"La singularitat de Paraules per a unes imatges està en el seu contingut que per a molts serà una sorpresa i per a tots una delícia de llegir, no solament per la exacta prosa de Sarsanedas sinó pel món de referències que implica. Una sorpresa perquè emergeix del gairebé desconeixement, una faceta de Sarsanedas que ben pocs coneixien o que si bé coneixien no donaven la importància ni el relleu que prenen aquestes petites proses ara articulades en un volum. És el que sovint passa amb una feina aparentment anònima, que es pot prendre en la identitat aïllada però que pren la forma d'un corpus coherent i travat quan assoleix la unitat d'esdevenir llibre.

Així, contra la fugacitat, s'aixeca Paraules per a unes imatges i en fer-ho no solament cohesiona una feina sinó que, a més, crea, dóna forma o, si més no, enriqueix un gènere. Ardolino les bateja com a "proses d'art". En tot cas són unes glosses que sorgeixen d'una afinada mirada sobre l'art, i aquest art no és sinó el motiu plàstic —pintura, escultura, vitralls, fotografia, dibuix, esmalts, gravats, arquitectura, disseny, grafisme, joies, natura...— que mes darrere mes, al llarg de gairebé deu anys, il·lustraven les cobertes de Serra d'Or i que ell redactava i signava amb el pseudònim d'E. X. (Emili Xerta) o J.S. (inicial del nom propi o d'un alter ego seu, com Joan Salou). Dos pseudònims que ha utilitzat com a autor de literatura juvenil.

Però la singularitat real no és tota aquesta aventura. La veritable singularitat és la mirada, lectura, interpretació, explicació d'aquestes imatges perquè hi trobem els dots d'un penetrant analista i un lúcid glossador. És ara amb el tot articulat que ho veiem millor i reconeixem una veu àmplia i diversa. Hi ha memòria social, biografies d'artistes, recurs a la història de les arts, descripció de gèneres plàstics, coneixement de la matèria i les tècniques, emmarcament dins la tradició plàstica nacional i internacional, descripció d'influències, respecte per la recerca, interrelació entre arts visuals, lligam entre plàstica i literatura, humanització i lirisme en la mirada, reflexió sobre institucions —acadèmies i museus— transposicions morals i ètiques, lèxic acurat i clarificador. Un gaudi i un mestratge per aprendre a entendre i descriure la mirada plàstica. I tot en setanta-tres proses d'extensió limitada però força riques i amb registres ben diversos.

Ardolino recorda en el seu llibre —i no s'equivoca gens— la importància que els anys 1989 i 1994 tenen en l'obra de Sarsanedas perquè corresponen a la publicació de Fins a un cert punt i Contes 1945-1969, atès que són "els dos volums que propugnen la construcció de Sarsanedas com a poeta i com a contista". No podem saber encara si aquest 2004 tindrà una importància semblant per ajudar a construir un nou Sarsanedas però sí que permetrà descobrir un tret singular de l'escriptor fins ara escassament conegut i, per tant, menys reconegut."

(Àlex Broch: "Sarsanedas singular", Suplement "Cultura", Avui, 21 d'octubre 2004)

* * *

"Tot plegat, a redós d'uns valors morals, ètics i humans que, altrament, Jordi Sarsanedas sempre ha volgut fer presents en la paraula escrita, fos a través del vers o de la prosa: des de l'austeritat i senzillesa més estrictes als rigors més extensos i compromesos dels gruixos humans... Heus ací una mostra breu sobre l'aspiració a una felicitat a través d'un poema que el poeta titula Una mena de felicitat: «Ben bé de debò ens ferim amb el buit / quan diem el seu nom? O bé / no ho és, del tot, el buit? / La romanalla / té la forma d'un aire molt cansat. / Darrere els vels del temps que fa / i del temps que passa, el nom, / baixet, ressona, / i el signe d'un gest acostumat, / la lluentor de la mirada. / I tot plegat depèn de mi, / de la constància del meu dol. / Em dic feliç / d'obstinar-me en aquesta persistència»."

(Roger Costa-Pau:, Fragment de "Ser en el temps, entre el retorn i el record", Suplement "Cultura", Avui, 26 de juny de 2003)

* * *

"La dimensió moral que atorga a la literatura li permet compaginar dos aspectes que podrien aparèixer com a contradictoris: una viva atenció a la realitat i la voluntat de donar-ne una versió intel·lectualitzada en l'obra literària. No se'l pot adscriure, doncs, estrictament, als corrents culturalistes, ja que, per a ell, la recreació de la realitat té sentit en tant que li permet d'extreure'n el màxim de sentits possibles, motiu pel qual no n'exclou formes d'experimentació que podríem considerar pròximes al surrealisme o, més en general, a l'experimentació avantguardista."

(Maria Campillo: "Jordi Sarsanedas", dins Història de la literatura catalana, Barcelona: Ariel, vol. XI, 1988, p. 35)

* * *

"Almenys en el primer Sarsanedas, i fins i tot ben avançat el cos de la seva obra, hi ha una presència de Salvat Papasseit; hi és en la metàfora, en la menció moral, en la posició urbana, però tot amb un lligat intel·lectual que es va radicalitzant, i amb una voluntat clara de situar la paraula en el present, més a prop de la tradició moderna francesa i anglosaxona que no pas de la tradició catalana. Sarsanedas és, precisament, una irrupció inclassificable, desconcertant, al bell mig de la poesia catalana, i no solament de la poesia, sinó també de la prosa."

(Joan Rendé: "Sarsanedas, amb mite i sense", dins Jordi Sarsanedas en homenatge. Barcelona: Suplement "Crònica d'ensenyament", setembre de 1994, p. 6)

* * *

"Vista en el seu conjunt, és una poesia amb la gràcia de no haver-se instal·lat en cap corrent específic que no sigui ella mateixa, que té l'encert de defugir etiquetes fàcils i la voluntat d'acceptar influències de signe tan divers com l'impacte del surrealisme, la presència de Joan Salvat-Papasseit, pinzellades d'humor, efectes sorpresa i detalls de quotidianitat. Un conjunt, però, que no oblida, tampoc, la manifestació d'un món interior i complex i un esforç, a voltes angoixat, que arriba fins a les arrels més profundes del misteri de l'existència."

(Isidor Cònsul: "El primer Sarsanedas", dins Sobre Jordi Sarsanedas. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1997, p. 43)

* * *

"Algú ha dit —i amb un encert total— que la poesia de Jordi Sarsanedas és la d'un "solitari solidari". Certament és difícil defugir aquesta imatge de "comunió solidària amb l'entorn" que destil·la la poesia de Sarsanedas. Per una banda, una poesia diferent, escrita per un poeta que, inicialment, se situa al marge dels corrents dominants de la poesia. Per l'altra, una poesia que s'escriu tenint en compte la mirada, la projecció de l'home que mira l'entorn, que mira l'altre home, sobretot "l'altre senzill", el subjecte anònim. Per aquesta mirada solidària penetra a la poesia de Jordi Sarsanedas la persona humana immergida en la seva quotidianitat. El poeta se sent prop de l'altre home i en fa, d'aquesta relació, matèria poètica."

(Àlex Broch: "Pròleg", dins: Fins a un cert punt. Barcelona: Edicions 62, 1989)

* * *

"Som davant d'un escriptor que afronta la seva feina amb un repertori d'idees força que, com hem vist, són presents des del començament de la seva obra. La inquietud ètica, l'aposta a favor de l'esperança, els mitjos tons, la solidaritat i la capacitat dels seus personatges per a observar el món des d'uns ulls d'infant que, perplex, no acaba d'entendre gaire bé el desordre de les coses són els trets que em semblen més habituals a la seva obra. Una obra que desprèn un missatge inequívocament positiu."

(Joan Josep Isern: "La bondat com a matèria d'inspiració", dins Sobre Jordi Sarsanedas. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1997, p. 86)

* * *

"El poemari La Rambla de les Flors evidencia en primer lloc com, de bell antuvi, el seu autor es troba fortament seduït per la realitat, per la solidaritat, per la senzillesa comunicativa. Sarsanedas s'adona que tot el llegat més culte de la poesia catalana conduïa a un món irreal, ben allunyat de la terrible desolació anímica i cultural de la Catalunya dels anys cinquanta. El poeta, en un punt, baixarà decididament al carrer i escoltarà la veu dels homes, la virolada quotidianitat dels gestos i les paraules; la càrrega simbòlica de les coses senzilles, dels bars, dels tramvies, dels desganats..."

(Lluís Alpera: "Reflexions entorn de la poesia de Jordi Sarsanedas i el realisme històric", dins Sobre Jordi Sarsanedas. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1997, p. 138).

* * *

"La poesia de Jordi Sarsanedas, penso, és indestriable del concepte de transcendència pel fet que una de les coses que vertebren la seva obra i, gairebé m'atreviria a dir, la seva vida és la precisió amb què executa cada acte i la precisió i exigència, per tant, amb què elabora el seu discurs, poètic o narratiu, literari. La precisió, en definitiva, de la paraula, que transcendeix la realitat concreta."

(Marta Nadal: "El transcendent en la poesia de Jordi Sarsanedas. El Déu del poeta", dins Sobre Jordi Sarsanedas. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1997, p. 171-172)

* * *

"Si la poesia és "intervenció", "manipulació de la realitat", en un món on no se sent "Ni un crit, i tot és crit", el treball del poeta esdevé aquest: la manipulació del crit. Dolorosa manipulació: com l'home que lluita contra la por d'ofegar-se, tensant al màxim el sofriment dels seus pulmons, empès per la confiança en l'aire i el sol que l'esperen en sortir de l'aigua, però tement alhora que l'ofec acabi amb ell abans d'arribar-hi, el poeta viu aquí la tensió extrema entre l'esperança i la mort. Però la poesia és també "un talismà", "la fabricació d'una nova realitat": en la lluita per fressar-se un camí en l'abisme, el poeta ha donat cos a l'àmbit de llum que l'espera."

(Carles Torner: "Abisme amunt. El crit en dos poemes recents de Jordi Sarsanedas", dins Sobre Jordi Sarsanedas. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1997, p.185)

* * *

"Els Mites, producte d'una crisi de joventut, constitueixen una dramàtica reflexió sobre la condició humana. Per a Sarsanedas, el mite és una situació ahistòrica que, tanmateix, suposa un sistema de relacions que podria produir-se històricament. En efecte: els protagonistes, vertaderes contrafigures de l'autor, són tipus indecisos i inadaptats que caminen a la deriva o en busca d'un ideal i que, a través del record o del somni, intenten de crear una nova realitat que els alliberi de llurs dimonis interiors. Així, Sarsanedas ofereix dues realitats o, més exactament, dues cares de la realitat: la més mecànica de cada dia, que tendeix a caracteritzar amb uns pocs elements significatius —els tramvies, el cinema, etc.—, i la més lliure del somni, que deforma i combina gratuïtament un suma de materials quotidians, o literaris."

(Joaquim Molas: "Pròleg", dins Mites. Barcelona: Edicions 62, 1985)

* * *

"Tots els "mites" tenen de fet el mateix sentit: en tots se surt del transcórrer quotidià com a situació inicial per endinsar-nos en un món estranyament intens on els esdeveniments semblen produir-se en virtut d'altres lleis. Potenciat sempre des de la relació irònica que el jo implanta, s'inicia invariablement un camí a través de la realitat. La qual adquireix, des del moment en què ens submergim en la recerca insistent, el fil suspès que conforma i dóna sentit al "recorregut", una perspectiva intensa i inhabitual, que li confereix, com hem vist, l'actitud irònica que la contempla."

(Lluïsa Pla: "Ironia i mite en Jordi Sarsanedas", dins Quaderns Crema, núm. 2, novembre de 1979, p. 78)

* * *

"Sarsanedas comprèn a Mites el mecanisme essencial de davallada al subconscient per mitjà d'un desenvolupament narratiu i la figuració d'un personatge principal que assumeix aquest viatge. I ho fa fonent el sentit de la literatura clàssica amb el nou accés a la dimensió mítica que el surrealisme contemporani ha sabut crear. L'oníric, doncs, acompanyarà la composició literària i fornirà una bona part de les seves millors imatges."

(Vicenç Llorca: "Les fites d'una arcàdia surreal", dins Sobre Jordi Sarsanedas. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1997, p. 98)

* * *

"Pel que fa a la precisió, [...] Jordi Sarsanedas cerca trobar el nom just de cada cosa, generalment amb el substantiu adequat, inequívoc, quan convé modificat per un complement, ben sovint per a explicar el material, la textura amb què són fetes les coses. Tria el nom precís de cada cosa, la manera més ajustada de dir-la, i per això el seu lèxic oscil·la des de la més casolana frase feta fins al més cenyit cultisme, passant per vulgarismes, quan cal, i per adaptacions i incorporacions d'estrangerismes. [...]

Pel que fa a l'economia, val a dir que el sistema d'acolorir i matisar els adjectius i adverbis, evitant de fer servir descripcions quilomètriques, és el més econòmic. I, més que modificar-los amb augmentatius i superlatius, sovint Jordi Sarsanedas recorre simplement a desplaçar-los al lloc on més llueixen; un recurs efectiu quan la prosa és ben endreçada i ben travada i, doncs qualsevol transgressió resulta destacada."

(A. Munné-Jordà: "Estalvi i riquesa: la llengua literària de Jordi Sarsanedas", dins Sobre Jordi Sarsanedas. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1997, p. 292-203)

* * *

"La poesia alimenta la narrativa i a la base de sustentació d'una prosa tan penetrant per la via dels matisos hi ha l'afinitat amb les arts plàstiques. Aquest darrer tret, fonamental per a l'obra de Jordi Sarsanedas, ve de lluny, gairebé de naixença, pel seu pare, per tot un ambient, però, en primeríssim lloc, per una sensibilitat contrastada sempre, preparada per fer costat a les arts amb una poesia que val tant o més que moltes, si no mil, imatges. [...]

He dit l'obra, ho recalco, perquè a la base àmplia de les novel·les i a la més estricta de les nouvelles, dels contes i dels mites hi ha la mateixa joia d'escriure, que deu venir d'aquella llibertat intensa que concerta en l'escriptura l'impuls inicial, volgudament espontani, amb una arribada que es correspon, sense premeditació, amb l'escriptor tal com és, o sigui amb el que ha viscut i viu (no tot és memòria), amb la inclusió d'un sobrepuig de somnis, quimeres, atzars i dels més diversos caires del món."

(Joan Triadú: "Rellegint Sarsanedas", Avui, 10 de febrer de 2000)