ENS VAM RETIRAR EN UN POBLET

al peu de les muntanyes. Dormíem en un edifici de nova construcció al final del pati. A l’altra banda, hi havia una casa de fusta rústega amb la cuina, el menjador a la primera planta, a on es pujava per una escala exterior. Rere una porta de vidre hi havia una altra habitació separada on vam fer les reunions. Ens vam quedar clavats cadascú a la seva cadira tot el primer dia i la meitat del segon, captivats per les vistes que s’obrien al paisatge. Al menjador havien encès el foc en una llar alta, suspesa des del sostre. Les altres tres parets tenien finestres amples, de manera que res no ens separava de l’entorn.
El dia es va il·luminar i es va apagar mentre parlàvem. Primer vam tenir sol, després pluja, va caure fins i tot una mica de neu. Al pati hi havia un taller de fusteria amb una serra circular i un home gran hi feinejava sense parar. Portava un barret alt de feltre blanc, tradicional a la regió. Durant tot el matí el so estrident de la serra trencava el silenci en breus intervals. L’home retallava d’un tauló sense polir unes peces petites que demanaven molta precisió i les disposava sobre el terra en parelles.
Al vespre, quan vam baixar per anar a dormir, vaig veure que al mig del taller hi havia una taula de fusta: un home, un dia, una taula feta.

ELS MEUS CABELLS

eren rossos, daurats, travessats per feixos de llum de tonalitats diferents i sobreposades. Un dia me’ls vaig tallar curts i em van sortir foscos. Però mentre va durar l’esclat d’aquesta força indomable al voltant de la meva cara, res no em podia aturar. A l’estiu m’enfilava a la pomera vella, que tenia branques amples i una copa frondosa que m’amagava del tot. I a l’hivern, patinava sobre el riu gelat quilòmetres lluny, tota sola. Ells em menyspreaven perquè els cabells em delataven a primera vista. Quan sortíem amb la meva germana, ens paraven pel carrer i em tocaven el cap. I llavors preguntaven si nosaltres dues érem germanes, si érem “germanes de sang”. Érem dues espiguetes, altes per l’edat i extremament primes, tot nervi i vida. I sempre anàvem vestides igual, fèiem veure que érem bessones per molt que no podíem pas confondre ningú. Encara ara riem igual i fem els mateixos gestos que confirmen que vam créixer a prop. La mare ens va fer un jersei de llana amb unes cireretes incrustades, un jersei per a cadascuna. Els meus cabells d’or i els seus cabells d’eben quedaven lligats per una tija tan fràgil com la que uneix una parella de cireres. Ja se sap que el colze, per allà on queden realment unides, és el que més fàcilment es trenca. Nosaltres dues ens donàvem la mà i saltàvem d’un país a l’altre, d’una família a l’altra i res no ens podia separar, encara menys el color dels cabells. Si alguna cosa retrec a les tietes que ensopegaven constantment amb mi és que de gran, quan els seus cabells negres comencen a omplir-se de fils platejats, totes es tenyeixen de ros. Per què no podien dir-me llavors que jo tenia els cabells dels seus somnis, encara que fos bastarda?

EL MES DE SETEMBRE

els flamboyants ja no floreixen. Els exemplars es difuminen entre la vegetació dels marges. Voregen les vies de transport dissimuladament. Creixen als racons inversemblants entre els edificis. Es camuflen entre els escadussers arbres que aconsegueixen sobreviure en parcs descuidats. És fàcil reconèixer-los perquè la seva capçada és de color maragda. Les fulles són llargues i densament sembrades, tendres i espesses com les pestanyes. El mes de setembre no és possible imaginar que un arbret tan insignificant es pugui convertir en un arbust dins el qual s’hagi calat foc, en la imatge dels desigs més encesos. Els arbres de foc creixen als marges de les carreteres que sembla que no portin enlloc. Adornen cases que tenen les teulades fràgils i les parets primes. La seva floració engendra bellesa allà on apareix, sense cap preàmbul. Per això he après a distingir-los.

(Fragments de Torno del bosc amb les mans tenyides. Barcelona: L'Avenç, 2019)