[…] més enllà de la seua faceta com a dramaturg (en totes les seues vessants) i guionista, Rodolf Sirera és un home de teatre integral, que coneix bé la professió des de dalt de l’escenari i des de darrere la taula de gestor cultural. I no sols des de la pràctica de l’escriptura, sinó també des del camp de la reflexió teòrica, la investigació històrica i la crítica teatral més immediata; i com he afirmat al començament de la meua intervenció, amb una coherència de plantejaments i una visió integradora del tot encomiable, encara que molt sovint la seua tasca com a dramaturg o guionista no ens deixe apreciar, com es mereixen, tots els seus mèrits en altres terrenys […].

(Josep Lluís Sirera. "La crítica, la gestió teatral i l’edició de textos. Tres facetes essencials en la trajectòria de Rodolf Sirera", dins Rodolf Sirera: Actes de las III Jornada sobre els Escriptors Valencians Actuals, celebrada el dia 4 de maig de 2012 en València. València: Generalitat Valenciana-AVL, 2014)

* * *

Sirera és una de les cares, o si més no, un dels noms més coneguts i valorats del teatre català contemporani i segurament un dels dramaturgs més apreciats per exemple en el conjunt del teatre hispànic i de bon tros és l'autor dramàtic valencià més estrenat i que disposa de més estudis sobre la seua obra.

En tot aquest recorregut de més de quatre dècades crec que hi ha uns quants elements que hi han tingut una influència bàsica. D'una banda, la capacitat de treball demostrada i la col·laboració amb el seu germà Josep Lluís, de l'altra, l'amistat i la col·laboració que des dels seus inicis, en el teatre independent, l'uní al crític Xavier Fàbregas, i a un altre dramaturg de primera fila, Josep Maria Benet i Jornet.

Deixant de banda els dos títols més repetidament citats de Rodolf, Plany en la mort d'Enric Ribera i El verí del teatre, entre els especialistes que s'han ocupat d'estudiar el teatre de Rodolf Sirera, sembla que hi ha un cert consens alhora de reclamar l'atenció i el reconeixement sobre algunes de les peces dels darrers anys en tant que representen el millor de la seva escriptura amb alguns dels títols més representatius del teatre català dels últims quinze o vint anys. Són obres ambicioses, de plena maduresa, com Cavalls de mar, de 1988, Indian Summer, de 1989, Maror: les regles del gènere, de 1995, o La caverna, també del mateix any, a les quals nosaltres afegiríem Silenci de negra, del 2000, o Benedicat, del 2006.

(Gabriel Sansano. "Quaranta anys de complicitat en l'escriptura dramàtica: Rodolf i Josep Lluís Sirera (1971-2011)", dins Rodolf Sirera: Actes de las III Jornada sobre els Escriptors Valencians Actuals, celebrada el dia 4 de maig de 2012 en València. València: Generalitat Valenciana-AVL, 2014)

* * *

Sens dubte, un dels trets destacables de la producció dels Sirera [Rodolf i Josep Lluís] és l'experimentació formal a què han sotmés el material ficcional amb què treballen, ja que han assajat amb una consciència aclaparadora maneres diverses de presentar-nos-el, les quals ens fan plantejar una reflexió sobre els límits de l'expressió teatral, de la ficció escènica o dels components i les potencialitats del relat. Sovint les característiques discursives semblen sorgir de la necessitat de plasmar una temàtica, no només a través d'uns personatges, sinó mitjançant recursos formals que en donaran compte. Aquesta circumstància es fa palesa especialment en aquelles obres on es planteja la consideració del temps com un fet discontinu o com un element subjectiu. La recepció de la ficció, en aquests casos, esdevé complexa i la temàtica al voltant del temps se sobreposa damunt els elements ficcionals concrets per aportar una visió més general sobre els mecanismes de construcció/reconstrucció del relat. La «realitat», al capdavall, es mostrarà ambigua, amarada de subjectivitats, de perspectives diverses, i perdrà l'aparent objectivitat de la convenció teatral. Ja no veiem el que passa o ha passat, almenys no només això, sinó que assistim a pensaments, somnis o malsons, records, produccions escrites dels personatges, amb unes estructures prolixes que juguen amb la fragmentació. Uns fragments que conflueixen, col·lideixen o s'entrecavalquen constituint un seguit de peces a través de les quals se'ns presenta una acció plena d'interrogants, la qual anirà mostrant-se i donant més d'una resposta inquietant.

És evident que tota aquesta aportació al tractament ficcional es pot trobar en les dues obres que ens ocupen. Així doncs, veiem que les ficcions que s’aborden són presentades des de la distinció de nivells temporals, bàsicament un present i un passat més o menys llunyà, i diferents espais. Les obres es mouen en un constant anar i tornar a dos o més moments i espais a la recerca o descobriment d'un passat desconegut que llasta el present dels personatges. Així, la línia temporal abandona la clàssica progressió i l'el·lipsi com a recursos formals per recórrer a les retrospeccions, com una manera de restituir o rescatar una memòria amagada o desconeguda. Com descobrintnos que hi ha veritats oficials i veritats ocultes o soterrades. Que no sempre coneixem allò que va passar o que no sempre es vol recordar allò que va ocórrer. Ara bé, aquestes obres vénen a dir-nos que no hi ha cap altra manera de «tancar» la Història i les històries si no és encarant, amb totes les conseqüències individuals i col·lectives, uns fets incòmodes i, sovint, inassumibles temps després. La història restituïda, o la memòria recuperada, sembla la via que els germans Sirera ens proposen per refermar la dignitat i insistir en la inapel·lable responsabilitat dels nostres actes. Tota una reflexió que, en absolut, hauria de ser aliena al present que vivim, a altres guerres i a altres protagonistes. Una reflexió que, en el cas de l'obra dedicada a Brecht, ens recorda el necessari reconeixement de les limitacions i les imperfeccions dels éssers humans, siguen aquests artistes, intel·lectuals, activistes o membres de les institucions més antigues i arrelades de la nostra vella Europa.

(Ramon Rosselló. "Els creadors de ficcions damunt l'escena: Del teatre autobiogràfic a l'autobiografia escènica", Caplletra, núm. 55, tardor 2013)

* * *

Tot i ser un autor conegut, si Rodolf Sirera no té encara el reconeixement que, per la vàlua i la coherència de l'obra, li correspondria, no és tan sols pels problemes d'identificació i d'ubicació que ja fa dècades pateix el teatre entès en un sentit tradicional (literatura dramàtica, teatre de text), sinó també perquè la societat valenciana, en bona mesura, o si més no aquells que fa una dècada que governen les institucions valencianes (i els corifeus, artistes, intel·lectuals o simples panxacontents que els fan la faena en aquest sentit), s'han desentès del teatre fet en català, i l'únic teatre valencià que els interessa és el que es fa en espanyol. Al capdavall tot forma part de la maniobra perfectament planificada d'identificar únicament com a cultura valenciana la que es fa en castellà. Els noms del Museo de las Ciencias, «Príncipe Felipe», i del Palau de les Arts, «Reina Sofía», no són noms gratuïts, ni innocents.

Així, mentre redacte aquestes notes (novembre 05), Joan Lluís Bozzo, director de Dagoll Dagom, ha denunciat públicament que la companyia ha estat contractada per Teatres de la Generalitat Valenciana per a posar en escena en el Teatre Principal de València, durant un mes, la represa de Mar i cel, i que una vegada signat el contracte, ha rebut la prohibició taxativa de fer la funció en català cap dels dies. És a dir, un clàssic que els alumnes estudien i lligen en català en l'ensenyament secundari i l'universitari no pot ser posat en escena en català a València. Aquest, també, és l'ambient teatral planificat per les autoritats competents al País Valencià.

I per acabar, confessaré que tinc la impressió que, a Barcelona, Rodolf Sirera no deixa de ser una quota, la quota valenciana, un gran autor valencià que, malauradament —ai, las!— no hi viu... i no és català. Galdosa manera d'entendre el teatre nacional.

(Gabriel Sansano. "Sirera: tessel·les d'una escriptura", Pausa, núm. 23, març de 2006)

* * *

Considerem provat el paper determinant en la normalització del teatre valencià de l’intel·lectual i autor teatral Rodolf Sirera, el qual, des de qualsevol vessant teatral, ha tractat, al llarg de vint-i-cinc anys que la societat valenciana gaudeixi d'un teatre digne en la seva llengua. És per això que la seua producció és magna i diversa, perquè ha tractat d’omplir tots els buits trobats, perquè ha connectat en qualitat amb la literatura de la resta del domini lingüístic –amb la de l'Estat espanyol-, i perquè ens ha obert cap a la internacionalització en traspassar les nostres fronteres. [...]

Ara, a les acaballes dels noranta, ja no és cap misteri que Rodolf Sirera, malgrat no haver aconseguit encara el reconeixement públic que com a dramaturg es mereix per part de la societat valenciana, ha sabut desenvolupar i configurar una de les mostres teatrals artísticament més reeixides de la literatura dramàtica catalana contemporània. I ho ha aconseguit amb una genuïna premissa personal: explicant històries de caire personal o no, que li permeten: a) expressar la gran riquesa, diversitat i capacitat d’experimentació del llenguatge teatral, b) descobrir totes les possibilitats dels gèneres, de la comèdia fins al drama sense descartar els relacionats amb el music-hall i c) revalorar la importància de la tècnica teatral. Tot plegat al servei sempre d'un teatre de personatges de marcada densitat i complexitat, un dels aspectes que precisament Rodolf Sirera més va a trobar a faltar en la pròpia tradició quan va iniciar la seva carrera.

(Rafael Pérez González. Guia per recórrer Rodolf Sirera. Barcelona: Institut del Teatre, 1998)

* * *

Ha explotat el teatre satíric, d'impacte directe en obres com La pau (retorna a Atenes), assajant d'arribar a unes capes àmplies de públic. Però aquest interès ha estat compartit amb la recerca formal molt acusada, i la incorporació d'elements i recursos expressius provinents d'altres mitjans de comunicació i d'altres tradicions teatrals. En són bons exemples les Tres variacions sobre el joc del mirall; L'assassinat del Doctor Moraleda, aproximació a l'ambient de la narrativa i el cinema de l'anomenada 'sèrie negra', Història de la representació frustrada de la llegenda de la princesa trista, on combina el teatre èpic i el musical; o Bloody Mary Show, on incorpora elements del 'music-hall' i del circ. De tota manera, per damunt de tot, Sirera ha demostrat un interès constant per la reflexió sobre el teatre. I una part gens menyspreable de la seva producció ho demostra en bloc. És el cas d'obres com Plany en la mort d'Enric Ribera, Memòria general d'activitats o El verí del teatre.

(E. Bou. "Rodolf Sirera", dins Riquer; Comas; Molas: Història de la literatura catalana. Barcelona: Ariel, vol. XI)