que està letàrgica. Som uns quants que ens sap greu que no arranqui. En el darrer projecte vaig ser un dels tres que van fer el conte i encara esperem els restants."

(Lluís Bonada: "Joaquim Soler i Ferret: Desaconsello la castració de tota mena", El Temps (València), núm. 371, 29 de juliol del 1991, p. 68)