"El poema és el resultat de posar atenció a la vida. Per això, en temps convulsius com aquests, amb el rerefons de l'Iraq, costa fer poesia, diu Jordi Sarsanedas, que acaba de treure el poemari Com una tornada, sí.

El llibre, publicat per Proa, consta de cinquanta-cinc poemes que tenen en comú la reflexió sobre la vida. Aquest volum encadena una etapa fructífera de l'escriptor, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, ja que és el tercer poemari que treu en quatre anys.

"Cada poema és el resultat d'una concentració, d'un replegar-se, d'un escoltar. El poema es fa sortir per atenció: atenció a les coses viscudes, atenció al temps que passa, atenció al temps que fa, atenció a les paraules", explica Sarsanedas, que vol deixar molt clar que "el poema mai no surt sol", ja que "va sortint en la mesura que el vaig vivint".

Perquè el que és important, per Sarsanedas, és "viure el poema". Hi pot haver poesia sense vida, diu, "un poema podria ser senzillament un objecte que es fa, però aquest no és el meu mètode".

Tanmateix, per escriure poesia no solament s'ha de viure sinó que s'ha de viure amb placidesa. Tant és així, que en un moment de convulsions com el que estem vivint ara per la guerra de l'Iraq, "costa més fer poesia", diu Sarsanedas, que ho concreta assenyalant que no sap si en té la culpa Bush o no, però "fa uns quants dies que no em surt res. Ja ho he dit abans, per fer poesia cal que hi pugui haver atenció".

Jordi Sarsanedas ha publicat tres llibres de poesia en els darrers quatre anys, fet que ell explica com "un canvi de ritme en la meva vida literària". Hi ha raons objectives: "En els meus anys de vida laboral la feina diària em tenia totalment ocupat. Ara tinc més calma per escriure". L'escriptor diu que aquesta acceleració de la seva obra ja la va preveure el 1989, "quan vaig publicar Fins a cert punt. A la darrera part del llibre ja vaig predir l'arrencada de la producció poètica. En canvi, no he fet tanta narrativa com hauria volgut".

Sarsanedas, que presideix l'Ateneu Barcelonès, considera que el moment poètic i narratiu català "és bastant bo", ja que "hi ha uns quants joves que porten un bon camí creatiu". Creu que la cultura catalana "es troba en un moment bastant normal, cosa que és molt positiva tenint en compte les grans dificultats que té el país i la llengua per ser normal". Com a exemple de la bona qualitat de la narrativa catalana, Sarsanedas explica que és membre del jurat del premi Crexells i que es troba amb la dificultat que "hi ha almenys quatre o cinc novel·les publicades l'any passat que poden guanyar el premi molt dignament".

Jordi Sarsanedas (Barcelona, 1924) es va donar a conèixer en el món de la literatura breu amb Mites (1954), molt ben rebuda per públic i crítica. En el món de la poesia ha publicat A trenc de sorra (1948), Cor meu, el món (1999) i L'enlluernament, al cap del carrer (2001). També ha publicat les novel·les El martell (1954) i La noia a la sorra (1981).

(Jordi Capdevila: "Jordi Sarsanedas: «El poema surt per atenció a la vida»", Avui, 12 març 2003.)

* * *

—La vostra obra ha patit un problema de manca de disponibilitat de temps real?
—De temps, de temps i tant! Hi ha moments en què en un vagó de tren escrius, però altres vegades, no. I, sobretot, cal una certa disponibilitat psicològica, també. Em sap una mica de greu no tenir més obra personal; a part de Mites, hi ha la poesia, reculls de contes i un parell de novel·les. És a dir, no és una obra voluminosa, en part precisament per això, perquè necessito disponibilitat de temps, d'esperit, per escriure. A "Serra d'Or" he anat fent tot el que ha calgut. Per exemple, fins fa un parell d'anys, la maqueta mateixa; la confecció mecànica de la revista l'he feta jo. D'altra banda, "Serra d'Or" s'ha aguantat, en part, gràcies a això, al fet que l'hem feta amb un cost mínim.

—Heu dit que no heu obert mai botiga de poeta; heu obert, però, botiga d'escriptor?
—Tampoc, mai del tot; perquè escriure no ha estat per a mi una activitat plenament professional. Per a mi escriure no és una manera de guanyar-se la vida, sinó una manera de viure. Això em sembla clar. Si hagués decidit de guanyar-me la vida escrivint —cosa que em sembla molt bé tot i que en el meu cas no hagi estat així—, tot plegat hauria estat bastant diferent. Per a mi, escriure ha estat això, una manera de viure; per a la poesia molt clarament, però també per a la prosa. Escriure és un acte enriquidor en ell mateix; després d'haver escrit una cosa que trobo satisfactòria, em sembla que he crescut uns quants centímetres...

—Us sentiu més poeta que narrador?
—No ho sé, no t'ho sabria dir. En realitat, m'abandono bastant en l'escriptura. M'estranyo, em sorprenc a mi mateix. En el fons, la meva literatura em sembla molt espontània. Escric allò que em surt, allò que sóc capaç d'escriure. En tot cas, no tinc una escriptura gens programàtica. El que em surt és, evidentment, conseqüència de qui sóc, i qui sóc és, en gran part, conseqüència de tot el que he viscut. I viure, entre altres coses, vol dir llegir, però no només llegir, certament, no només llegir...

—La realitat quotidiana apareix sovint a la vostra poesia, que presenta també un cert domini de llenguatge popular; la presència d'aquests elements, però, no resta dificultat a l'obra; el grau d'intel·lectualització contrasta amb l'aparent to directe...
—Mira, jo sóc escriptor perquè em costa escriure. Aleshores, com que jo voldria que la lectura fos una imitació de l'escriptura, sempre sol·licito un lector que pugui fer l'esforç de llegir com jo he fet l'esforç d'escriure; suposo que ambiciono una lectura una mica atenta, conscient. Una cosa que em preocupa una mica, però, és la utilització del llenguatge popular en el sentit que el seu ús hauria de ser una facilitat i em temo que ara, en canvi, és sovint un entrebanc; maneres de dir que per a mi són casolanes, domèstiques, em temo que no ho són per a tothom.

(Marta Nadal: Fragments de l'entrevista "Jordi Sarsanedas, l'escriptura com a multiplicació de veritats", Lletra de canvi, 1990, p. 25-32)