[...] l’obra poètica de Solà es pot classificar sense cap por d’equivocar-se entre la dels més grans poetes de la nostra cultura. I també si parlem in extenso. L’obra de Solà no és pitjor, i fins i tot de vegades és millor, que les de Maragall, Foix, Riba, Bartra, Espriu o Vinyoli, els nostres de debò grans, i afirmo sense gaires manies que a la Península no hi cap poeta viu, si no és Francisco Brines (per cert, ¿literatura valenciana o espanyola?), de la seva talla. Per trobar-ne cap altre de tan amunt també hem d’acudir a la literatura catalana: Màrius Sampere.

La poesia de Solà se situa per propi dret en els cims d’allò que anomenem Alta Cultura, així, amb majúscules, de la qual no va gaire sobrada cap literatura, encara que per la pobra recepció de l’obra de Solà —un dia parlarem de les seves peripècies editorials— semblaria que aquí lliguem els gossos amb llonganisses. Sigui dit de passada, sense Alta Cultura que doni vida al tr onc cultural d’una llengua, aquesta llengua passa a ser oral; és a dir, queda abocada a l’extinció. Per això necessitem un Estat que tingui la llengua catalana com a llengua oficial en tots els ordres que la fan civilment necessària, perquè sigui així la llengua de recepció d’aquells que se sumen a Catalunya des de la immigració. ¿Qui pot dubtar de les agressions contra la llengua pròpia del país si tenim fins i tot el trist honor d’haver assistit a la creació d’un partit amb la sola idea d’anar contra una llengua, segurament un cas únic al món? Però aquest Estat en construcció necessita al capdavant homes i dones que hi creguin i que considerin que només el foment del pensament lliure i de l’exigència intel·lectual en tots els camps ens salvarà lingüísticament, fent del català una llengua necessària per entendre i comprendre el món des de la perspectiva d’aquest racó d’Europa, ni millor ni pitjor que tots els altres racons del planeta. Precisament una obra com la de Solà ens hi ajuda.

(Carles Camps Mundó. "Un monument literari, Poesia completa de Lluís Solà", 2016)

* * *

"Lluís Solà fuig del tòpic de gairebé tots els poetes que es cansen de repetir que la poesia és aquella cosa que surt tant de dins que mai no es pot explicar. Ell té clar el que és poesia i ahir en la presentació del segon volum de la seva Obra poètica la va definir de moltes maneres. Va dir que és la veu que parla al mateix poeta i que a la vegada fa que el lector també es parli a ell mateix, i també va expressar que la poesia és "encanteri, seducció, encís i embruixament". Tot això ho és per al poeta, però també per al lector i els oïdors, i ho és de cara al món i les coses. Amb la poesia "hem de fer que les coses parlin", va afegir Solà, que considera que les seves tasques paral·leles –teatre, docència, traducció, direcció d'una revista– també són poesia. Lluís Solà es mostra satisfet davant aquest nou llibre que aplega els seus darrers sis poemaris, escrits en sis anys, des del 1994 al 2000. "Mai m'havia cregut que fos capaç d'escriure aquests textos i d'escriure les coses que he escrit", explica Lluís Solà, tot afegint que el llibre "m'ha arribat sol, m'ha estat imposat". Ha estat un procés lent, "en part inconscient i en part conscient", que ha anat sortint "amb el mateix ordre en què l'he anat redactant". El poeta deixa molt clar que si bé el llibre ha esclatat des del 1994 al 2000, "s'ha format en uns moments que no es poden precisar". S'ha començat a escriure "abans i tot de la data del meu naixement", perquè "els poetes som producte de la nostra tradició". Així doncs, el llibre "també vol ser testimoni d'aquests elements que ens han arribat abans". "Hem de fer que les coses parlin", reitera Solà, que considera que els seus poemaris parlen de tot el que afecta les dones i els homes amb el món, la natura, el cel i la terra, però també amb l'amor i la mort, la plenitud i el no-res, les coses visibles i les invisibles. Tot el secret de la poesia "és saber escoltar, perquè la seva funció és que siguem capaços d'escoltar el món, les coses, la realitat".

L'editor de Proa, Isidor Cònsul, va congratular-se d'haver recuperat un poeta amb molta obra dispersa que es va reunir en el llibre De veu en veu, Obra poètica 1, publicat el 2001 i que va rebre el Premi Nacional de poesia el 2002. Àlex Broch, que prologa el llibre, va destacar que els sis poemaris representen "un sol impuls poètic" amb un desdoblament entre "el jo i un altre ego que és el caminant". Un caminant que "observa passat i futur" amb "els núvols que assenyalen el pas del temps". La plana de Vic és sempre present en la seva poesia, una poesia de reflexió en què el poeta "pels camins invisibles arriba a un lloc fidel" que no és difícil imaginar que és el propi país.

Els elogis sobre la poesia de Solà els va magnificar encara més el crític Sam Abrams, que el va comparar amb Elliot, Rilke, Maragall, Riba i Espriu, uns poetes que "han fet una obra excel·lent, que a més ha estat transcendent en la tradició poètica", una obra que "ha marcat un abans i un després", com marcarà també a Catalunya l'obra poètica de Lluís Solà."

(Joan Capdevila. Avui. "Cultura", 9 de juliol de 2003)

* * *

"...Solà ha procurat de plasmartothora, des d'una doble exigència ètica i artística, el furor i el misteri dela totalitat. Una totalitat on s'entrelliguen el subjecte i l'objecte, el jo i el tu, l'individu i la comunitat, l'u i el divers, l'ara i el mai, el prop i l'arreu. Tanmateix, aquesta radicalitat poètica no s'ha resolt pas en una monotonia expressiva, sinó que ha aflorat en diverses veus i tonalitats. Cadal libre de Solà, fins cada part d'un mateix llibre, avança a través d'una música pròpia. Adés abrupta i tallada, com la de Finisterre, la primera secció de Laves, escumes, on l'expressió s'esmuny per les escletxes d'un«salvatge silenci». Adés fluent i discursiva, com la de La pell d'Orestes, la segona secció del llibre esmentat, o la d'El riu brogent, la primera part de l'últim recull, on el dinamisme i la diversitat donen una expressió verbal a voltes prodigiosa, que recolza en un ritme sintàctic trasbalsador. O bé esdevé diàfana i precisa en els versicles en prosa de La vida silenciosa, amb què s'ha provat de copsar «el fons sense fons del jo, l'insondable estrany que habita el fons de cada jo, l'estrany irrefectible». I encara, per acabar, esclata en la màgia dels poemes finals, on s'afua la tradició popular, com en aquests versos d'encanteri en què s'ha pretès d'aturar debades, en la bellesa de la paraula, «tanta escuma imprevisible i a la parpellade l'instant, / tanta fulla fugitiva al cor secret del diamant»."

(Francesc Codina. Transversal, 15 de juny de 2001)