Joan Soler i Amigó neix el 10 de juny de 1941 a Ca l’Amigó de Badalona. De família benestant, és el primer fill del matrimoni Francesc de Paula Soler Vidal i Francesca Amigó Amat. L’avi matern, Joan Amigó, és un dels arquitectes modernistes de més renom de la ciutat. Per decisió del seu pare —metge, conservador i catalanista— va a una escola primària badalonina dirigida per un antic mestre de l’escola catalana d’abans de la guerra. Fa la secundària a Barcelona a l’Institut Tècnic Eulàlia. Comença els estudis universitaris d’arquitectura, però als 19 anys decideix entrar al seminari de Barcelona on passa set anys i on es forma sobretot en teologia i filosofia, matèries essencials de la carrera sacerdotal.

Durant els anys de seminarista té com a companys, entre d’altres, Joan Rigol i Jaume Arnella que incidiran de ple en la vida política i cultural de Catalunya. Són els anys seixanta, d’una gran ebullició social i cultural, quan Joan Soler comença a vincular-se amb el món de la cançó, primer com a traductor i adaptador i després com a autor de cançons, tant per al Grup de Folk que va difondre la música d’arrel anglosaxona i va popularitzar espirituals de gran impacte (“La vall del riu vermell”), com també per als cantants de la Nova Cançó que seguien la influència francesa de cantautors com Georges Brassens o Jacques Brel del qual va fer la versió catalana d’“Els burgesos”. La col·laboració, durant anys, amb el cantant Jaume Arnella ha donat títols que han esdevingut mítics del cançoner popular català com “Les rondes del vi”, “És ara, amics, és ara” o “Sé que vénen pel camí”. Més tard la versió dels poemes eròtics del Carmina Riuipullensa i les cançons d’amor i vi del poeta ‘Umar Ḫayyām van tenir com a resultat el CD eròtica monàstica, d’una gran alçada cultural. Amb temes actuals punyents com el de la immigració i el repte de la multiculturalitat, el disc Mar mur (2010) inclou tretze cançons seves. L’any 2011 apareix publicada la seva antologia de cançons: 50 anys 100 cançons.

Mentre exerceix de diaca coneix Isabel Canillas Rodríguez i deixa el seminari. Es casen l’any 1969 i tenen tres fills. Aleshores encamina la feina cap a la pedagogia —estudia la carrera de Filosofia i Lletres de nit— i accedeix a la codirecció de l’Escola Thau amb Joan Triadú. Interessat per les festes populars i el folklore en general, aprofundeix sobre aquests temes i esdevé un dels especialistes més destacats del país. L’ascendència materna en la transmissió oral de llegendes, cançons, refranys i jocs tradicionals té una altra influència remarcable en la figura de la seva àvia paterna, Joana Vidal, reconeguda folklorista. Joan Soler manifesta reiteradament que li interessen més les llavors que les arrels.

Durant un any exerceix de professor al centre de formació de mestres de Sant Cugat, abans de presentar-se com independent a les llistes del PSUC de Badalona a les primeres eleccions municipals democràtiques de 1979. La seva dimissió al cap de dos anys el porta a treballar com a tècnic d’educació i cultura tant als ajuntaments de l'Hospitalet com el de Badalona.

Comença a escriure poesia i el 1984 obté el premi Recvll amb Miralls de l’Alba, obra inèdita com d’altres reculls poètics seus. El 1988 col·labora en la Història de Catalunya en forma de còmic protagonitzada per en Dragui, un drac de color rosa que entrellaçava els diversos episodis de la sèrie televisiva. Abans ja havia escrit Festes tradicionals de Catalunya (1978) que encapçalarà la producció d’obres sobre cultura popular tradicional com Mitologia catalana. Dracs, gegants i dones d’aigua (1990), Nadal català (1995), Enciclopèdia de la fantasia popular catalana (1998), Llegendes del drac, l’heroi i la donzella (2005) o Les bruixes es pentinen. Mitologia i realitat de la bruixeria catalana (2014) amb Roser Pubill.

La seva obra magna és els 10 volums del Tradicionari. Enciclopèdia de la cultura popular de Catalunya (2005-2008) de la qual és el coordinador i també el redactor de diversos capítols.

Compromès activament en la vida política i cultural de la seva ciutat, ha format part de l’Orfeó de Badalona, del qual n’ha estat president i n’ha escrit la història a OB90: 90 anys de l’Orfeó Badaloní (2011). Ha col·laborat en revistes locals com la del Museu de Badalona (Carrer dels arbres) on tracta temes diversos.

El conreu de la novel·la històrica li ha aportat premis com el Leandre Colomer de 2003 amb l’obra Rebels a Tramuntana.

L’any 2020, amb Roser Pubill i Núria G. Caldés, publica un llibre de cultura tradicional sobre els mites, creences i pràctiques sobre la mort, Una vegada un home i una dona van morir (Un dia no hi serem).

Joan Soler i Amigó mor l’1 de gener de 2022 a la seva ciutat natal a l’edat de vuitanta anys.