–On vau nàixer?
–Al carrer Quart de la València vella.

–I estudiar?
–Als escolapis del carrer Carnissers. Hi havia capellans que eren valencianistes i progressistes. Encara recorde que hi vaig guanyar un premi de poesia en valencià.
Després em vaig llicenciar en Història Contemporània per la Universitat de València. Hi vaig viure l’època daurada de la Facultat de Geografia i Història, amb Miquel Dolç, Joan Reglà i Miquel Tarradell.

–Sou un intel·lectual multidisciplinari: escriptor, dramaturg, gestor cultural, guionista, traductor... com va nàixer el vostre interès pel teatre?
–Cada diumenge anàvem la família a les representacions de la Casa dels Obrers; el meu pare era de la directiva i feia la caixa. Després vingueren les representacions amb els boyscouts... Finalment, formàrem un grup de teatre de cambra i assaig que imitava l’universitari, molt prestigiós aleshores, que va durar fins a mitjans dels setanta.

–Creieu que a València va haver des de finals del XIX un teatre popular semblant al de Barcelona?
–No exactament igual, però sí que n'hi havia. És possible. El món de les falles hi ha estat molt relacionat. Les antigues presentacions de la fallera major anaven acompanyades d'un sainet.

–Però no penseu que el món de les falles ha deixat majoritàriament de costat el teatre?
–Jo diria que això ha ocorregut a tot l'estat espanyol; començà en els seixanta i tingué a veure amb un canvi radical de model econòmic, social, cultural... Una ciutat tan teatral com València començà a tancar sales i en els setanta pràcticament ja no li’n quedaven. Cotxe i televisió el substituïren. Després vindria el teatre institucional i els propietaris de les sales foren les institucions. Durant els vuitanta i els noranta hi hagué una potent eclosió teatral que es modificà en deteriorar-se l’economia. Escenògrafs i grans muntatges n'eren els reis i consumien molts diners; ara estem pagant-ne les conseqüències... No eren “els seus” teatres, sinó dels contribuents... Fou molt negatiu i la societat trigà força a adonar-se'n. Quan vaig deixar la gestió teatral, vaig parlar de la crisi del model en una conferència. Per sort, hem reflexionat i aportat nous plantejaments. Tornem a l’època de la dramatúrgia i dels autors.

–Què penseu dels teatres amb petites sales simultànies?
–Són una experiència molt interessant, una forma d’atraure un públic nou. Torna el fonamental, els actors.

–I el text!
–Sí, però sense l’embalatge material anterior...

–I com a traductor?
–M’agrada molt. He anat aprofundint en el que significa. Intente traduir des de llengües que entenc (Pirandello, Camus, Shakespeare), però també m’interessen Txèhkov, Ibsen o Brecht.

–Podrien ser adaptats al teatre actual?
–Sí; se n’estan fent relectures i reinterpretacions ben interessants.

–I què hi ha del Sirera guionista?
–Vaig començar fa vora vint anys en la televisió. Quan aparegueren les televisions privades i autonòmiques, com que no hi havia tradició d’autors propis se’n buscaven d’americans, però en els noranta Farmacia de guardia tingué un gran èxit i se li encomanà a Benet i Jornet una sèrie que va triomfar: Poble Nou. Aleshores tothom va voler productes propis i, com que no hi havia guionistes i els de cine no en volien saber res, hi entraren els autors teatrals. Després vingueren noves generacions i la professionalització.

–Què hi aporten les sèries?
–Depèn del format. La sèrie diària s’apropa al teatre, i la setmanal, al cinema.

–Quines us agraden?
–Algunes nord-americanes i britàniques. Treballen tan bé els guions... són molt diferents de les nostres i les interpretacions, admirables. És el cinema del nostre temps.

–Passem al Sirera dramaturg?
–La primera època és la del teatre independent, amb El Rogle. Durant els setanta, escrivia, estrenava amb èxit i tenia una presència regular als escenaris, sobretot a Barcelona. Després vindria la crisi d’autor en els noranta i entre en televisió. Era un treball molt intens que m’ocupava molt i me’n vaig allunyar, encara que continuava escrivint teatre, que no s’estrenava perquè eren obres grans.

–Les noves estructures poden facilitar-ne la tornada?
–Sí. Fa tres anys que escric i fa poc va fer la lectura d’un text molt irònic, Trio. És la història de dos actors que volen interpretar El verí del teatre però el seu autor no els deixa...

–També teniu col·laboracions en premsa i sou teòric, crític, historiador, assessor teatral, gestor...
–Quan vaig ser gestor públic, era jove i idealista i pensava que podia canviar moltes coses, així que vaig assumir responsabilitats. Fou una època dura, però fonamental per a la formació del caràcter i del compromís. Vaig estar en Sagunt a Escena, l’Escalante, el Teatre Principal, la Generalitat Valenciana... Però vaig dimitir en el 93, estava cansat.

–Quins models teatrals us han interessat més?
–Vaig arrencar d’una formació més aviat naturalista, mesclada amb un poc de Brecht, perquè significava la possibilitat d’actuar a molta distància de l’espectador. Després hi vaig trencar per entrar en una línia d’investigació del temps dramàtic que ha originat obres complicades però interessants.

–Teniu una obra molt diversa...
–Sempre dic que mai no he deixat d’aprendre. Ara mateix estic en allò que generà Ràccord i el teatre històric amb el meu germà Josep Lluís.

–Parlem d’El verí del teatre...
–He d’agrair-li haver tingut una trajectòria llarga i internacional. Estava pensada per a televisió, per això és poc convencional, i va sorgir d’una imatge...

–Però al final se us va escapar de les mans...
Sí, així és, i està vinculada a una anècdota familiar: la vaig escriure mentre gronxava el carret de la meua filla...

–I com la mort mai no pot representar-se...
–Doncs en Bloody Mary Show hi ha un munt de morts!

–Heu rebut força premis, com ara el Premi Nacional de Teatre de la Generalitat de Catalunya el 1997... Per les innovacions.
–Sí... En Cavalls de mar, per exemple, tocàrem la construcció i la deconstrucció de la història i la manera en què se li presenten els fets a l’espectador.

–I l’espai?
–M’agrada molt simple i incloure-hi material audiovisual, perquè enriqueix la convenció teatral. Quan vaig començar no era tan corrent.

–Hi ha dates en l’evolució del vostre teatre?
–Sí, a partir de La caverna, el 93 o 94. Parteix de La caverna de Plató i reflexiona sobre una joventut i uns ideals que se n’ha anat i una societat materialista que hi arriba.

–Tornem als guions...
–He fet Herència de sang, Nissaga de poder, Temps de silenci, Amar en tiempos revueltos, Mar de fons... He tingut sort perquè he contat històries sobre el nostre país que m’interessaven i en un llenguatge popular. A Temps de silenci parlava de l’evolució de la societat catalana en el període que va des de les últimes eleccions democràtiques sota la II República fins les primeres després de la mort de Franco –on no tots els que parlaven català eren progressistes i, fins i tot col·laboraren amb el franquisme–, i també de l’arribada d’immigrants, que canviaren la composició social...

–Què us queda per fer en el món audiovisual?
–Una pel·lícula de cine i escriure una obra teatral que em satisfaga.

(Pepa Úbeda: "Rodolf Sirera: «Tornem a l'època de la dramatúrgia i dels autors»", Tornaveu, 1 de març de 2014)