En la literatura de Francesc Serés sembla aplicar-se aquella màxima de Mallarmé segons la qual, tot, al món, serveix per a emplenar un llibre. És rica, polièdrica i sap adaptar-se a la representació d'una realitat canviant, que ens toca de prop. La pell de la frontera arrenca de la convicció que «el món s'aturaria si deixéssim de contar històries». Serés hi desplega un ampli fris de relats centrats en les transformacions sofertes a la Franja amb l'arribada massiva d'immigració. Articula, en total, catorze textos inspirats en persones reals i escrits en un periple de deu anys (2003-2013). Totes elles han passat per un espai que li és, alhora, familiar i estrany, el de Saidí i els seus encontorns, alterant-lo completament i fent-lo incomprensible.

Amb La pell de la frontera Serés enceta una indagació sobre les formes de representació d'una realitat poc expressada i problemàtica. Allò que «ni tan sols ha estat escrit, potser dit, dit sense gaire convicció.» Al centre de tot hi ha els canvis de vida, en la mesura que la representació d'aquests canvis –individuals i col·lectius– significa una modificació de la percepció de la realitat. Amb l'excepció de dos o tres relats en què l'autor –present també en la ficció explica la seva experiència en una residència d'escriptors i com a professor en una aula d'acollida a Olot, els textos se centren en les condicions de vida dels immigrants a la Franja, la duresa del treball al camp i les seves relacions amb la població autòctona. Els espais relatats són la carretera, els pallers i els bars, centres de relació i d'habitatge.

(Maria Dasca. "Treure la pell", Caràcters, núm. 69, tardor de 2014)

* * *

El lector de la trilogia De fems i de marbres sap que en la literatura de Francesc Serés (Saidí, 1972) no hi ha cap element gratuït. L'obra de Serés és tel·lúrica i alhora dotada de l'elevació que proporciona l'epopeia. És abarrocada i al mateix temps reposa sobre una estructura formal molt àgil, en què l'encadenament de veus i temes es fon en un destí conceptual. És densa i veloç. Vertical en els seus arabescos. I sempre, des del cor dels seus plantejaments, ratifica l'observació poètica de Txèkhov: si al principi d'una novel·la apareix un clau a la paret, és perquè l'heroi s'hi pengi. Partint d'aquesta característica, arran de la publicació de Caure amunt, és inevitable formular-se una pregunta: per què Serés, assentat en la solidesa de la seva prosa, ara ha optat pel gènere teatral?
Caure amunt és, a part d'un títol elegant i paradoxal, la carta de presentació d'un llibre que explota el palimpsest, la deformació, l'exercici conscient de treballar sobre els materials de la tradició per aconseguir —com apunta Shklovski— que allò conegut des de sempre sembli experimentat per primera vegada. Com el bust de Janus, aquestes peces sostenen una mirada bifront. Apel·lant a tres autors clàssics revelen qüestions d'una vigència aclaparadora, com ara la discutible autenticitat de la història oficial, l'abisme que hi pot haver entre l'obra que l'escriptor llega i la seva percepció sincera dels fets, o els seculars intents d'apropiar-se d'uns materials literaris. En una barreja equilibrada i deliberadament arbitrària de ficció i realitat, aquestes peces teatrals —que haurien merescut una edició més acurada— recreen un moment de la vida de Muntaner, Llull i Roig, just en el procés d'estar escrivint un llibre.

(Lluís Muntada. "La força de la gravetat", El País. Quadern, 26 de febrer de 2009, p. 5)

* * *

Francesc Serés (Saidí, Osca, 1972) és un escriptor inquiet i infatigable que es reinventa en cada llibre. Del 2000 al 2003 va publicar la trilogia De fems i de marbres, consagrada a la terra, escrita en una prosa lírica i alhora aspra. El 2006 i el 2007 va publicar dues recopilacions de contes que es poden considerar una seqüela d'aquella trilogia, ara situada en un territori identificable. El 2008 va publicar tres peces de teatre dedicades a escriptors catalans clàssics: una immersió en el temps. Ara, amb Contes russos, emprèn una altra direcció, no en el temps sinó en l'espai. Mentrestant, el llenguatge i les trames s'han fet més accessibles. Contes russos es pot llegir com un desplegament d'heterònims, ja que reuneix peces de cinc suposats autors, cadascun amb el seu propi estil, a les quals s'ha d'afegir el prefaci, obra d'un altre heterònim, i una introducció firmada pel mateix Serés, que són de les millors peces del llibre, amb les estàtues de Stalin que es neguen a fondre's, i la infància del narrador, enlluernat per la ciència soviètica. [...]
Alguns contes són rodons i ingenus com una faula, mentre que d'altres es componen d'un plantejament sense desenllaç: és el cas de La guerra contra els voromians, el més llarg i prometedor de la recopilació, que es tanca sense un final. L'atmosfera de la majoria dels contes és elegíaca i fatídica com la que trobem a la resta de l'obra narrativa de l'autor. En tot cas, l'ambientació en terres eslaves resulta indiscutiblement versemblant. Si a De fems i de marbres, de la falta de referents espacials en resultava un caràcter universal, a Contes russos Serés aconsegueix un efecte semblant a partir de trames que tant poden succeir al Caucas com en una vall catalana. Més enllà dels referents concrets, el que relata és la soledat de l'home, la vanitat de les estructures, el pes de la gravetat i la fatiga de viure.

Serés és un autor que s'arrisca en cada llibre. La seva gosadia es tradueix en crítiques favorables i xifres de venda reduïdes. Els seus lectors li som fidels i apreciem els esclats de bellesa que ens reserven els racons dels seus llibres. No sabem què està buscant, però sembla que estigui a punt de trobar-ho.

(Vicenç Pagès Jordà. "L'home que es reinventa i arrisca", El Periódico, 23 de desembre de 2009, p. 70)

* * *

Si, com s'ha dit tantes vegades, l'ànima russa és més aviat un invent literari de la novel·la del segle XIX que no una realitat històrica, si es pot dir que Rússia és més un espai literari o imaginatiu, una enorme faula, que no una col·lectivitat humana que avança unida en la història, aleshores no hi haurà cap dubte que l'últim llibre de Francesc Serés (Saidí, 1972), Contes russos, és una obra que pertany a l'alta literatura, un conjunt de narracions que reconcilien el lector amb la narrativa breu, un volum d'una inqüestionable normalitat europea. Ja fa temps que Serés, que va guanyar el Premi Nacional de literatura amb el llibre La força de la gravetat (2006), ha deixat de ser només l'autor de les impressionants tres novel·les reunides sota el títol De fems i de marbres (2003). En el marc d'un projecte literari coherent, també ha donat a conèixer els reportatges narrativitzats sobre la realitat real de Matèria primera (2007), i una proposta teatral, Caure amunt (2008). Amb set llibres publicats, Serés ha anat aixecant una cartografia de la memòria col·lectiva destinada a restituir la dignitat de les vides minúscules de Pierre Michon, de les vides de mestres i obrers, de pagesos i estudiants, de gent gran, aparentment sense biografia però amb tots els seus obstacles, dureses, tristeses i, també, petites o grans alegries. [...]

Amb aquest llibre, Serés torna a situar-se en el centre dels debats de la literatura que es fa avui: la dignificació de la vida quotidiana, els usos i abusos de la memòria, la manipulació de la història, el fracàs de les utopies. La seva Rússia fa òbviament de mirall. Serés ha deixat la Catalunya empolsegada i ronyosa dels últims llibres i ha optat per una Rússia neta i gelada, amb «un fred d'una transparència sòlida». Però, en realitat, com diu el mateix autor, també Saidí és Rússia i també Incerta glòria pot ser una gran novel·la russa. Perquè Serés adopta l'actitud d'allò que el sociòleg alemany Niklas Luhmann anomenava l'«observador de segon ordre»: és el que observa l'observador en posició d'observar. Potser, avui, aquesta és l'única manera d'eixamplar les potencialitats i l'imaginari de la literatura catalana.

(Xavier Pla. "Arxipelag Serés", Avui Cultura, 26 de novembre de 2009, p. 12-13)

* * *

Amb la trilogia De fems i de marbres Francesc Serés es va revelar com el valor amb més talent d'entre les noves veus de la narrativa catalana. Després de tres incursions en un territori literari similar, corria el perill de repetir-se, però els contes de La força de la gravetat amplien l'objectiu de la mirada i guanyen enconcreció imaginativa, sense perdre la potència verbal i la riquesa de registres que va exhibir en llibres anteriors: confirmen un projecte literari de primer ordre.
La força de la gravetat aplega disset contes essencials, cisellats amb un argument curt, esmolat, i uns referents immediats, que transiten el suburbi rural i urbà, la perifèria moral de les vides subalternes. Descriu microclimes de la Catalunya de les últimes dècades, amb els seus rituals i les seves regles de joc, i els dóna forma de conte, amb l'art de suggerir, amb la tensió verbal i imaginativa que hi ha rere la punta de l'iceberg dels materials visibles, amb el joc de xifrar-hi emocions o posicions morals. Hi surten les rondes i autopistes que envolten Mercabarna, hi surt un polígon industrial d'Osona, hi surt el Delta, hi surt un terrat del Raval... però es tracta bàsicament d'una geografia humana, poblada d'herois desconeguts, que no deixen de moure's malgrat les inèrcies de la gravetat i dels miratges que paralitzen el país: herois anònims que Serés retrata amb mesura i passió, ordint una textura moral que sense caure en el bonisme solidari, té la gosadia de forjar contes exemplars.

(Manel Ollé. "Societat anònima", Avui Cultura, 5 d'abril de 2006, p. 13)