[…] de seguida, vaig sentir una mena de fascinació per aquell text [La prova del mirall] que entroncava amb les lectures més radicals que m'havien interessat durant la meva carrera de lletres modernes. De sobte, descobria que també en català existia una línia textualista que, més enllà de la literatura de l'experiència, on predomina aquella ideologia del jo i del món denunciada pels estructuralistes, maldava per construir un camí difícil, marginal, però d'una gran vàlua. La prova del mirall, cal dir-ho, em va obrir una porta d'esperança, com me l'havien oberta algunes novel·les del Nouveau Roman (La modificació, de Michel Butor, La gelosia, d'Alain Robbe-Grillet, Tropismes, de Nathalie Sarraute, etc.), dels membres de Tel Quel (Paradis, de Philippe Sollers) o dels experiments de l'OULIPO (Raymond Queneau, Georges Perec) pel que fa a la literatura francesa.

Durant molt de temps, Joaquim Soler fou, per a mi, un dels pocs escriptors que podia entendre com a representant d'una literatura experimental, arriscada, d'una tremenda ambició literària i, alhora, com a exemple d'una creació exigent. N'hi havia d’altres, és clar, tots ells marginals, poc reconeguts per un públic ampli, com en Carles Reig (Contraataquen, Meuques!), Ferran Cremades i Arlandis (Coll de serps), Josep Lluís Seguí (Diari de bordell), Xavier Romeu (Ascendent Escorpió), per citar-ne uns quants dels més significatius. En aquell moment també hi havia textos d'autors avui molt reconeguts (i fins i tot populars) que apostaven per la complexitat i una certa voluntat provocadora de "conyeta": textos emblemàtics de Manuel de Pedrolo (Text/Càncer), o més tard de Jordi Coca (El detectiu, el soldat i la negra), de Biel Mesquida (L'adolescent de sal), de Quim Monzó (L'udol del griso al caire de les clavegueres). Algunes editorials van apostar plenament per una literatura exigent i no van poder resistir l'embranzida del mercat (com Llibres del Mall). […]

Quan vaig començar a dirigir la col·lecció Palimpsest a March Editor, cap al 2005, vaig pensar immediatament que calia recuperar algunes obres de la literatura catalana de les dècades dels 70 i 80 que, malauradament, no havien estat ben distribuïdes o que no havien tingut el recorregut que es mereixien. La producció literària d'en Quim Soler, en aquest sentit, n'era un exemple perfecte: autor estimat, però ara amb uns textos introbables. Actualment, el lector no pot trobar textos tan significatius com Laberint sense o La prova del mirall. Aquesta era, en un primer moment, la novel·la que volia recuperar: un text amb poca presència entre els nous lectors, una obra que havia patit allò que els francesos anomenen un succès d'estime i que significa que, malgrat la gran qualitat, només uns pocs la saben (i la poden) apreciar.

Amb la crisi editorial al tombant del segle encara es feia més difícil reeditar uns llibres que havien conegut una notable marginació. Però vaig voler apostar per la reedició de La prova del mirall i vaig anar a trobar la Roser Vernet al Centre Quim Soler, la literatura i el vi, a la casa del Molar, per esbrinar si allò era factible. La sorpresa fou que em va presentar un mecanoscrit inèdit, de més de sis-centes pàgines, amb un títol que ja em feia xalar, París-Bis. M'hi vaig quedar el cap de setmana i vaig passar-me dues nits llegint aquell text i gaudint com havia gaudit amb La prova del mirall. De nou, la fascinació per una literatura marginada, oblidada en un calaix durant anys i anys, ja que Joaquim Soler havia escrit el París-Bis entre el 1973 i el 1976, em va colpir i em va empènyer a publicar-la costés el que costés. La col·lecció Palimpsest només va publicar onze títols per problemes econòmics i la publicació del París-Bis quedava, així, suspesa. Tenia, però, el convenciment que una obra com aquella acabaria sent reconeguda i valorada per algun editor valent. I així ha estat. […]

Ara mateix no se m'acut en català cap obra d'aquestes dimensions, cap novel·la riu experimental, com podria ser en francès La Vie mode d'emploi de Georges Perec, o en castellà Rayuela de Julio Cortázar o la mítica Ulisses de James Joyce en anglès. Goso afirmar que el París-Bis està en la línia d'aquestes grans novel·les, imprescindibles per construir una cultura de l'excel·lència, que serveixen per modificar la nostra manera de llegir i d'entendre el món. Aquesta novel·la riu ens demostra que la bona literatura no caduca mai i, com un gran vi, podem assaborir-la al cap de molts anys.

Ara el lector del segle XXI té la sort de redescobrir un autor immens, i una novel·la amb un imaginari notable, amb una fabulosa creativitat lexical, una escriptura que descol·loca qualsevol imperatiu normalitzador. Es tracta d'una novel·la ja mítica, que es presenta en el vintè aniversari de la mort del seu autor i en el quarantè aniversari de la seva escriptura.

(Ricard Ripoll. "Recuperar allò que no s'ha publicat", El Punt Avui, 29 de novembre de 2013)

* * *

Vint anys sense en Quim Soler. Costa de creure perquè els bons amics mai no se'n van del tot, sovint se't fan presents com si hi haguessis parlat ahir. Ens vam conèixer el 1978, quan a través d'en Pep Albanell vaig afegir-me a la colla d'Ofèlia Dracs, en el seu moment més dolç, quan acabaven de guanyar el premi La sonrisa vertical amb Deu pometes té el pomer. Ja se sap que les trobades de l'Ofèlia eren esbojarrades, tumultuoses, amb competicions verbals i molta pluja d'idees. El Quim no era dels que bregava fort, sinó més aviat l'observador atent que de tant en tant la deixa anar, amb la seva veu neta, el pensament agut i el tombant surrealista; si de cas, era dels que feia riure sense perdre la compostura. Potser perquè vivia per donar forma a la seva literatura, entesa com la música del llenguatge sota unes partitures tan poc convencionals que els editors li arronsaven el nas.

Sí, el Quim passava per un autor difícil perquè no volia rebaixar el llistó; en tindrem la millor prova quan abans d'acabar l'any Lleonard Muntaner li publiqui el mític París Bis, aquell totxo maleït que s'havia de guardar al calaix. Després d'unes quantes obres considerades massa experimentals, va guanyar el premi Ciutat de Palma 1982 amb Una furtiva llàgrima i el 1985 va aconseguir el Prudenci Bertrana amb Cambra de bany, on deia que havia fet el màxim esforç per acostar-se al públic. Molt més endavant, el 1992 encara guanyaria el Víctor Català amb els relats A una sola veu. Amb reconeixement o sense, es va mantenir fidel a un insubornable sentit de la literatura, que va poder explicitar millor quan a principis dels 80 va entrar a Catalunya Ràdio i va conduir programes com l'inoblidable "La porta dels somnis". Qui tingui ocasió d'escoltar-ne alguna gravació, que no se la perdi; la seva veu profunda el tornarà a commoure.

(Isidre Grau. "Sempre a la porta dels somnis. En record de Quim Soler", Núvol, 5 d'octubre de 2013)

* * *

[Joaquim Soler] pertany a un temps de la nostra història cultural i s'hi troba, i hi viu i s'hi expressa, amb els mateixos senyals d'identitat que els seus coetanis. [...] Conec algunes novel·les publicades o inèdites basades en accions, frustrades o reeixides, d'activistes polítics. Crec que, de totes elles, Camil i Adelf és la més aconseguida.

Potser perquè sempre he pensat que un dels bons camins per a tractar fets, circumstàncies, situacions ideològiques i ètiques de gran importància en la vida dels homes i dels pobles és la ironia. I Camil i Adelf és una mostra del bon maneig que en sap fer Joaquim Soler. Relegada ben a segon terme l'anècdota real que ha suggerit la novel.la, cobra tota a seva importància l'anècdota literària, mitjançant la qual queda ben denunciada l'altra, amb tota la seva rècula d'estupidesa i crueltats. [...] Camil i Adelf és una novel·la que els futurs antologistes de la narrativa catalana hauran de tenir en compte.

(Jaume Vidal. "Camil i Adelf i el discurs psicoanalític", Avui, 27 de gener del 1999)

* * *

Les obres d'en Soler i Ferret són una festa, un joc una mica bèstia, un devessall imparable d'imaginació fabulosa que et xopa com un xàfec violent i imprevist. En Soler no treballa la novel·la segons les tècniques tradicionals, no basteix l'obra literària sobre un canemàs sòlidament construït i orientat, sinó que es vessa, incontinent, sobre una idea inicial que el mou a escriure com a alguns compositors els mou a compondre un primer motiu musical. La comparació no és gratuïta: les obres d'en Soler tenen molt de musical, sobretot a la gènesi. I els resultats són sempre imprevisibles, però mai decebedors. Podríem dir que els seus textos narratius són com un mecano magmàtic que assoleix formes inesperades. L'obra es va fent, va creixent, ella sola, generativament, sense límits precisos ni esquemes concrets, conformant-se a cada pas que dóna. Una frase origina la següent, una pàgina la que ve, un capítol fonamenta l'altre. Sense premetidació. Així l'obra s'acaba quan s'esgota ella mateixa, quan el procés creatiu i mític –el mite és fonamental en Soler– es tanca damunt ell mateix, que és com dir que es perd en l'infinit.

(Pep Albanell. "Joaquim Soler, tast de text", Serra d'Or, núm. 411, març del 1994, p. 22-24)

* * *

Inconformista i apassionat, descregut i vital, sospirava potser per tocar el cel amb la mà. I per escriure'ns-en alguna certesa d'utilitat humana. […] L'escriptura li era tan necessària com la felicitat. Se sentia sobretot escriptor. I escrivia, i escrivia, a raig, uns textos sovint laberíntics, plens de digressions, en un estil molt personal, incontinent i proteic, d'un automatisme enjogassat. […] En l'escriptura com en la vida, va ser un transgressor, un subversiu vocacional. Li agradava desconcertar per pura voluntat d'estil o pel pur gust de la provocació. I així especulava amb el no-res i trencava motlles fent tota mena de provatures […] Va ser un agitador amb totes les de la llei. Vital i secretament melancòlic, somiador i rebentaire, procaç i tendre, escatològic i deliqüescent. La vida no li ha estat prou justa. Només ha arribat a fer 53 anys.

(Oriol Pi de Cabanyes. "En Quim Soler", Avui, 12 d'octubre del 1993)

* * *

Un dels atractius més destacables del llibre són els somnis de Cafons, descrits amb tota mena de detalls. De fet, es tracta de petites històries, que bé podrien emprendre el vol en forma de relats autònoms, fora de la novel·la. Així mateix, trobem algunes reflexions notables sobre l'amor i el desamor. Reflexions que són fetes des de la serenitat de qui ja no caurà més en el parany, perquè l'autocastració li ha tallat de cop en sec la possibilitat de tornar-se a enamorar. Amb tot i que la grapa narrativa decau en algun moment, enmig de les cavil·lacions de Joan Cafons sobresurten passatges i observacions brillants

(Eva Piquer. "Joaquim Soler i Ferret: Anestèsia", Revista de Catalunya, núm. 60, febrer del 1992, p. 146-148)

* * *

És d'entrada una novel·la absolutament original i insòlita. I es fa difícil de defugir aquesta parella d'adjectius perquè es tracta, de fet, d'una mena d'antinovel·la si ho comparem amb el sentit més tradicional de la narrativa realista i convencional. [...] Malgrat la seva originalitat, no és difícil assenyalar precedents o bé influències [...] Kafka, Boris Vian i, sobretot, Joyce. I Joyce vol dir, evidentment, l'Ulisses, i en aquest cas també el seu model anterior, l'Odissea, d'Homer [...] una narració que trenca els motlles i on conviuen en la més absoluta promiscuïtat la mitologia grecollatina i el refranyer popular, on el temps va a l'inrevés i on hom inventa, si cal, el seu propi llenguatge [...] el joc constant amb el lèxic, la sintaxi i la semàntica.

(Isidor Cònsul. "Una furtiva llàgrima, els nous camins de la narrativa", Avui, 21 de novembre del 1984)

* * *

Quim Soler ens presenta a Sortida d'emergència 3 una realitat mítica, una història que hauria pogut ser. O un mite realista, una història que no hauria pogut ser mai. La combinació d'elements realistes de la postguerra barcelonina –inclòs el cinema de barriada i els herois de cel·luloide que influïren tota una generació– amb elements potser màgics és típica de l'escriptura de Soler. Una escriptura sorgida a doll, imaginativa, potser massa incontinent, lingüísticament ben construïda.

(Jaume Fuster. "Joaquim Soler, mite i realitat", Introducció a Sortida d'emergència 3. València: Prometeo, 1981)