"Fa dos anys, convidat pel crític bielorús Karl Batlòvitx, vaig visitar Minsk. L'hotel que em va buscar, un dels dos o tres hotels de referència de la ciutat, era prop del centre.
El primer dia que vaig baixar a esmorzar vaig agafar un full plastificat, una fotocòpia d'una fotocòpia d'una fotocòpia, la carta. Hi havia, a dalt i a baix, el menú en anglès i en l'idioma local. Davant de cada plat hi havia un número que servia de correspondència entre ambdós idiomes. Tret d'omelette, la resta de possibilitats eren del tot irreconeixibles si no era a través de la traducció anglesa.
Vaig demanar el plat tres, ham, pernil, però quan el plat va arribar, al mig hi havia una omelette, una truita a la francesa, bavosa, mal cuita. Li vaig dir a la cambrera que s'havia equivocat, que aquella truita la devien esperar en alguna altra taula, però ella em va dir que no de mala manera, que era per a mi. Semblava que em digués que me l'havia de menjar, tant sí com no.
L'endemà, la cambrera no hi era. Vaig demanar pernil, tot assenyalant el pernil d'una altra taula i em van portar pernil. Pernil dolç, tendrum dolç. Com el dia anterior, tampoc no vaig gosar beure cafè.
El tercer dia, em vaig tornar a trobar amb la cambrera. Vaig mirar d'evitar el seu radi d'acció, si ella anava cap a la dreta, jo cap a l'esquerra; ella cap a l'entrada, jo cap a la sortida... Però res, així que em vaig haver assegut, va venir i em va demanar què volia... I altra vegada la truita. Com a protesta, vaig tallar-la en línies fines, vaig fer un «NOT» al plat i me'n vaig anar."

(De Contes russos. Barcelona: Quaderns crema, 2009, p. 11)

* * *

I
LES PRIMERES PERSONES

"¿Què diu un cap?
La primera imatge de la solitud, aquella que intentes pouar treballosament enmig d'altres retalls, ve de dins del blat, plena del so esquerdat de la ferralla rovellada, deixant penjar un braç partit que es mou al so de l'oreig, i malgrat el temps, encara avui desconeixes el perquè o el com de l'arribada d'aquest record. Tal vegada sigui per les primeres voltes que et vas desorientar, passejant entotsolat pel camp, cercant la talaia quieta, el cos deforme de l'espantall envoltat del blat encara verd; tal vegada perquè et feia companyia en l'abandó momentani del pare, que caminava més de pressa i et deixava assegut a recer d'alguna espona o d'algun roc mentre anava a mirar el sembrat; potser perquè des d'allà, des dels secans, es veuen planes immenses que col·lapsen la vista i, dreçat, l'espantall era una de les escasses verticals que s'hi enlairaven. En forma de figura fossilitzada retorna ara l'espantaocells, com si es tractés d'un recordatori d'enterrament o de primera comunió, una estampa vella guardada al fons d'un calaix, ratllada i malmesa pels altres objectes que conté, una fotografia cansada, esgrogueïda, bruta del sutge del temps que s'hi acumula damunt.
L'espantall sotjava curosament cadascuna de les feixes de blat, fos quan el sec d'aurèola groga i espigada, o en el verdós lluent i humit, o també al sementer en els mesos en què els estornells i pardals busquen aterrar per remoure el terròs i endur-se la llavor partida. Els barrons de la teulada d'un mas desfet serviren per bastir una creu allargassada que vam embolcallar amb palla i cordes; dels troncs horitzontals, dels braços de la creu, vam penjar llaunes enfilades les unes amb les altres i dalt del cap vam lligar una vella escombra de branquillons. Movent totes les llaunes quan bufava cerç o voltorn, palplantat al mig de les planes, l'espantaocells prenia un aire quixotesc, heroic i aterridor alhora que jo mai no ho acabava de copsar del tot; em mancava l'adjectiu que avui concec i que ara m'és més senzill entendre: l'espantall estava sol, i tot i que l'havíem fet un dia de matar els porcs —i aleshores ens aplegàvem tota la família, mares, tiets, besavis, bords, cosins i banyuts—, ja la primera nit la va passar sense ningú. Recordo haver-li dit adéu, a reveure, o alguna cosa semblant abans d'anar-me'n."

(Fragment inicial de L'arbre sense tronc, dins de la trilogia De fems i de marbres. Barcelona: Quaderns crema, 2003, p. 129-130)

* * *

Al port de Bugia, mitja tarda. Hi ha un vaixell ancorat i tot de gent que comercia al moll, els uns compren , els altres venen, baden, xerren, criden. El vaixell té tres nivells. Al de dalt hi ha el pont de comandament. Al del mig, la coberta. Al de baix, la bodega, amb la càrrega i els escalus que uns soldats sarraïns fan pujar al vaixell per la rampa que creua l'escenari. Uns altres soldats alliberen Llull, que va mig nu, amb tot de parracs que no acaben de tapar-li el cos. Duu uns fulls a les mans, sota l'aixella. Els mariners del vaixell carreguen les mercaderies per salpar l'endemà al matí. Picany surt a rebre'l. Molta cridòria dels comerciants i dels compradors. Llull es queda sol enmig de la multitud i, a la vegada, envoltat per tot de gent estranya.

PICANY (Amb fredor i distància, li dóna el drap vil, l'hàbit de franciscà). Tingueu, tapeu-vos.
LLULL (Es fa ombra amb la mà i se'l mira de prop però no acaba de reconèxer-lo). Mercès, cavaller, mercès. Oh, mercès, m'heu portat un drap...
PICANY (Als del vaixell). Manacó! Crida els deixebles! Ja ha arribat! (Llull se sorprèn de sentir «deixebles». Pausa durant la qual Llull es treu els parracs i es posa l'hàbit. Moment de calma que contrasta amb la veu).
VEU (To molt distant). Ramon! (Un focus molt fort sobre Llull que contrasta amb la relativa claror de la resta de l'escenari. Veu autoritària, clara, ferma. Ramon no fa cap cas, s'acaba de posar bé la roba que li han donat. Pausa. Veu insistent que es confon amb la cridòria del port). Ramon! (Continua sense fer cas, com qui no sent res, potser fa que mira amunt, es fa ombra amb la mà però no fa cas de la veu i ara es toca les sandàlies, molèsties de sabates noves. La veu, hi torna, irada, quasi terrible, com un tro). Ramon!
LLULL (El sol l'enlluerna, es frega els ulls, es fa ombra amb la mà. Insegur, confús). ¿Senyor?
VEU (Canvi de to, més suau). Ramon, et crido... Ramon...
LLULL Senyor, ¿sou Vós?
VEU ¿No em sents? (Llull s'agafa el cap, dubta). ¿Fas veure que no em sents?
LLULL (Desorientat, continua fent-se ombra amb la mà i mirant cap al cel). Senyor... Senyor... Jo, no... Senyor, fa tant de temps... (Pausa, durant la qual no se sent la veu). ¿Senyor? (El vol sentir però no pot, la cridòria del port s'assembla a la veu).
VEU ¿Fas veure que no em sents, Ramon?
LLULL Senyor, no (Canvi de to, alegria temorosa). No us havia sentit, Senyor... Tota aquesta gent que xerra... Em semblava que eren els mercaders que cridaven, Senyor...
PICANY (Dirigeix les darreres maniobres de càrrega i mira estranyat Llull). Va, Manacó, acabeu d'embarcar aquests càntirs que ja estarem. I aviseu els deixebles que ja ha arribat, encara deuen dormir, aquells dropos. Fes-lo pujar, Manacó. I no vull enrenou.
VEU ¿Confons la meva veu amb la dels mercaders del port?
LLULL (Sorprès, molt content i, a la vegada, incrèdul). No, Senyor, no... (Pausa). Meravella, meravella de tornar-vos a sentir... No, senyor, no volia dir això... Feia molt temps que no us sentia, Senyor... Tot aquest temps de presó, m'he fet vell... Les masmorres... encara no estic avesat al sol, només sentia gemecs i crits, per això no us he reconegut, Senyor... (Pausa. Balbuceja, quequeja). De vegades m'ha semblat que us sentia... Us esperava... Esperava sentir la vostra veu, però només hi havia gemecs, us buscava, Senyor, de vegades no sabia si us sentia de debò o si m'ho afigurava, Senyor... (Pausa). Senyor... No us puc sentir... Senyor!
MANACÓ Mestre, no convindria fer soroll, tota aquesta gent... Han sentit parlar de vós i saben què fèieu... No convindria...
LLULL Calla! Senyor, Senyor! Contesteu al pobre Ramon. (Llull mira cap al cel).

(Inici de la peça Llull, dins del llibre Caure amunt. Muntaner, Roig, Llull. Barcelona: Quaderns Crema, 2008, 113-115)

* * *

"—¿La mar és plana?—demana de tant en tant als nois del control, i ells li contesten que sí, que la mar és ben plana i que no hi ha res de nou. Els ho pregunta amb una certa regularitat, una norma que només trenca de manera imprevista per trencar també la rutina. Després, seu i continua observant les pantalles que a l'altre despatx també controlen dos guàrdies de seguretat.
Des de les finestres es veu un remolcador que fa girar el portacontenidors que duu lligat. Fa vint-i-dos anys que els veu entrar, però cada vegada que hi ha una maniobra, es queda mirant el joc dels vaixells, els uns alcen la proa i enfonsen les hèlixs, com bèsties que aixequen el morro per fer més força en l'estirada, els altres avancen lentament, ben lligats, el nen que estira la mà del seu pare, i el pare que es deixa anar esperant que el menut faci tota la feina. Els petroliers van encara més a poc a poc, els remolcadors esperen que no hi hagi cap perill ni cap impediment i aleshores tots dos juguen amb la força dels motors de l'un i de l'altre, l'un tira endavant i l'altre tira enrere, el ballet els regira fins a deixar encarats els tubs que han de buidar, emplenar o netejar els tancs. En Dexeus mira cada maniobra igual que aquell primer dia que va entrar a treballar, el seu cap li va dir que anés fins al segon moll de descàrrega, i allà va veure com un remolcador feia donar un gir de 180º a un portacontenidors enorme. La peresa solemne dels grans embalums encara el fa encantar-se.
Abans havia de donar el vist-i-plau a totes les maniobres del seu sector, però a mesura que han anat passant els anys la mar ha anat quedant plana. D'ençà que van instal·lar els circuits interns de vídeo passa més temps vigilant les pantalles que no pas als molls. I l'ordinador... L'empresa de seguretat que vigila els accessos i els molls lliura un comunicat d'incidències cada hora en punt. De vegades pensa en els anys que havia d’anar amunt i avall amb bicicleta, quan travessava les zones de descàrrega i les piles de contenidors, laberíntiques i inacabables. En Quim i la Pilar, que treballen al seu càrrec, verifiquen i arxiven els comunicats i vigilen que no hi hagi cap alerta, i la parella de guàrdies de seguretat controla les mateixes pantalles que ell també vigila... La mar sol estar plana. De tant en tant fins i tot baixa a fer una volta sense que hi hagi cap motiu aparent. Des que va aconseguir filtrar els passos de tots els accessos amb burots i barreres, des que una tanca de filferro envolta el perímetre del port, que ja no hi ha tafaners ni pispes i només s'ha d'encarregar dels treballadors. Abans, cada dia hi havia alguna cosa o altra, algú que passejava i que havia caigut al mar, algú altre que havia picat amb el cotxe, taques de fuel o vaixells avariats."

(De La força de la gravetat. Barcelona: Quaderns Crema, 2006, p. 75-76)